Porques que ‘es deixen fer’

La víctima de la violació de La manada no va dir no ni va cridar quan va ser acorralada per cinc homes que tenien 10 anys més que ella, obligada a fer-los fel·lacions a tots, penetrada analment i vaginalment per diversos d’ells, i abandonada al carrer com una gossa. L’agressió va ser gravada pels cinc energúmens en vídeo per documentar la gesta i poder compartir-la per WhatsApp. La víctima ha declarat que no s’hi va resistir perquè va entrar en estat de xoc. O sigui, es va deixar fer.

A Espanya una dona és violada cada vuit hores, més d’un miler a l’any, segons les estadístiques del Ministeri de l’Interior. Però hi ha moltes més víctimes que no s’atreveixen a denunciar-ho per vergonya o per por que no se les creguin, que els diguin que en veritat elles s’ho mereixien per porques o que va ser consentit perquè no van dir que no. Lamentablement, la realitat atorga la raó a les que callen. Perquè s’ha de ser molt valenta, molt, com la noia dels Sanfermines, per enfrontar-se als 20 anys a un judici en què sembla que se la jutja a ella en lloc dels agressors.

Les preguntes del jutge

Quan a algú li roben el cotxe, el jutge no pregunta a la víctima si ha presumit massa d’automòbil davant els seus veïns o si s’ha resistit a la sostracció. Però quan una dona és violada amb brutalitat i hi ha evidències físiques d’agressió sexual, a la víctima se li pregunta en el judici quan va ser l’última vegada que va mantenir relacions sexuals

abans de la violació, si va ser simpàtica amb l’agressor abans, com anava vestida, si va tancar bé les cames, si havia begut alcohol o com pot ser que vagi arreglada o surti amb les seves amigues si ha sigut violada.

Les Nacions Unides defineixen violació així: «Tenir relacions sexuals sense consentiment vàlid». I és en el tema del consentiment, a més de la vida privada de la víctima, on s’agafen les defenses dels agressors davant la complicitat de jutges que clarament no estan preparats per jutjar aquesta mena de delictes pels seus propis prejudicis masclistes (també en el cas de magistrades) i per falta de formació.

Així, abunden les sentències en què s’absolen violadors perquè la víctima es va mostrar passiva. L’Audiència Provincial de Madrid va absoldre el 2009 del delicte de violació un osteòpata que va penetrar per la força una clienta. La sentència recull: «No semblava que Raquel l’hi impedís, de manera que la probabilitat que el processat considerés que estava acceptant la seva proposició resultava molt alta».

L’Audiència de Saragossa també va absoldre aquest any un noi de 24 d’anys d’havesr violat la seva nòvia, que el volia deixar per agressions, perquè no hi va haver una resistència de la víctima, només «una negativa sense resistència», un deixar fer. Totes elles van declarar que van quedar paralitzades per la por i l’estupor, igual que la noia dels Sanfermines.

Les agressions masclistes tenen a veure amb la cultura social i l’educació que legitima i normalitza la violència contra les dones. Però també amb la poca consciència i especialització dels jutges. Hi ha patrons comuns identificats per experts sobre com reaccionen les víctimes de les agressions sexuals: tenen llacunes en la memòria, desorientació sobre com van tenir lloc els fets, estat de xoc mentre dura l’agressió per evadir-se del dolor o per evitar que els facin més mal o que les acabin matant. Però els jutges i la llei no ho tenen en compte. Sense una reforma del sistema, no hi ha justícia. Tan sols una culpable de deixar-se fer.

L’agressió masclista té a veure amb una cultura que legitima maltractar les dones