Sim­pli­ci­tat, sa­bor i l’ hor­ta­lis­sa com a eix del plat.

Ar­man­do Ál­va­rez ha tras­lla­dat el seu exi­tós restaurant de Gràcia a Ciu­tat Ve­lla a la re­cer­ca d’una no­va òr­bi­ta

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI - Pau Are­nós pa­re­nos@el­pe­ri­o­di­co.com

Al’acos­tar-me a la cui­na sen­se en­vans del Ca­pet, que es pot veu­re des de tots els an­gles de la plan­ta bai­xa del restaurant –com­ple­tat amb un al­tell–, Ar­man­do Ál­va­rez tre­ba­lla amb uns es­pàr­recs blancs de gran mi­da, dits so­bre dits, que em ve­nen de gust i que, minuts des­prés, apa­rei­xe­ran a la tau­la amb una cre­ma d’or­ti­gues de mar, bo­tà­ri­ga i anet. El tronc blanc, al den­te, su­por­ta el mar, re­la­xat amb l’ani­sat de l’her­ba.

No­més amb aquest pas, saps que l’Ar­man­do és un xef en qui hi pots con­fi- ar, amb ol­fac­te per al gust. Al lle­gir la car­ta han apa­re­gut bo­cins desit­ja­bles, una co­sa cada cop menys fre­qüent, per­què acos­tu­mo a to­par amb els ma­tei­xos ma­ons a cada can­to­na­da. De sob­te, en­trants en els quals ma­nen la car­xo­fa, l’al­ber­gí­nia i la mon­ge­ta. L’hor­ta­lis­sa com a eix del plat i no com a so­po­rí­fe­ra ac­triu se­cun­dà­ria. Cal men­jar ver­du­res, d’acord, però que al­gú amb en­giny se les tre­ba­lli.

Aques­ta és una crò­ni­ca amb no­tí­cia: des­prés de qua­tre anys a Gràcia, ell i la se­va sò­cia, Nú­ria So­ler, han en­fi­lat la proa del Ca­pet cap al sud, a Ciu­tat Ve­lla, a prop de l’ajun­ta­ment. Al car­rer de Be­net Mer­ca­dé que­da el Pe­tit Ca­pet, amb el seu ger­mà Eze­qui­el, el pe­tit. Els Ál­va­rez Melc­hor són cui­ners ve­ne­ço­lans, ja de­fi­ni­ti­va­ment ins­tal·lats a Bar­ce­lo­na, ex­cep­te el Gon­za­lo, que és a Tò­quio.

L’Ar­man­do es des­a­fia com a pro­fes­si­o­nal, vol veu­re fins on ar­ri­ba: per tant, re­nún­cia al que to­ca, a aquest ce­bic­he ex­pel·lit al Pe­tit Ca­pet. Ho aplau­dei­xo, per­què Bar­ce­lo­na ne­ces­si­ta cui­ners amb per­so­na­li­tat i no fo­to­co­pis­tes.

Grans vi­dri­e­res i por­ta­la­des, tau­les, ca­di­res d’ori­gens di­fe­rents, bar­ra que afa­vo­reix fi­car el nas a la cui­na i veu­re les ba­lla­ru­gues de l’Ar­man­do per ti­rar en­da­vant el ser­vei. Abans, ai­xò va ser el Co­me­ta Pla, as­tre ex­tin­git.

Bar­ce­lo­na és una ca­pi­tal del vi na­tu­ral i bi­o­di­nà­mic i bla-bla-bla. Com­pe­tent

car­ta be­vi­ble for­ma­da per aques­tes al­ter­na­ti­ves: de­ma­no –i em de­lec­to– amb el su­moll Pe­rill Noir 2011 de Clos Len­tis­cus. Sal­vem el su­moll, que es­tà en pe­rill.

Un al­tre punt per a l’Ar­man­do: tàr­tar de to­mà­quet amb an­gui­la i oren­ga fres­ca. Al fil mu­si­cal cu­sen cors: so­na Barry Whi­te. Des­prés, The Jack­son 5 i l’ener­gia del funk con­nec­ta amb el que men­jo. Hi ha funk a l’es­pàr­rec i al to­mà­quet, i al moll i al be.

«Pen­so en la sim­pli­ci­tat i en el sa­bor, en plats que par­lin per si ma­tei­xos, sen­se ha­ver d’ex­pli­car la me­va vi­da al co­men­sal», ex­pli­ca l’Ar­man­do. Un pro­duc­te prin­ci­pal i un pa­rell d’es­cu­ders. Eco­no­mia d’ac­tes per a re­sul­tats com­pe­tents.

Moll, blat de mo­ro dolç, pas­ta­na­ga li­la i su­quet fet amb les es­pi­nes (i ar­ro­do­nit amb man­te­ga). Es­pat­lla de xai (bon gust, ex­cés de greix), búl­gur, io­gurt i sal­sa al cur­ri. Suco el pa de l’obra­dor Ju­a­ni­tas: ¿on el po­dem com­prar a Bar­ce­lo­na? Pi­nya, es­cu­ma de co­co i gra­nis­sat de men­ta per des­grei­xar.

Pot­ser els plats no ex­pli­quen res de la vi­da de l’Ar­man­do i la se­va marxa de Ve­ne­çu­e­la. Ho re­ve­lo jo: des­prés d’un gran es­forç, fa dos anys va treu­re els seus pa­res del pa­ís sud-ame­ri­cà, on re­gen­ta­ven un hos­tal, per ins­tal·lar-los a Bar­ce­lo­na. Un cop reu­ni­da la fa­mí­lia –tot i que el més gran, el Gon­za­lo, se­gueix al Ja­pó–, l’Ar­man­do ma­du­ra en aquest Ca­pet amb es­te­la al car­rer del Co­me­ta. —

UN AL­TRE PUNT PER A LA CA­SA: TÀR­TAR DE TO­MÀ­QUET AMB AN­GUI­LA I OREN­GA FRES­CA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.