El pre­sent, el pas­sat i el fu­tur del bi­det

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - CARE San­tos

Vos­tè té bi­det i l’uti­lit­za? Vos­tè és un an­tic. Els jo­ves ja no el ve­uen útil. Si en te­nen, l’uti­lit­zen per em­ma­gat­ze­mar re­vis­tes o mit­jons bruts, ren­tar ro­ba in­te­ri­or o sub­mer­gir els peus en un bany ca­lent (in­cò­mo­de lle­vat que tin­guis uns peus di­mi­nuts). És lò­gic que els fa­bri­cants es­ti­guin pre­o­cu­pats. Pel que sem­bla, l’únic lloc on en­ca­ra es com­pren bi­dets és l’Ar­gen­ti­na. A la res­ta del món, les ven­des han cai­gut més d’un 60%.

Vaig conèi­xer el pri­mer bi­det de la me­va vi­da fa més de 40 anys. Em sem­bla­va un tras­to d’allò més so­fis­ti­cat: ac­ci­o­na­ves una pa­lan­ca i un raig sor­gia en­mig de la tas­sa. L’ano­me­nen «dut­xa in­ver­ti­da». Aquest raig ver­ti­cal es con­ce­bia com un mit­jà de con­tra­cep­ció efi­caç al se­gle XVIII i fins i tot ben en­trat el XIX. Les do­nes en edat fèr­til exi­gi­en te­nir sem­pre a mà un bi­det amb ra­jo­lí. Mal­grat que per a al­tres, és clar, tot allò no era més que un atac a la mo­ral.

En un ho­tel de Pa­rís es van des­truir cen­te­nars de bi­dets per cul­pa d’aques­ta con­tro­vèr­sia. La di­rec­ció de l’es­ta­bli­ment no es va vo­ler ar­ris­car a anar con­tra els bons cos­tums.

El cert és que el bi­det va néi­xer com un tras­to inú­til per a la mei­tat de la hu­ma­ni­tat. La mei­tat mas­cu­li­na, és clar, que sem­pre hi ha tro­bat un mal aco­mo­da­ment, lle­vat que tin­gui mo­re­nes i ne­ces­si­ti el que abans es de­ien «banys de se­ient». El lò­gic, en fi, se­ria que des­a­pa­re­gués d’una ve­ga­da. Pe­rò no és tan fà­cil. SE N’ANUNCIA

un re­nai­xe­ment. Hi ha dis­se­nya­dors fa­mo­sos pen­sant-hi. La ten­dèn­cia és uni­fi­car el và­ter i el bi­det, com ja van fer fa molt els ja­po­ne­sos. Ara exis­tei­xen và­ters amb se­ients tous i ca­le­fac­tors, ra­jos d’ai­gua fre­da i ca­len­ta i as­se­ca­dor (tot ori­en­ta­ble per­què va­gi di­rec­te on ha d’anar), mú­si­ca, so­rolls es­tri­dents per si cal ta­par so­rolls pro­pis i tot ai­xò con­tro­la­ble di­gi­tal­ment des d’un co­man­da­ment al se­ient.

En fi, el ma­teix de sem­pre. Ens tor­nen tan bo­jos les no­ve­tats com afer­rar-nos al que co­nei­xem de to­ta la vi­da. El bi­det va ser, és i se­rà una mos­tra de com d’inú­tils po­den ser les du­es co­ses.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.