Valls i la cir­cu­la­ció de les elits

L’ex pri­mer mi­nis­tre fran­cès re­pre­sen­ta aques­ta mi­no­ria amb vi­sió glo­bal i vo­lun­tat de con­ci­li­ar in­teres­sos

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - ASTRID Bar­rio Pro­fes­so­ra de Ci­èn­cia Po­lí­ti­ca (UV).

La de­ci­sió de Ma­nu­el Valls –ex pri­mer mi­nis­tre fran­cès, ex­mi­nis­tre de l’In­te­ri­or, exal­cal­de d’Évry i ara tam­bé ex­di­pu­tat a l’As­sem­blea Na­ci­o­nal i ex­re­gi­dor de la ma­tei­xa ciu­tat– de ser can­di­dat a l’al­cal­dia de Bar­ce­lo­na, la se­va ciu­tat de nai­xe­ment, ha sus­ci­tat du­es me­nes de re­ac­ci­ons, unes de molt crí­ti­ques i unes al­tres de molt en­tu­si­as­tes.

Els crí­tics, em­pa­rant-se amb el de­cli­vi del seu pro­ta­go­nis­me a Fran­ça, han cen­su­rat la se­va de­ci­sió tit­llant­la d’opor­tu­nis­ta. Efec­ti­va­ment, va per­dre les pri­mà­ri­es so­ci­a­lis­tes i no va acon­se­guir ser can­di­dat a la pre­si­dèn­cia de la Re­pú­bli­ca, però abans ha­via os­ten­tat les més al­tes res­pon­sa­bi­li­tats al pa­ís veí, per la qual co­sa con­si­de­rar la se­va car­re­ra po­lí­ti­ca a Fran­ça un fra­càs és fal­tar a la ve­ri­tat.

Se li re­treu tam­bé que a vuit me­sos de les elec­ci­ons no té pro­jec­te per a Bar­ce­lo­na i, vin­cu­lat a ai­xò, se li ha re­tret la se­va con­di­ció, fins ara, de no re­si­dent a la ciu­tat, de la qual co­sa es de­ri­va­ria un es­càs co­nei­xe­ment de la re­a­li­tat bar­ce­lo­ni­na. Dar­re­re d’aques­ta crí­ti­ca és sub­ja­cent la fal­sa as­sump­ció que el fet de viu­re en un mu­ni­ci­pi apor­ta co­nei­xe­ment so­bre els seus pro­ble­mes que s’han d’ad­qui­rir per os­mo­si. Però el res­se­nya­ble d’aques­ta crí­ti­ca és que en el fons re­ex­pe­deix la di­fí­cil qües­tió so­bre qui es­tà capa­ci­tat per exer­cir càr­recs pú­blics: si en vir­tut del prin­ci­pi de re­pre­sen­ta­ció qual­se­vol per­so­na que no es­ti­gui pri­va­da del dret de su­fra­gi pas­siu, amb in­de­pen­dèn­cia dels seus co­nei­xe­ments o capa­ci­ta­ci­ons, o si no­més aquells amb co­nei­xe­ments es­pe­cí­fics i al­ta­ment capa­ci­tats, fet que re­du­eix molt les op­ci­ons dis­po­ni­bles. En aquest cas, es des­vir­tua l’es­men­tat prin­ci­pi de re­pre­sen­ta­ció i és subs­ti­tu­ït pel prin­ci­pi capa­ci­ta­ri, en el cas del qual Valls, i en con­tra de les crí­ti­ques a les quals se’l sot­met, es­ta­ria si­tu­at en molt bo­na po­si­ció res­pec­te a al­tres can­di­dats per la se­va ex­pe­ri­èn­cia prè­via acu­mu­la­da, in­clo­sa la d’al­cal­de. EN UN SEN­TIT

opo­sat ra­di­cal­ment, els en­tu­si­as­tes afir­men pre­ci­sa­ment que el fet que una per­so­na amb la tra­jec­tò­ria de Valls de­ci­dei­xi pre­sen­tar-se a l’al­cal­dia de Bar­ce­lo­na és una bo­na no­tí­cia. Ar­gu­men­ten que és una opor­tu­ni­tat per­què la ciu­tat dis­po­si d’un ges­tor sol­vent, d’un bon co­nei­xe­dor dels pro­ble­mes glo­bals i d’un li­de­rat­ge in­ter­na­ci­o­nal­ment re­co­ne­gut, que aju­di, se­gons la se­va opi­nió, a tor­nar a si­tu­ar Bar­ce­lo­na al ma­pa mun­di­al. En aquest sen­tit, el seu re­cor­re­gut pre­vi, més que com un hàn­di­cap és vist com una for­ta­le­sa de la qual no po­den fer ga­la tots els can­di­dats.

