Te­a­tre

Ori­ol Pla or­ques­tra a l’Es­pai Lliu­re un pre­ci­ós cant d’amor a la fa­mí­lia, al te­a­tre i a la vi­da acom­pa­nyat pels seus pa­res i la se­va ger­ma­na. Hu­mor, hu­ma­ni­tat i ta­lent. Una jo­ia

El Periódico de Catalunya [Català] - On Barcelona - - SUMARI -

Ori­ol Pla or­ques­tra un pre­ci­ós cant d’amor a la fa­mí­lia a l’Es­pai Lliu­re.

Va com un co­et, però man­té els peus a terra. Ca­ta­pul­tat com la gran re­ve­la­ció te­a­tral dels úl­tims anys amb Ra­gaz­zo, Be god is i La ca­la­ve­ra de Con­ne­ma­ra, i a la te­le­vi­sió com a pro­ta­go­nis­ta de la sè­rie El día de maña­na, Ori­ol Pla So­li­na (Bar­ce­lo­na, 1993) ha re­cor­re­gut als seus, de la se­va fa­mí­lia, per a l’en­càr­rec del Te­a­tre Lliu­re d’es­criu­re i di­ri­gir una obra. Que­da clar que a l’ac­tor ni l’es­cu­mós anun­ci d’Es­tre­lla Damm li ha pu­jat al cap. Allà hi ha, re­pre-

L’ÀMBIT AR­TÍS­TIC I L’HUMÀ S’ALIEN EN L’OVACIONAT DE­BUT COM A DI­REC­TOR DEL GENIAL AC­TOR

sen­tant Travy a la pe­ti­ta sa­la de l’Es­pai Lliu­re amb els seus pa­res, Qui­met Pla –co­fun­da­dor de Co­me­di­ants– i Nú­ria So­li­na –bre­ga­da tam­bé al car­rer amb la com­pa­nyia Pi­ca­trons– i la se­va ger­ma­na, la Di­a­na, tam­bé ac­triu. Una de­lí­cia im­per­di­ble so­bre una fa­mí­lia de «jo­glars», la dels Pla-So­li­na.

D’en­tra­da, l’Ori­ol –que fir­ma la dra­ma­túr­gia amb Pau Ma­tas– es mar­ca un so­lo de clown an­to­lò­gic so­bre el mons­tru­ós preu de l’es­tres­sant èxit. El fill prò­dig apar­ca la fa­ma i tor­na a ca­sa per re­vo­lu­ci­o­nar-la amb la se­va in­ten­ció de mun­tar un es­pec­ta­cle jun­ta­ment amb el seu clan. Els pa­res des­per­ten de cop de la se­va le­tar­gia i cri­si ar­tís­ti­ca –«mas­te­ga­ven les ho­res» in­ca­pa­ços de tro­bar un bon gag–, i re­pre­nen il·lu­si­o­nats el seu ofi­ci, bus­cant la ins­pi­ra­ció en les se­ves ar­rels, la tra­di­ció jo­glar i la comèdia de l’art, men­tre la ger­ma­na re­ne­ga del nas de pa­llas­sa i s’apli­ca a ex­pe­ri­men­tar amb la per­for­man­ce i les acro­bà­ci­es. Pas­sat i pre­sent de les arts es­cè­ni­ques en un pols ata­pe­ït d’hu­mor, en­giny i hu­ma­ni­tat que rei­vin­di­ca el que és ar­te­sa­nal, l’he­rèn­cia te­a­tral i la lli­ber­tat de l’ar­tis­ta.

Les ri­a­lles inun­den la pla­tea, però tam­bé l’emo­ció es­quin­ça­do­ra en els seus girs dra­mà­tics, en un pre­ci­ós cant d’amor a la fa­mí­lia, al te­a­tre i a la vi­da. A des­ta­car, els di­à­legs en­tre els pro­ge­ni­tors –«no et can­so»; «no t’es­col­to gai­re, la ve­ri­tat».

UNA VI­DA EN­TRE GAGS

Al­guns tex­tos són pur sen­ti­ment, com el mo­nò­leg fi­nal de la ma­re, com­mo­ve­do­ra lli­çó de vi­da: «Hem ri­gut molt, m’ho he pas­sat bé amb tu i els nens. Ens pe­ne­dim del que no fem, però tu i jo vam fer mol­tes co­ses... No vam po­der com­plir del tot els nos­tres som­nis... però el meu som­ni era aquest. Tri­om­far és ser jo ma­tei­xa. Fer el que em do­ni la ga­na...». I ai­xò ma­teix ha fet el seu fill i tots ells, ara al Lliu­re. «No tot­hom sap fer el ri­dí­cul», dei­xa anar Qui­met Pla, en­tra­nya­ble. Ell tam­bé té els seus mo­ments de glò­ria, com el ham­le­tià ¿ser un ou o no ser-ho? que de­cla­ma men­tre cuina una trui­ta en un fo­gó elèc­tric que pre­tén en­cen­dre amb un llu­mí. Bri­llant.

Els ha sor­tit, so­ta la ba­tu­ta pre­te­sa­ment ca­ò­ti­ca de l’Ori­ol, un es­pec­ta­cle ro­dó. Tan ro­dó com la sín­dria –bru­tal me­tà­fo­ra del més ín­tim– amb què car­re­ga el pa­re du­rant la fun­ció. Les ova­ci­ons del pú­blic dret són el pre­mi a una obra nas­cu­da des del cor, i un ta­lent im­mens, a la qual desit­gem llar­ga vi­da. —

ROS RIBAS

Te­a­tre Travy Lliu­re (Montjuïc / Es­pai Lliu­re) Dra­ma­túr­giaPau Ma­tas i Ori­ol Pla So­li­na Di­rec­cióOri­ol Pla So­li­na Re­par­ti­mentDi­a­na Pla, Ori­ol Pla, Qui­met Pla, Nú­ria So­li­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.