Aniversari

Aquesta setmana faig anys. Molts. Més dels que mai hauria imaginat. De jove –de més jove, vull dir; romàntic, il·lús, quixot, estúpid, vivint en els llibres la majoria de vegades– m’identificava amb la famosa frase: «Viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic». (Faig un incís: aquesta frase mai la va dir James Dean, a qui se li atribueix de manera errònia, sinó un collega seu, Humphrey Bogart, en una seqüència de la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta, de Nicholas Ray. James Dean es va limitar a omplirla de contingut a costa de la seva pròpia vida).

Vaig deixar de creure en l’esmentada frase quan, amb el pas dels

Una celebració personal

anys, em vaig topar amb aquesta altra: «Massa vell per morir jove», títol d’una de les primeres pel·lícules d’Isabel Coixet, rotunda sentència que em feia baixar a la terra i em treia, de cop, la tonteria. (Faig un altre incís: no es perdin, per cert, l’última de la Coixet, estrenada fa molt poc, La llibreria, un prodigi). Ja no valia seguir ignorant el calendari. Ja, ni jove ni vell sinó tot al contrari. Ja, en terra de ningú. Ja, en aquesta edat en què un pas en fals o una mirada cap enrere et converteix en estàtua de sal o et fa cariàtide de per vida.

«L’etapa del mig»

Jo no sé què deu passar en altres oficis, però els asseguro que en el meu un passa de «jove promesa» a «vella glòria» sense adonar-se’n. ¿I on és l’etapa del mig?, et preguntes. I aprens que «l’etapa del mig» s’ha quedat, feta pols d’escenari, als centenars de vestits que has penjat en innombrables camerinos de pas, i en les moltes frases apreses que ja donaves per oblidades, però que ara mateix, just en la celebració de l’aniversari, notes que comencen a bategar un altre cop contra la paret massissa de la memòria.

I, comediant al cap i a la fi, m’abraço a Shakespeare, el meu filòsof de capçalera, i repeteixo, amb ell, la frase apresa: «La vida no és més que una ombra que passa; un pobre còmic que galleja i s’agita una hora sobre l’escena i a qui després no se sent més».

I aixeco la copa. I brindo pels meus anys. Per més anys.

El dilema català