Els mo­ros són vos­tès

El con­cep­te que Vox té de ser es­pa­nyol com una ema­na­ció pri­mi­gè­nia obra de Déu és equi­vo­cat

El Periódico de Catalunya [Català] - - Opinió - NAJAT El Hach­mi

Se­nyors de Vox, els haig de do­nar una mala no­tí­cia. Sé que es­tan eu­fò­rics des­prés d’ha­ver reu­nit tants mi­lers de per­so­nes a Vis­ta­le­gre, sé que són una for­ça no­va que diu les co­ses sen­se em­buts i es plan­ten sen­se com­ple­xos da­vant de tot aquest bo­nis­me i la de­bi­li­tat d’una clas­se po­lí­ti­ca que es­tà dei­xant que Es­pa­nya s’en­sor­ri. Els veig molt ani­mats amb la im­por­ta­ció d’es­lò­gans ame­ri­cans i amb un dis­curs clar, trans­pa­rent, sen­se do­ble llen­guat­ge ni tan­ta ton­te­ria de cor­rec­ció po­lí­ti­ca. Amb aques­ta ale­gria que vi­uen ara la­men­to molt ha­ver-los d’ai­gua­lir la fes­ta, però els he de dir la ve­ri­tat: vos­tès, se­nyors, no són es­pa­nyols de pu­ra sang, vos­tès por­ten la sang con­ta­mi­na­da d’aquest «al­tre» que cre­uen aliè, es­tran­ger, del tot am­pu­tat de la se­va prò­pia iden­ti­tat i el seu pas­sat. O dit d’una al­tra ma­ne­ra, el con­cep­te que te­nen de ser es­pa­nyol com una ema­na­ció pri­mi­gè­nia obra de Déu és un con­cep­te equi­vo­cat.

Els dol­drà sa­ber-ho, però molt em te­mo que els his­to­ri­a­dors ho han de­mos­trat: se­nyors de Vox, vos­tès tam­bé són una mi­ca mo­ros, una mi­ca ju­eus, fins i tot una mi­ca ca­ta­lans, qui sap si una mi­ca ne­gres, una mi­ca in­dis. ¿Sa­ben per què? Doncs per­què aques­ta fron­te­ra que vos­tès tra­cen de ma­ne­ra ben ní­ti­da en­tre els uns i els al­tres és una sim­ple i pu­ra ar­bi­tra­ri­e­tat, un in­vent per­què un no pot sen­tir-se su­pe­ri­or si no és en re­la­ció a un al­tre a qui con­si­de­ra in­fe­ri­or. I, per cert, que d’ai­xò que fan de treu­re la ban­de­ra, d’en­al­tir tot allò que con­si­de­ren prò­pi­a­ment es­pa­nyol, se’n diu na­ci­o­na­lis­me.

EL SENYOR

San­ti­a­go Abas­cal, lí­der de la se­va for­ma­ció, va dir en el seu dis­curs que són eu­ro­peis­tes per­què els es­pa­nyols «vam sal­var Eu­ro­pa de l’avenç is­là­mic en set se­gles de re­con­ques­ta». ¿No els sem­bla una de­fen­sa una mi­ca len­ta? ¿No tro­ben que els va cos­tar molts anys treu­re’s del da­munt els in­va­sors? Tri­gar gai­re­bé vuit se­gles no és pre­ci­sa­ment per po­sar-se una me­da­lla, ¿oi? Ai­xò s’ex­pli­ca per­què en re­a­li­tat, i la­men­to ser jo qui els ho ha­gi de dir, abans de l’ar­ri­ba­da dels mu­sul­mans a la Pe­nín­su­la, Es­pa­nya no exis­tia: l’en­ti­tat po­lí­ti­ca que avui co­nei­xem i que con­for­ma aquest gran i no­ble ter­ri­to­ri que vos­tès vo­len de­fen­sar no va néi­xer fins molt més tard. El que lla­vors hi ha­via era un reg­ne vi­si­got on els no­bles es ba­ra­lla­ven en­tre ells, un lloc on cam­pa­ven el desor­dre i la fam. Per ai­xò la con­ques­ta per part del pi­o­ner Ta­riq i del seu cab­dill Mus­sa no va tro­bar-se amb cap re­sis­tèn­cia i la pe­ne­tra­ció va ser re­la­ti­va­ment fà­cil. Pen­sin que no­més van ar­ri­bar 20.000 ho­mes so­bre una po­bla­ció de 20 mi­li­ons. Els tex­tos ana­lit­zats per ex­perts his­to­ri­a­dors de­mos­tren que bo­na part de la po­bla­ció pe­nin­su­lar es va con­ver­tir vo­lun- tà­ri­a­ment a l’is­lam.

