La Vanguardia (Català-1ª edició) - - TEN­DÈN­CI­ES -

anar a la re­gla mí­ni­ma co­mu­na, la ba­se en la qual es­tem d’acord: res­pec­tar els drets hu­mans. Es trac­ta, en de­fi­ni­ti­va, de re­co­nèi­xer-se amb l’al­tre en tot allò que es té en co­mú, pro­te­gir l’es­pai com­par­tit i si­tu­ar la dis­cre­pàn­cia al seu lloc re­al: és a dir, a la si­tu­a­ció po­lí­ti­ca.

Però avui a Ca­ta­lu­nya la dis­cre­pàn­cia és la que por­ta molts ve­ïns a in­sul­tar-se al pa­ti de l’illa de ca­ses men­tre es fa una cas­so­la­da.

Cal se­pa­rar la dis­cre­pàn­cia de la des­qua­li­fi­ca­ció. I de ve­ga­des hi ha fa­ses di­fe­rents que van i ve­nen. Al Pa­ís Basc vam veu­re com hi ha­via mo­ments en què era pos­si­ble par­lar molt ober­ta­ment del pro­ble­ma de la vi­o­lèn­cia. De ma­ne­ra molt po­la­rit­za­da, però es po­dia par­lar. I en d’al­tres es pas­sa­va al si­len­ci, per pro­te­gir­se. No s’ha de per­dre el dret a la pa­rau­la. Mai. I ai­xò no no­més pas­sa a Ca­ta­lu­nya, pas­sa tam­bé a Es­pa­nya en­ca­ra que d’una al­tra ma­ne­ra.

Ai­xò, de fet, es­tà pas­sant en mol­tes ca­ses i mol­tes fei­nes a Ca­ta­lu­nya.

El pro­ble­ma és que amb la si­tu­a­ció tal com es­tà, des­gra­ci­a­da­ment se­gui­rà pas­sant. Es ne­ces­si­ten anar fent pas­sos a fi de des­po­la­rit­zar i po­der bus­car sor­ti­des po­lí­ti­ques al con­flic­te. Però quan par­lo de tot ai­xò, pen­so en els ca­ta­lans i en la so­ci­e­tat es­pa­nyo­la.

És ine­vi­ta­ble? No se surt d’aques­ta si­tu­a­ció?

Ar­ri­ba un punt en què la po­la­rit­za­ció es tren­ca. Si el con­flic­te es pro­lon­ga i s’ar­ri­ba a un em­pat, per exem­ple, en què cap de les ac­ti­tuds no gua­nya­rà més, es pro­du­eix un em­pat de po­si­ci­ons po­la­rit­za­des. I la fa­ti­ga. Tam­bé es tren­ca pel pa­ti­ment per­so­nal o per les se­qüe­les eco­nò­mi­ques. O quan xo­ca amb la re­a­li­tat, quan la re­pre­sen­ta­ció del con­flic­te és tan dis­tant de la re­a­li­tat per­so­nal. Com va pas­sar al Pa­ís Basc.

Com a ciu­ta­da­na, què hi puc fer?

El pri­mer que ha de fer és po­sar dis­tàn­cia i veu­re-ho com un con­flic­te po­lí­tic. No dei­xar que tot el que hi ha al seu cer­cle ín­tim es ve­gi afec­tat. Cal re­cu­pe­rar la capa­ci­tat d’anà­li­si. Pren­dre dis­tàn­cia del dis­curs do­mi­nant, per­què la po­la­rit­za­ció fa­bri­ca una ve­ri­tat úni­ca. Tam­poc no creu­re’s el dis­curs de la im­po­tèn­cia.

Què més?

Comp­te amb l’efec­te ru­mi­a­ment, quan to­tes les con­ver­ses par­len del ma­teix, no dei­xes de do­nar vol­tes al te­ma tot el dia, i fins i tot tens pro­ble­mes de son o pre­o­cu­pa­ció per­ma­nent. No dic que la si­tu­a­ció no si­gui pre­o­cu­pant, dic que cal evi­tar l’efec­te ru­mi­a­ment: pen­sar en al­tres co­ses im­por­tants que per­me­tin dis­ten­dre, i no dei­xar­se ar­ros­se­gar. Ai­xò no t’im­pe­deix anar a la ma­ni­fes­ta­ció si ai­xò és el que vols fer, però no obli­dis les al­tres co­ses im­por­tants que do­nen sen­tit a la vi­da. El ru­mi­a­ment im­pe­deix de ve­ga­des veu­re les al­ter­na­ti­ves i, per tant, te­nir tam­bé una vi­sió

a mit­jà ter­mi­ni i una es­tra­tè­gia.

