Aprendre a mirar per poder viure

Llegeixo habitualment les cartes que els lectors fan arribar a aquest diari. N’hi ha de tota mena. Són com petits aparadors on s’exhibeix la diversitat de la vida, de les opinions i dels sentiments.

Fa pocs dies em va atreure la carta que estava encapçalada per aquesta frase: «La tardor ja no existeix». Un títol suggestiu, una afirmació provocativa. No es pot demanar més per incitar a la lectura. Almenys per incitarme a mi. Cèlia Carbonell parlava de la tardor i com es comentava a l’escola l’aparició d’aquests moments de l’any. «On és ara la tardor? Samarretes de màniga curta a finals d’octubre, més gelats que castanyes, alteració en la vida de moltes espècies, rius que baixen amb menys cabal si no plou gaire...».

L’atenció als detalls és important. Ignorar-los pot suposar un fracàs

La Cèlia –no la conec– segur que és una bona mestra, perquè ensenya a observar els detalls. L’atenció als petits detalls és importantíssima al llarg de les nostres vides. Ignorar-los, i pitjor encara menystenir-los, pot arribar a suposar un fracàs important. Hi ha una frase, o sentència llatina, que diu això: «No estudiem a l’escola per a l’escola sinó per a la vida».

Quan jo feia classes d’expressió oral –¿quants anys fa?– tenia molt interès a subratllar la importància de l’observació. Demanava als alumnes que descrivissin un objecte. Començaven dient, per exemple, «això és una taula». I què més? Alta o baixa, de quin material, de quin color, de quina alçada... Aprendre a mirar per aprendre a precisar.

Vaig descobrir que molt sovint mirem però no veiem. Potser, sobretot en els àmbits que ens són més familiars. La feinada que tindríem si algú ens demanés que li expliquéssim com són el menjador de casa o la porta del carrer que obrim cada dia, entrant i sortint.

Un detall és «una part petita d’un tot». Molt bé. Però no oblidem la sentència: en el pot petit hi ha la bona confitura.