Però a ban­da d’aquest ma­tís, el que és cert és que no van ser els «es­pa­nyols» de lla­vors els qui van fre­nar els mu­sul­mans, si­nó els francs a Poi­ti­ers. Sen­se els francs pot­ser sí que ara Eu­ro­pa se­ria mu­sul­ma­na, però aques­ta és una me­ra di­va­ga­ció ana­crò­ni­ca, his­tò­ria-fic­ció per pas­sar l’es­to­na. El que en can­vi sí que és tan­gi­ble és el lle­gat de la pre­sèn­cia dels se­gui­dors de Ma­ho­ma du­rant aquell gra­pat d’anys que «ells» van es­tar en­tre «nos­al­tres».

Els ex­pli­ca­ré la ve­ri­tat que no vo­len veu­re, se­nyors de Vox, el «nos­al­tres» d’ara, els es­pa­nyols que cre­uen purs ema­nats d’un tor­rent au­tòc­ton, en re­a­li­tat és un «nos­al­tres» con­ta­mi­nat de molts ele­ments que vos­tès cre­uen ali­ens. Un no es que­da vuit se­gles en un lloc sen­se dei­xar cap ras­tre, sen­se sem­brar amb la prò­pia lla­vor la ter­ra que tre­pit­ja. Ja co­nei­xen la di­ta: «El ro­ce ha­ce el ca­riño», i amb el ca­riño és ine­vi­ta­ble la mes­cla que do­na fruits hí­brids, im­pos­si­bles de clas­si­fi­car. JA SÉ QUE A

vos­tès aques­ta idea del mes­tis­sat­ge els deu fer no­sa, que no re­co­nei­xe­ran mai que aquest pas­sat mo­ro for­ma part del seu ADN. Però fa­cin una pro­va: mi­rin-se al mi­rall. Aques­tes pells de co­lor oli­va, aquests ca­bells cas­tany, ¿no els sem­blen sos­pi­to­sos? Pas­se­gin un dia d’aquests per qual­se­vol ciu­tat nord-afri­ca­na i di­guin-me si els seus ha­bi­tants no po­dri­en ser els seus co­sins ger­mans. ¿Vos­tès a qui s’as­sem­blen més? ¿A un mar­ro­quí o a un no­ru­ec? Aques­tes me­le­nes rin­xo­la­des, aquests ulls de co­lor de gar­ro­fa, ¿no són els ma­tei­xos que tro­bem a la ri­ba sud? Ja sé que vos­tès te­nen vo­ca­ció d’ex­tre­ma dre­ta eu­ro­pea, es­sen­ci­a­lis­ta i su­pre­ma­cis­ta, però si es mi­ren al mi­rall veu­ran que van una mi­ca curts d’ulls blaus i ca­be­lle­res ros­ses, que les se­ves pells aguan­ten més bé el sol que la dels seus ho­mò­legs nord en­llà.

No, vos­tès no són purs i por­ten a la sang i a la cul­tu­ra i a la llen­gua aquest es­tran­ger que pin­ten com el di­mo­ni. Re­vi­sin el seu idi­o­ma, l’es­pa­nyol, és clar, i hi tro­ba­ran un 8% de lè­xic d’ori­gen àrab. Vi­si­tin el seu gran pa­ís de pun­ta a pun­ta i veu­ran que es­tà far­cit de to­pò­nims dels avant­pas­sats que vos­tès pre­sen­ten com a vi­si­tants tem­po­rals, gai­re­bé un ac­ci­dent en la im­ma­cu­la­da his­tò­ria de l’Es­pa­nya Vi­va [sic].

Fa­cin una sim­ple pro­va: mi­rin-se al mi­rall; aques­tes pells de co­lor oli­va, els ca­bells cas­tanys, ¿no els sem­blen sos­pi­to­sos?

LEONARD BEARD

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.