Un emo­tiu co­mi­at

La fa­mí­lia d’An­dre­as Pé­rez, el pi­lot de 14 anys que va mo­rir di­lluns a cau­sa d’un ac­ci­dent al cir­cuit de Mont­me­ló, rep el su­port de cen­te­nars d’amics en un fu­ne­ral com­mo­ve­dor

El Periódico de Catalunya [Català] - - Esports - EMILIO PÉ­REZ DE ROZAS

Els res­pon­sa­bles del Ta­na­to­ri de la Ron­da de Dalt no re­cor­den, en anys, una co­sa sem­blant. Nin­gú ha vist des­bor­dat l’Ora­to­ri Ti­bi­da­bo com ho va es­tar ahir al mig­dia, amb cen­te­nars i cen­te­nars, di­ria mi­lers, de fa­mi­li­ars, amics, ve­ïns, mem­bres del pe­tit pà­doc del Cam­pi­o­nat d’Es­pa­nya, del Mun­di­al jú­ni­or, en l’es­gar­ri­fós, sen­ti­men­tal, emo­tiu, com­mo­ve­dor, ten­dre i sin­cer co­mi­at al jo­ve An­dre­as Pé­rez Man­re­sa, que va mo­rir, di­lluns pas­sat, des­prés de l’ac­ci­dent que va te­nir al Cir­cuit de Catalunya. L’An­dre­as va dei­xar tan­ta em­prem­ta amb no­més 14 anys, que tot­hom es van vo­ler aco­mi­a­dar d’ell i re­cor­dar-lo com al­gú molt es­pe­ci­al. I el seu pa­re, l’Adol­fo, co­or­di­na­dor del fu­ne­ral, no va po­der fer al­tra co­sa que aco­mi­a­dar el se­pe­li ai­xí: «Vas ser un dels grans, An­dre­as, vas ser un dels grans».

I la ve­ri­tat, ara que el cos del pi­lot des­can­sa a la mun­ta­nya mà­gi­ca de Mont­ju­ïc, el lloc es­co­llit, fa ara exac­ta­ment 50 anys, pel ja mí­tic Sal­va­dor Cañe­llas per con­ver­tir-se en el pri­mer es­pa­nyol a gua­nyar una car­re­ra del Mun­di­al, hem de dir que tot, tot el que vam sen­tir ahir so­bre aquest pe­tit ti­gre, com l’ano­me­na­va el seu pa­re, era dig­ne d’un au­tèn­tic cam­pió, a fo­ra i a dins de la pis­ta.

No és nor­mal, no, que al­gú tan jo­ve con­vo­qui tan­tís­si­ma gent amb el ma­teix sen­ti­ment: se n’ha anat un dels grans. Ho va ex­pli­car la fa­mí­lia, ho van dir els seus com­panys de l’es­co­la Sant Gervasi de Mo­llet, els seus com­panys de car­re­res. Per ai­xò l’Adol­fo, el seu pa­re, va co­men­çar el mul­ti­tu­di­na­ri i emo­tiu co­mi­at ai­xí: «Sis­plau, els que pu­geu a aco­mi­a­dar-vos de l’An­dre­as, par­leu-li com si fos viu, ell us sen­ti­rà, cre­ieu-me». I els pri­mers que van pu­jar van ser els com­panys d’es­co­la. I va ser col­pi­dor. Tots, tots, van ha­ver d’in­ter­rom­pre les se­ves al·lo­cu­ci­ons,

«Que poc que es­tu­di­a­ves, xa­val, i les su­per­no­tes que tre­ies. ¡Qui­na en­ve­ja!»

es­cri­tes, me­mo­rit­za­des, sor­gi­des de l’àni­ma, per les llà­gri­mes. Les ma­tei­xes que van pro­vo­car a la pla­tea, les ma­tei­xes que van cre­ar rius en­tre les bu­ta­ques.

