«Els que con­ta­mi­nen el pla­ne­ta són uns as­sas­sins»

ARNOLD SCHWARZENEGGER Ac­tor i po­lí­tic. Pro­du­eix i nar­ra el do­cu­men­tal ‘Las ma­ra­vi­llas del mar’

El Periódico de Catalunya [Català] - - Espectacles - NAN­DO SALVÀ

En­ca­ra que a les pel·lí­cu­les que va ro­dar du­rant bo­na part de la se­va car­re­ra com a ac­tor es de­di­ca­va a ani­qui­lar és­sers vius i des­truir l’en­torn, fo­ra de la pan­ta­lla s’es­for­ça per pro­mou­re la pro­tec­ció del pla­ne­ta i la bo­na sa­lut de la flo­ra i la fau­na. Ho va de­mos­trar du­rant els anys com a go­ver­na­dor de Ca­li­fòr­nia i tor­na a fer-ho ara al cap­da­vant de Las ma­ra­vi­llas del mar, el do­cu­men­tal que ha pro­du­ït amb l’ex­plo­ra­dor ma­rí Je­an-Mic­hel Cous­te­au –fill del cè­le­bre Jac­ques Cous­te­au– i en què tam­bé par­ti­ci­pa en qua­li­tat de nar­ra­dor. El film s’es­tre­na avui.

— ¿Quan va co­men­çar a im­pli­car-se en la cau­sa me­di­am­bi­en­tal?

— Vaig néi­xer a Àus­tria, que és un pa­ís ex­tre­ma­da­ment eco­lo­gis­ta, ai­xí que la pro­tec­ció del me­di am­bi­ent és un te­ma que sem­pre m’ha in­teres­sat. Pe­rò vaig co­men­çar a adop­tar una ac­ti­tud més ac­ti­va quan vaig en­trar en po­lí­ti­ca. Quan em vaig con­ver­tir en go­ver­na­dor de Ca­li­fòr­nia vaig des­co­brir els efec­tes ne­fas­tos que té l’ús de com­bus­ti­bles fòs­sils, i que la pol·lu­ció ma­ta set mi­li­ons de per­so­nes a l’any, o si­gui, gai­re­bé 20.000 per­so­nes al dia; ni les guer­res ni els ac­ci­dents de tràn­sit no cau­sen tan­tes morts. Els qui con­ta­mi­nen el pla­ne­ta no no­més són uns porcs, tam­bé uns as­sas­sins. I grà­ci­es a les nos­tres ini­ci­a­ti­ves, Ca­li­fòr­nia va can­vi­ar: vam re­duir els ga­sos d’efec­te hi­ver­na­cle, vam acon­se­guir pro­mou­re l’ús de ve­hi­cles amb com­bus­ti­bles al­ter­na­tius i fer que la po­bla­ció ca­mi­nés en una di­rec­ció més ver­da.

— ¿Creu que el ci­ne­ma pot re­sul­tar més útil que la po­lí­ti­ca a l’ho­ra de pro­mou­re ac­ti­tuds més eco­lo­gis­tes?

— No ne­ces­sà­ri­a­ment, pe­rò és una ei­na més i hem d’uti­lit­zar-les to­tes. La nos­tra in­ten­ció amb Las ma­ra­vi­llas del mar és fer que la gent s’en­a­mo­ri de l’oceà, per­què un pro­te­geix el que es­ti­ma. I es­tic se­gur que ho acon­se­gui­rem. Sem­pre acon­se­guei­xo el que em pro­po­so. Quan vaig co­men­çar en el cul­tu­ris­me fa 50 anys es de- ia que fer pe­ses era do­lent per a la sa­lut, que pro­vo­ca­va atacs de cor; avui tot­hom vol te­nir grans mús­culs, i ca­da ho­tel té el seu pro­pi gim­nàs. I quan vaig ar­ri­bar a Hollywo­od em van dir que no acon­se­gui­ria mai pa­pers pro­ta­go­nis­tes. «Ets mas­sa gran, i amb aquest ac­cent no­més acon­se­gui­ràs pa­pers de na­zi», em de­ien. Pe­rò els vaig ta­par la bo­ca.

¿Per què va de­ci­dir dei­xar Àus­tria al seu dia per fer car­re­ra als EUA?

— So­bre­tot per­què des del fi­nal de la se­go­na guer­ra mun­di­al, l’at­mos­fe­ra al meu pa­ís era ter­ri­ble, i no ho su­por­ta­va. Tot­hom es­ta­va de­pri­mit, tots be­vi­en. Ai­xí que, quan vaig veu­re un do­cu­men­tal so­bre els EUA, vaig sa­ber que tard o d’ho­ra viu­ria allà.

¿Va sa­ber des del prin­ci­pi que vo­lia ser ac­tor? — No. L’únic que sa­bia des de pe­tit és que vo­lia ser el mi­llor cul­tu­ris­ta del món. Tam­bé que vo­lia ser ric i fa­mós. Pe­rò va ar­ri­bar un mo­ment en què pu­jar a l’es­ce­na­ri i fer postu­re­tes mar­cant mús­cul ja no re­pre­sen­ta­va res per a mi, ai­xí que vaig de­ci­dir ser ac­tor. I, des­prés de ser ac­tor du­rant un temps, vaig en­ten­dre que grà­ci­es a la me­va fa­ma te­nia po­der per pro­mou­re cau­ses so­ci­als, hu­ma­ni­tà­ri­es, i per ai­xò vaig en­trar en po­lí­ti­ca. Quan vaig sa­ber que ja no ha­via de pre­o­cu­par-me mai més pels di­ners, les me­ves pri­o­ri­tats van can­vi­ar: vaig dei­xar de pen­sar què po­dia re­bre del món per pen­sar què po­dia ofe­rir jo al món per fer-ne un lloc mi­llor.

— La crí­ti­ca coin­ci­deix que vos­tè ha ofert al­guns dels seus mi­llors tre­balls en els úl­tims anys des­prés de tor­nar al ci­ne des­prés de dei­xar la po­lí­ti­ca. ¿A què ho atri­bu­eix?

— Ara m’ofe­rei­xen pa­pers que en el pas­sat no m’hau­ri­en pro­po­sat mai. Fa 30 anys, si jo ha­gués vol­gut fer un dra­ma fa­mi­li­ar, els pro­duc­tors s’hau­ri­en ri­gut de mi. M’hau­ri­en dit: «Arnold, amb tu fem di­ners quan ma­tes gent i cla­ves mas­te­gots, i quan uti­lit­zes me­tra­lla­do­res ge­gan­ti­nes i pro­vo­ques ex­plo­si­ons». A més, quan en­ve­llei­xes et fas més sa­vi, i no en­ter­res les te­ves emo­ci­ons com ho fe­ies als 25 anys. I, fi­nal­ment, quan ets go­ver­na­dor vas a llocs on hi ha ha­gut un ter­ra­trè­mol, i veus ca­dà­vers re­als. I par­les amb fa­mi­li­ars de víc­ti­mes de ti­ro­te­jos, i co­nei­xes nens que no tor­na­ran mai més a veu­re els seus pa­res. Tot ai­xò et can­via.

«Quan vaig ar­ri­bar a Hollywo­od em van dir que no fa­ria mai pa­pers pro­ta­go­nis­tes. Pe­rò els vaig ta­par la bo­ca»

AFP / ANDER GILLENEA

Arnold Schwarzenegger, a l’úl­tim Fes­ti­val de Sant Se­bas­tià.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.