«Te­mo per la vi­da de la me­va fi­lla»

La Ve­ró­ni­ca as­se­gu­ra que se sent «mo­rir» ca­da ve­ga­da que ha de dei­xar la ne­na amb la se­va ex­pa­re­lla, con­dem­na­da per vi­o­lèn­cia mas­clis­ta L’agres­sor por­ta un bra­ça­let de con­trol

El Periódico de Catalunya [Català] - - Tema Del Diumenge - J. G. ALBALAT

Viu en una ur­ba­nit­za­ció amb vi­gi­lants de se­gu­re­tat. La por con­ti­nua fi­ca­da al seu cos. Des de fa unes du­es set­ma­nes por­ta sem­pre a so­bre un te­lè­fon amb GPS. La po­li­cia la té lo­ca­lit­za­da en tot mo­ment, però el que és més im­por­tant: a tra­vés d’un bra­ça­let te­le­mà­tic els agents con­tro­len els pas­sos de la se­va ex­pa­re­lla, con­dem­nat a dos anys i nou me­sos de pre­só per mal­trac­ta­ment ha­bi­tu­al. Ara per ara, ell no ha tre­pit­jat la pre­só. Mal­grat la pe­na im­po­sa­da, una jutge li va sus­pen­dre l’in­grés a can­vi de par­ti­ci­par en un curs con­tra la vi­o­lèn­cia so­bre la do­na. Aques­ta in­ter­lo­cu­tò­ria ha si­gut anul·lat i la Ve­ró­ni­ca, la víc­ti­ma, no sap què pas­sa­rà al fi­nal. Tem per la se­va in­te­gri­tat, però, so­bre­tot, per la se­va fi­lla, que té l’obli­ga­ció d’en­tre­gar al pa­re pel rè­gim de vi­si­tes fi­xat. «Em mo­ro ca­da dia que en­tre­go la me­va fi­lla a la per­so­na que em va mal­trac­tar du­rant anys», ex­pli­ca.

La Ve­ró­ni­ca és en­gi­nye­ra in­dus­tri­al. Va conèi­xer al gim­nàs la que va ser la se­va pa­re­lla du­rant tres anys i mig, i pa­re de la se­va se­go­na fi­lla. Aca­ba­va de se­pa­rar-se del seu pri­mer ma­rit. «Em va en­ta­ba­nar i es va apro­fi­tar de la me­va vul­ne­ra­bi­li­tat», re­la­ta. Al cap de poc temps de con­vi­vèn­cia, el que era el seu amor va treu­re el seu cos­tat fosc. Va co­men­çar a con­tro­lar-la, a apar­tar-la de les se­ves ami­gues («em de­ia que eren unes pu­tes») i vi­gi­la­va la se­va ma­ne­ra de ves­tir («re­pe­tia que ana­va pro­vo­ca­ti­va i m’obli­ga­va a anar pu­do­ro­sa, amb pan­ta­lons i sen­se bru­ses amb es­cot»). No su­por­ta­va que nin­gú la mi­rés o un des­co­ne­gut par­lés amb ella. Ge­lo­sia malal­tis­sa.

De sob­te, va apa­rèi­xer la vi­o­lèn­cia: «Qu­an s’en­fa­da­va, do­na­va cops a les por­tes i als ar­ma­ris». El mali trac­ta­ment psi­co­lò­gic es va fer des­pi­e­tat: «Em menys­pre­a­va i em de­ni­gra­va da­vant la se­va fa­mí­lia». Fins que va ar­ri­bar la pri­me­ra ve­ga­da, la que, se­gons aques­ta víc­ti­ma, «mai s’obli­da, se’t que­da gra­va­da». Es­ta­va em­ba­ras­sa­da de tres me­sos. La se­va pa­re­lla li va llan­çar una bu­ta­ca de ví­met. Li va im­pac­tar al braç. «Em vaig tan­car al cot­xe». Va anar a l’hos­pi­tal, però va men­tir i va ex­pli­car que ha­via cai­gut. «Jo no vo­lia de­nun­ci­ar, es­ta­va ab­du­ï­da per ell. L’en­de­mà el vaig per­do­nar», ad­met. «Ell em de­ia que si el dei­xa­va se su­ï­ci­da­ria. Jo, idi­o­ta de mi, me’l vaig creu­re. Una ve­ga­da, es va ta­llar una mà amb un vas», afir­ma. Les em­pen­tes els sac­se­jos no van ces­sar. «Fins i tot el dia que va néi­xer la me­va fi­lla va ser hor­ri­ble. Jo vo­lia fer-me una lli­ga­du­ra de trom­pes i, qu­an se’n va as­sa­ben­tar, va co­men­çar a in­sul­tar-me a la ma­tei­xa sa­la de parts. Mal­grat que ha­via fi­mart el pa­per de con­sen­ti­ment, li vaig su­pli­car al doc­tor que no m’ho fes».

Ver­go­nya

L’agres­sor tam­poc su­por­ta­va que es reu­nís amb el seu ex­ma­rit, amb qui va fun­dar una ali­an­ça d’em­pre­ses. «Vaig ha­ver de mal­ven­dre les ac­ci­ons i vaig aca­bar tre­ba­llant a ca­sa», re­mar­ca. La se­va pa­re­lla ja la te­nia con­tro­la­da i do­mi­na­da, fins al punt que li fe­ia de se­cre­tà­ria re­co­llint els en­càr­recs de la se­va fei­na. Ai­xí, una en­gi­nye­ra va aca­bar sent la te­le­fo­nis­ta del seu agres­sor. «Em fe­ia ver­go­nya re­co­nèi­xer a la me­va fa­mí­lia i les me­ves amis­tats que em pe­ga­va la per­so­na que m’ha­via d’es­ti­mar».