Un 10 com a per­so­na

«Amic, com­pany, col·le­ga, ¿què fa­rem, ara, no­sal­tres?, ¿et pen­ses que te’n pots anar ai­xí, sen­se més ni més? El dia a dia se­rà ara una tor­tu­ra sen­se tu. El pit­jor del món», ex­pli­ca­va l’Adol­fo a l’au­di­to­ri. «Que poc que es­tu­di­a­ves, xa­val, i les su­per­no­tes que tre­ies, ¡qui­na en­ve­ja!», cri­da­va el Jo­el amb l’àni­ma. «Que ho sà­pi­gues, ara t’ho puc dir, na­no, eres un nen molt gua­po, en­ca­ra que les no­ies no s’atre­vi­en a dir-t’ho, no­sal­tres ho sa­bí­em per elles», va afe­gir el Jor­ge. I, sí, tots els seus com­panys de pu­pi­tre i pa­ti van re­co­nèi­xer que, a l’es­to­na d’es­bar­jo, par­la­ven so­bre la pe­ri­llo­si­tat de la se­va pas­sió. «I tu sem­pre ens con­tes­ta­ves el ma­teix: sé que cor­ro pe­rill, pe­rò és el que m’agra­da. I, ja ho veus, al­menys te­nim el con­sol que ens has dei­xat vi­vint la te­va pas­sió al mà­xim. Eres un 10 com a per­so­na, An­dre­as», va dir el Pe­pe. I el Pau va tan­car el co­mi­at de la co­lla de l’es­co­la: «Bé, An­dre­as, no vaig pen­sar mai que per­dria tan­tes co­ses a la ve­ga­da. He per­dut un ger­mà, un amic i un com­pany. No vaig pen­sar mai que po­dria sen­tir tant de do­lor. Grà­ci­es per la te­va ge­ne­ro­si­tat».

El món de les car­re­res tam­bé va viu­re des­tros­sat aquell mo­ment. Jordi Ga­tell, l’ho­me que te­nia pro­gra­ma­da la car­re­ra de l’An­dre­as fins a ar­ri- bar a Mo­toGP «per­què era tan bo, que hi hau­ria ar­ri­bat», va ex­pli­car, des­tros­sat en­tre llà­gri­mes, que com­pli­ria les se­ves du­es pro­me­ses: «Una, no se­pa­rar-me del teu pa­re i, du­es, com­plir el teu som­ni, que, en con­tra del que la gent es pen­sa­va, no era gua­nyar, si­nó ar­ri­bar, de­mos­trar que va­lí­em per cór­rer».

Va ser l’Adol­fo, el pa­re, qui va aco­mi­a­dar el seu ti­gret. I ho va fer par­lant del seu gran cor. «En­ca­ra re­cor­do, amb no­més 5 anys, com ens exi­gia, ‘per­què a no­sal­tres ens so­bra, pa­pa’, que do­nés­sim una al­moi­na a l’àvia que ca­da dia, ca­da dia, de­ma­na­va al pas­seig de Cam­brils».

L’Adol­fo va re­co­nèi­xer que va ser l’An­dre­as qui va il·lu­mi­nar el ca­mí de tots. «Ha si­gut mas­sa fà­cil ser el teu pa­re, An­dre­as. No en­tenc com hi ha pa­res que no acon­se- guei­xen con­nec­tar, com­par­tir, les pas­si­ons dels fills amb ells. Jo m’he tor­nat boig com­par­tint la me­va vi­da amb tu».

I va ser en aquell ins­tant quan l’Adol­fo, as­se­nya­lant el casc de ci­clis­ta que una de les se­ves ti­e­tes ha­via dei­xat so­bre el fè­re­tre per­què l’hi vaig pro­me­tre, va re­cor­dar l’úl­ti­ma ve­ga­da que li va pre­gun­tar al seu fill què pre­fe­ria, gua­nyar el Mun­di­al de Mo­to3 o tres Tours. «I tu, An­dre­as, em vas dir, tres Tours, pa­pa. Em vaig que­dar de pe­dra, sí, ¡de pe­dra! ¡Que ba­rat que ens hau­ria sor­tit!».

I vam mar­xar. Ens va cos­tar sor­tir. Molt. Jo vaig veu­re que la gent es pes­si­ga­va. Molts es to­ca­ven. I vaig pre­sen­ci­ar un munt d’abra­ça­des, de ca­rí­ci­es. Em vaig tro­bar Vi­cenç Agui­le­ra, cap del Cir­cuit, i ens vam abra­çar com fa 30 anys, en els temps dels ral·lis de Se­at. I, des­prés, vaig en­so­pe­gar a les es­ca­les amb un Ti­to Ra­bat des­pis­tat, que, sí, plo­ra­va sen­se con­sol, i ens vam abra­çar com si no ens ha­gués­sim de tor­nar a veu­re mai més. I, sí, 15 mi­nuts més tard es­tà­vem junts al Cir­cuit. Ara sen­se An­dre­as Pé­rez Man­re­sa, un dels grans, com va dir l’Adol­fo, el seu pa­re.

«Sa­bi­es el pe­rill que cor­ri­es, sí, pe­rò te n’has anat fent el que més t’agra­da­va»

EMILIO PÉ­REZ DE ROZAS

Re­cord do­na fir­ma al lli­bre de con­do­len­ces, ahir a Bar­ce­lo­na.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.