Denúncia d’una mare

Quina il·lusió m’ha fet llegir l’article sobre nounats a les incubadores (“La meva germana du sonda”, Tendències, 21/VIII/2016). On eren fa 28 anys aquestes idees? A les mares d’aquella època no ens deixaven ni entrar a veure’ls ni molt menys tocar els nadons. Els germans no podien entrar ni tan sols a veure’ls pel vidre. Només vaig poder entrar una vegada per tocar la meva filla des dels forats de la incubadora; protegida amb gorra, bata, etcètera.

Tant han canviat les coses des de fa 28 anys? Les mares ja ho sabíem, i la psicologia també. Calen tants estudis per saber que un nadó necessita el contacte amb la seva mare per poder créixer bé?

Vull denunciar el possible mal que va sofrir la meva filla Tanit per manca de tot això. Va néixer a les 38 setmanes de gestació i va sofrir patiment fetal, pesant 1,5 kg. Fins que no va pesar els 2,2 kg va estar a la incubadora i ens la vam endur a casa amb 2,4 kg (en total dos mesos a la incubadora i a l’hospital).

Em queda la recança de pensar i sentir que la meva filla, discapacitada, és una noia totalment depenent de mi. Ni amics, ni pare, ni germà, només em vol a mi. Sempre he pensat que això és una necessitat no satisfeta quan més li feia falta. He d’aplaudir aquest canvi de costums, però em fa tristesa que no hagi arribat a temps. El meu pediatre ja ho deia: “Com es nota que aquests metges no són pares”.

Per què la rigidesa de les normes ha de passar sempre davant dels sentiments de les persones? Per què trigar tant a activar-ho? Costa d’entendre que només sigui fruit de l’evolució científica.

MARGARITA FUSTÉ

Tortellà