L’ali­an­ça dels nois ‘gi­li­po­lles’

El Periódico de Catalunya [Català] - - Esports -

Aques­ta set­ma­na he cone­gut dos ton­tos molt ton­tos. Tot i que, per ser-los sin­cer, conèi­xer idi­o­tes a par­tir de cer­ta edat no és un pro­ble­ma. És una mo­lès­tia me­nor que no­més en­ter­bo­leix una o du­es cer­ve­ses. El més greu és que els be­neits es cre­uin en el teu ca­mí en l’ado­les­cèn­cia, quan en­ca­ra et sents obli­gat a cau­re bé a tot el món i creus que des­prés de ca­da en­cai­xa­da de mans hi ha amis­tat eter­na.

Anem al gra, els meus dos xim­ples molt ton­tos d’aques­ta set­ma­na són per­so­nat­gets de l’est de Lon­dres que em van in­flar el cap du­rant una bo­na es­to­na a comp­te, su­po­sa­da­ment, del fut­bol. Quan vull xer­rar em po­so una ja­que­ta del Bar­ça. Em sen­to ri­dí­cul i ho es­tic (igual que tots els que sur­ten de ca­sa amb pe­ces del seu equip com si fos­sin mas­sat­gis­tes o en­tre­na­dors de por­ters), però és in­fal·li­ble com a imant per a la con­ver­sa: Do you sup­port Bar­ça? Yes, I do. I a par­tir d’aquí, el que sur­ti. De ve­ga­des val la pe­na; de ve­ga­des menys i al­tres ve­ga­des és mi­llor ha­ver-se que­dat a ca­sa.

Aques­ta ve­ga­da el que va sor­tir va ser poc i do­lent, com un me­ló ba­ra­tet. Dos mi­nuts van ser su­fi­ci­ents per com­pro­var que els meus nous con­fra­res eren més de ban­de­res que de pi­lo­tes. El re­sum de les se­ves apor­ta­ci­ons en pri­me­ra ron­da va ser que An­gla­ter­ra ha de llui­tar per con­ti­nu­ar sent an­gle­sa, que la ul­tra­es­quer­ra vol aca­bar amb el seu pa­ís i que els mu­sul­mans ra­di­cals són un pro­ble­ma. En se­go­na ron­da, An­gla­ter­ra ha­via de se­guir llui­tant, però ja li­te­ral­ment, per ser an­gle­sa; l’ex­tre­ma es­quer­ra con­ti­nu­a­va desit­jant aca­bar amb el seu pa­ís i amb el món sen­cer; i els mu­sul­mans ja eren tots, ra­di­cals o no, un pro­ble­ma. No hi va ha­ver ter­ce­ra. Si n’hi ha­gués ha­gut pot­ser jo tam­bé m’ha­gués con­ver­tit en una greu mo­lès­tia, ja que no co­lo com a an­glo­sa­xó. No no­més pel nas.

Aco­mi­a­da­ment al West Ham

Els pa­ios van dir sim­pa­tit­zar amb l’Ali­an­ça de Nois del Fut­bol (Fo­ot­ball Lads Alli­an­ce), una or­ga­nit­za­ció nas­cu­da el 2017 i que la ma­jo­ria dels mit­jans de co­mu­ni­ca­ció as­so­ci­en amb la ul­tra­dre­ta i el su­pre­ma­cis­me ra­cis­ta que al seu dia re­pre­sen­ta­va l’ex­tin­ta or­ga­nit­za­ció po­lí­ti­ca En­glish De­fen­ce Le­a­gue. A l’oc­tu­bre es van ma­ni­fes­tar a Lon­dres i la co­sa va aca­bar a mas­te­gots amb la po­li­cia. Els seus in­te­grants no es can­sen de dir que llui­ten con­tra tots els ex­tre­mis­mes, però el cert és que en aquest tots n’hi fal­ta un, el seu, que és igual de pe­ri­llós. Pro­pi de caps que al seu dia van ser buits i que han aca­bat plens d’im­mun­dí­cia. Des­prés d’aques­ta ma­ni­fes­ta­ció el West Ham va aco­mi­a­dar un dels seus tèc­nics per ha­ver-hi as­sis­tit.

Amb la idi­o­te­sa no hi ha mit­ges tin­tes. Igual que sa­bem que si sem­bla un ànec, ne­da com un ànec i gra­lla com un ànec, és un ànec; tam­bé po­dem do­nar per fet que si un es ma­ni­fes­ta amb gent que sa­lu­da a la ro­ma­na i as­sa­ja càn­tics ra­cis­tes és un fei­xis­ta d’anar per ca­sa. Sent ge­ne­ro­sos po­dem com­pren­dre que si­gui més po­ca-sol­ta que fei­xis­ta d’anar per ca­sa; però fei­xis­ta d’anar per ca­sa al cap i a la fi. Ai­xò val per a An­gla­ter­ra, però tam­bé per a Es­pa­nya, Ca­ta­lu­nya i, com di­ria Ca­rod-Ro­vi­ra, és tan ve­ri­tat aquí com a la Xi­na po­pu­lar.

Un enyo­ra els temps en què el fut­bol pro­fes­si­o­nal no ha­via si­gut se­gres­tat pels di­ners i la pi­je­ría men­tal que tot ho viu com una «ex­pe­ri­èn­cia». Però sens dub­te ni en som­nis el tor­na­rí­em al fa­na­tis­me dis­fres­sat de pa­tri­o­tis­me in­fan­til tro­nat dels Fo­ot­ball Lads Alli­an­ce. Amb dos n’he tin­gut

gi­li­po­lles.H prou. Quin pa­rell de

El fut­bol és ara una ex­pe­ri­èn­cia, com tot el que to­ca la ‘pi­je­ría’ men­tal

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.