La vi­o­lèn­cia ver­bal era con­tí­nua. Però l’abril del 2014, des­prés d’anys d’in­sults, ame­na­ces i menys­preus, va dir prou. No po­dia més. «La me­va fi­lla es­ta­va malal­ta i jo, es­go­ta­da. Li vaig dir a la me­va pa­re­lla si po­dia aju­dar-me a re­co­llir la cui­na i es va po­sar com un ener­gu­men. Va aga­far una ca­nya de bam­bú i em va col­pe­jar

ex­pli­quen, és ne­ces­sa­ri apro­fun­dir qu­an elles ma­tei­xes mi­ni­mit­zen per­què te­nen por. I és ne­ces­sa­ri que els ho­mes con­dem­nats es­ti­guin obli­gats a re­bre te­rà­pia im­me­di­a­ta per­què aques­ta cons­ti­tu­ei­xi una ma­ne­ra de de­tec­tar si el risc per a la víc­ti­ma pot anar a més.

Re­sul­tat ne­fast

tot el cos. Li vaig dir: “S’ha aca­bat, ves-te’n de ca­sa.” Do­na’m les claus, si no tru­co a la po­li­cia’. Em va ti­rar a ter­ra i em va in­ten­tar es­ca­nyar. La se­va mi­ra­da era ter­ro­rí­fi­ca. Vaig pen­sar que em ma­ta­va, però vaig tro­bar la ca­nya de bam­bú i vaig in­ten­tar de­fen­sar-me. Li vaig do­nar un cop al seu cot­xe nou i es va ai­xe­car. Al fi­nal jo em vaig re­fu­gi­ar a ca­sa i ell va fu­gir», re­me­mo­ra la Ve­ró­ni­ca.

«En­ca­ra em re­sis­tia a de­nun­ci­ar, però al fi­nal ho vaig fer. No obs­tant, el mal­son va se­guir en al­tres ni­vells. La jutge no em va creu­re mal­grat les me­ves fe­ri­des. La me­va pa­re­lla va uti­lit­zar l’es­tra­tè­gia de la con­tra­de­nún­cia i vam aca­bar els dos im­pu­tats i amb una or­dre d’allu­nya­ment mú­tua. Però aque­lla ma­tei­xa tar­da, vaig ha­ver d’en­tre­gar el meu na­dó al pa­re, per les me­su­res cau­te­lars es­ta­bler­tes per la jutge. Va ser hor­ro­rós. Era com un càs­tig. No vaig pa­rar de plo­rar».

Al cap de dos di­es, l’àvia pa­ter­na li va en­vi­ar un mis­sat­ge co­mu­ni­cant-li que la pe­ti­ta es­ta­va in­gres­sa­da en un hos­pi­tal. «No hi po­dia anar per­què hi ha­via el pa­re i te­ní­em una or­dre d’allu­nya­ment mú­tua. Vaig su­pli­car a la jutge veu­re la me­va ne­na i aques­ta va anul·lar la me­su­ra. El pit­jor va ser que aque­lles du­es set­ma­nes les vaig pas­sar en una ha­bi­ta­ció d’hos­pi­tal al cos­tat del meu mal­trac­ta­dor», as­se­nya­la. Qu­an la pe­ti­ta va mi­llo­rar, es va tor­nar a ac­ti­var l’allu­nya­ment.

L’abril del 2017 es va ce­le­brar el ju­di­ci i des­prés es va dic­tar la sen­tèn­cia con­dem­na­tò­ria con­tra la pa­re­lla de la Ve­ró­ni­ca. En ella s’hi re­co­lli­en les agres­si­ons que va pa­tir i els in­sults i les ame­na­ces que va re­bre. «Ets una des­gra­ci­a­da», «si m’ame­na­ces a mi, t’aga­fo i et ma­to», «sen­se mi se­ràs una mor­ta de ga­na», en­tre al­tres im­pro­pe­ris.

al­tra pro­vín­cia o can­vi­ant-se el nom. Ai­xò ho re­cor­do, so­bre­tot, per als qui acu­sen les do­nes de men­tir i que la se­va pa­rau­la pro­vo­ca im­me­di­a­ta­ment que fi­quin un ho­me a la pre­só. No­més cal veu­re com ells que­den lliu­res per aca­bar as­sas­si­nant, i elles aca­ben so­ta ter­ra, qu­an no són els seus fills i fi­lles.

En el nos­tre ter­reny pri­vat, con­vé una or­dre d’allu­nya­ment a qual­se­vol ma­ni­fes­ta­ció de mas­clis­me i con­dem­nar-la. Les no­ves me­su­res del Go­vern són, al­menys, una via d’es­pe­ran­ça, tot i que no­més l’edu­ca­ció fe­mi­nis­ta pot re­sol­dre aquest te­ma a mit­jà llarg ter­mi­ni.

La pe­na és que no hem po­gut fer res per les do­nes, ne­nes i nens que ja no vi­uen per­què un mal­trac­ta­dor ai­xí ho va vo­ler, per­què sen­tir or­dre d’allu­nya­ment, per a ell, van ser pa­rau­les bui­des.

La jutge no la va creu­re tot i les fe­ri­des i no va im­pe­dir la re­la­ció pa­ter­no­fi­li­al

JO­SÉ LUIS ROCA

El GPS Ve­ró­ni­ca en­se­nya el dis­po­si­tiu que sem­pre por­ta a so­bre per aler­tar si el seu agres­sor se li acos­ta.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.