L’al­tre gran ar­gu­ment que s’ha es­gri­mit en fa­vor de Valls per part de sec­tors can­sats de la di­nà­mi­ca po­lí­ti­ca a la qual ha con­du­ït el pro­cés és que la se­va ir­rup­ció pot con­tri­buir a des­pro­ces­sar les elec­ci­ons lo­cals i a si­tu­ar la po­lí­ti­ca mu­ni­ci­pal en­torn dels seus pro­ble­mes par­ti­cu­lars.

Però més en­llà de la di­nà­mi­ca lo­cal, no es pot per­dre de vis­ta que les elec­ci­ons tin­dran lloc el ma­teix dia que les elec­ci­ons al Par­la­ment Eu­ro­peu, en les quals s’en­fron­ta­ran les grans op­ci­ons po­lí­ti­ques del nos­tre temps: els de­fen­sors de la de­mo­crà­cia li­be­ral i els que, amb pràc­ti­ques il·li­be­rals, po­pu­lis­tes de di­fe­rent sig­ne, l’ame­na­cen. I no ha­vent-se apro­vat en­ca­ra la pos­si­bi­li­tat d’ela­bo­rar llis­tes trans­na­ci­o­nals de ca­ra a les elec­ci­ons del 2019 –una idea im­pul­sa­da per Em­ma­nu­el Ma­cron, que no ha pros­pe­rat per l’opo­si­ció del PPE–, l’es­pai de com­pe­tèn­cia po­lí­ti­ca amb un de­mos (co­mu­ni­tat d’elec­tors) més eu­ro­pe­ït­zat no és l’eu­ro­peu si­nó el mu­ni­ci­pal, ja que és allà on els eu­ro­peus gau­dei­xen de dret de su­fra­gi ac­tiu i pas­siu. Per ai­xò, la ini­ci­a­ti­va de Valls no té res d’anor­mal. El que fa sin­gu­lar la se­va can­di­da­tu­ra és que, pel seu ba­gat­ge, cons­ti­tu­eix un pri­mer i for­mi­da­ble exem­ple, amb per­mís de Vil­fre­do Pa­re­to, de cir­cu­la­ció de les elits a ni­vell eu­ro­peu que pot ser­vir de pre­ce­dent.

La cons­truc­ció d’Eu­ro­pa com un es­pai po­lí­tic no so­la­ment pot ba­sar-se en l’exis­tèn­cia d’unes ins­ti­tu­ci­ons i po­lí­ti­ques co­mu­nes, en la ce­le­bra­ció d’elec­ci­ons si­mul­tà­ni­es al Par­la­ment Eu­ro­peu i en la re­ci­pro­ci­tat a l’exer­ci­ci dels drets de su­fra­gi a ni­vell lo­cal. Pas­sa tam­bé per­què, igual com hi ha lliu­re cir­cu­la­ció de ciu­ta­dans, hi ha­gi lliu­re cir­cu­la­ció d’elits po­lí­ti­ques i que aques­tes es pu­guin pre­sen­tar en els di­fe­rents ni­vells de Go­vern a Eu­ro­pa.

Valls no és el can­di­dat de les elits, és elit, aques­ta mi­no­ria amb vi­sió glo­bal, res­pon­sa­ble, amb vo­lun­tat de con­ci­li­ar in­teres­sos i acos­tu­ma­da a pren­dre de­ci­si­ons i a as­su­mir-ne els cos­tos. Aquell seg­ment de la so­ci­e­tat tan in­just i de­ma­gò­gi­ca­ment in­ju­ri­at en temps del po­pu­lis­me, però tan ne­ces­sa­ri, que en comp­tes de menys­pre­ar cal­dria co­men­çar a rei­vin­di­car.

El seu pas en­da­vant ha sus­ci­tat du­es me­nes de re­ac­ci­ons: molt crí­ti­ques o molt en­tu­si­as­tes

MA­RÍA TITOS

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.