«Sin­ce­ra­ment, no as­si­mi­lo la mort de Mont­ser­rat Ca­ba­llé»

JO­SEP CARRERAS Te­nor

El Periódico de Catalunya [Català] - - Espectacles - PA­BLO MELÉNDEZ-HADDAD

Jo­sep Carreras en­ca­ra no ha di­ge­rit la mort de Mont­ser­rat Ca­ba­llé. El te­nor la con­si­de­ra­va una ger­ma­na. Va apren­dre molt amb ella. Du­rant anys van ser pa­re­lla ar­tís­ti­ca i van ac­tu­ar en nom­bro­ses òpe­res i con­certs. Li agra­da­ria par­ti­ci­par en l’ho­me­nat­ge a la di­va que pre­pa­ra el Li­ceu al no­vem­bre, sem­pre que no coin­ci­dei­xi amb els seus con­certs de co­mi­at dels es­ce­na­ris o amb els seus com­pro­mi­sos amb la Fun­da­ció Jo­sep Carreras con­tra la leu­cè­mia.

— Fa di­es va inau­gu­rar fi­nal­ment el cen­tre d’in­ves­ti­ga­ció de Ba­da­lo­na que ha fi­nan­çat la fun­da­ció per a la llui­ta con­tra la leu­cè­mia que por­ta el seu nom. ¿Des de qu­an es­tà en ac­ti­vi­tat?

— L’inau­gu­rem el 5 d’oc­tu­bre, gai­re­bé un any des­prés del que ha­ví­em pla­ne­jat, ja que vo­lí­em ha­ver-ho fet el 20 d’oc­tu­bre de l’any pas­sat. No tu­ant en ciu­tats a les quals he es­tat lli­gat per la me­va tra­jec­tò­ria, i qu­an cam co­men­çar aques­ta gi­ra –A li­fe in mu­sic(Una vi­da en la mú­si­ca)– te­ní­em com a ob­jec­tiu aca­bar a fi­nals d’aquest 2018, però no hem po­gut evi­tar con­ti­nu­ar per­què m’ha pas­sat en di­ver­sos llocs: m’aco­mi­a­do ¡i em tor­nen a con­vi­dar! Per ai­xò m’he plan­te­jat que, men­tre pu­gui i em tro­bi bé, se­gui­rem amb ai­xò du­rant els prò­xims dos o tres anys. Ara vi­at­jo a la Xi­na i a qua­tre ciu­tats del Ja­pó. El 22 de desem­bre se­ré a Bar­ce­lo­na amb un con­cert na­da­lenc a San­ta Maria del Mar.

— Ha­vent si­gut una per­so­na fo­na­men­tal en la se­va car­re­ra, ¿com por­ta la mort de Mont­ser­rat Ca­ba­llé?

— És que és una do­na que ens ha do­nat tant. I a mi en el ter­reny per­so­nal... Em pas­sa com qu­an mor al­gú molt prò­xim, un amic ín­tim o un fa­mi­li­ar: he de dir, molt sin­ce­ra­ment, que en­ca­ra no as­si­mi­lo que la Mont­ser­rat ja hi si­gui. A més de la pe­na pro­fun­da que m’ha pro­vo­cat la se­va mort, com a amic i com a col·le­ga, és una pèr­dua ir­re­pa­ra­ble per tot el que ha re­pre­sen­tat en la me­va vi­da i en la me­va tra­jec­tò­ria. He per­dut un re­fe­rent. Sem­pre he dit que era com una ger­ma­na més gran i mai po­dré obli­dar tot el que va fer per mi al co­men­ça­ment de la me­va car­re­ra. Nin­gú com ella va creu­re en mi, en el meu pos­si­ble ta­lent, en la me­va veu. Em va aju­dar do­nant-me mil con­sells tèc­nics i per ai­xò sem­pre es­ta­ré en deu­te amb ella. Ha si­gut un cop molt dur i crec que em pas­sa com li pas­sa a mol­ta de la gent que la co­nei­xia, que no aca­bes d’en­cai­xar la se­va mort. A més és tan re­cent... Es­col­to una gra­va­ció se­va i em ve­nen ga­nes ins­tin­ti­ves de tru­car-li per dir-li que es­tà me­ra­ve­llo­sa. És que vaig te­nir la gran sort de can­tar tant amb ella, en­tre òpe­res, con­certs, gra­va­ci­ons i re­ci­tals –jo di­ria que en­tre 200 i 300 ve­ga­des– i vaig ar­ri­bar a conèi­xer molt bé la se­va veu. En ca­da oca­sió sa­bia afron­tar el per­so­nat­ge «a l’es­til Ca­ba­llé», sem­pre li do­na­va l’ac­cent ade­quat, el seu sig­ni­fi­cat re­al. Era una do­na que sa­bia re­pre­sen­tar el

per­so­nat­ge i et po­di­es en­a­mo­rar d’ella molt fà­cil­ment. Ens en­can­ta­va can­tar junts i com­par­tir els mo­ments fe­li­ços a l’es­ce­na­ri, però tam­bé les di­fi­cul­tats.

— ¿Quins ele­ments de la pro­fes­sió va apren­dre al seu cos­tat en els pri­mers pas­sos de la se­va car­re­ra?

— So­bre­tot que aques­ta és un pro­fes­sió que exi­geix una gran vo­ca­ció, com la que ella te­nia. Que s’ha te­nir un gran sen­tit de l’ofi­ci i, a més, sa­ber es­ti­mar-lo i cui­dar-lo. Can­tant amb ella era im­pos­si­ble no dei­xar d’ad­mi­rar aques­ta veu úni­ca, tan pu­ra, amb una tèc­ni­ca per­fec­ta i un su­perb do­mi­ni so­bre el fi­a­to, una co­sa que no­més ella va acon­se­guir. Nin­gú més. Era capaç de fer-ho tot amb la veu. Va can­tar des de Gluck fins a Wag­ner, Strauss, Puc­ci­ni i òpe­ra con­tem­po­rà­nia, sen­se obli­dar la se­va gran apor­ta­ció al bel can­to, amb aquest so tan seu, flo­tat, ir­re­pe­ti­ble.

— En el fu­ne­ral va de­cla­rar que la Ca­ba­llé fins i tot el cui­da­va.

— Per ai­xò dic que era com una ger­ma­na més. So­bre­tot al co­men­ça­ment de la car­re­ra. Qual­se­vol pro­ble­ma que te­nia a ni­vell tèc­nic ho con­sul­ta­va amb ella, que em do­na­va el con­sell més opor­tú. I sen­se ànim de ser pre­ten­si­ós, amb el pas del temps, jo tam­bé li co­men­ta­va a ella al­guns de­talls qu­an can­tà­vem junts i ella em de­ma­na­va una opi­nió de mú­sic a mú­sic, com qu­an vam fer La for­za del des­ti­no a Mi­là. Jo ho as­su­mia com un afa­lac: ¡És com si Mes­si et pre­gun­tés com xu­tar una fal­ta!

«Vaig ar­ri­bar a conèi­xer molt bé la se­va veu: vaig can­tar amb ella en­tre 200 i 300 ve­ga­des»

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.