Em cos­ta de co­men­çar a par­lar amb els que ja sé que pen­sen el con­tra­ri que jo.

Cal por­tar la dis­cus­sió, la con­ver­sa al con­tin­gut. Sen­se des­qua­li­fi­car, sen­se jut­jar, sen­se ser va­lo­ra­tius. Ser des­crip­tiu en l’anà­li­si plan­te­jant la prò­pia po­si­ció. I bus­cant, si hi ha, punts en co­mú. I tam­bé l’ac­cep­ta­ció de ve­ri­tats com­ple­men­tà­ri­es. Jo es­tic dis­po­sat a ac­cep­tar que no es po­den fer pas­sos sen­se la ma­jo­ria, si tu hi es­tàs dis­po­sat, per la te­va ban­da, a ac­cep­tar que la re­pres­sió no és el ca­mí.

És mi­llor dir el que pen­so?

Sí, és clar, i es­col­tar l’al­tra po­si­ció so­ta la re­gla del res­pec­te. Pro­vant de veu­re què hi ha de ve­ri­tat en les di­fe­rents po­si­ci­ons. I evi­tar dei­xar-se por­tar per men­ti­des ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­des. Es­tar atent, per­què la rà­bia és molt fà­cil d’uti­lit­zar. I bus­car in­for­ma­ci­ons al­ter­na­ti­ves. No en­trar en l’in­sult, el menys­preu o la hu­mi­li­a­ció. Que poc es cui­da el tei­xit so­ci­al! I no creu­re’s el man­dat de la im­po­tèn­cia. Vam po­sar en mar­xa l’ex­pe­ri­èn­cia Glen­cree, amb la di­rec­ció de víc­ti­mes del Go­vern basc so­ta man­dat de dos le­hen­daka­ris de dos par­tits di­fe­rents, amb qui vam reu­nir víc­ti­mes d’ETA, del GAL i FSE quan sem­bla­va im­pos­si­ble, hi ha­via vi­o­lèn­cia i els po­lí­tics no par­la­ven. Es pot fer. Però es ne­ces­si­ta ac­ti­var el tei­xit so­ci­al i no dei­xar-se en­co­ma­nar mai per la des­es­pe­ran­ça.

Es pot can­vi­ar ai­xí la ten­dèn­cia a la po­la­rit­za­ció?

Es ne­ces­si­ta un cli­ma so­ci­al po­si­tiu. Però en­ca­ra que en aquest mo­ment no n’hi ha­gi, no se l’ha de dei­xar per a cap al­tre mo­ment, no s’ha d’es­pe­rar que el con­flic­te ma­du­ri. Cal in­ten­tar que la dis­cre­pàn­cia es pu­gui par­lar sem­pre, i te­nir una es­tra­tè­gia que in­clo­gui aques­ta pers­pec­ti­va de la con­vi­vèn­cia. Cap fe­ri­da no es cu­ra sen­se el bàl­sam del res­pec­te.

Afec­ta el llen­guat­ge?

La po­la­rit­za­ció tam­bé com­por­ta un ús del llen­guat­ge que la po­tèn­cia i que im­pe­deix de bus­car sor­ti­des. Si jo dic vi­o­lèn­cia ter­ro­ris­ta qui m’es­col­ta di­rà que no­més par­lo de la vi­o­lèn­cia d’ETA. Si dic vi­o­lèn­cia po­lí­ti­ca em di­ran que es­tic le­gi­ti­mant la vi­o­lèn­cia. És un exem­ple de com el di­à­leg es veu se­gres­tat per aques­ta po­la­rit­za­ció. Ne­ces­si­tem el que Paul Ri­co­eur as­se­nya­la­va com a hos­pi­ta­li­tat lin­güís­ti­ca, un llen­guat­ge que per­me­ti que les di­fe­rents ex­pe­ri­èn­ci­es es re­co­ne­guin en ell. Una co­sa a evi­tar són els pà­nics mo­rals o els ta­bús: Jo­sé Ma­ría Az­nar va dir en el cas basc que la pau no té preu, amb la qual co­sa no es po­dia par­lar per­què ai­xò era “pa­gar un preu po­lí­tic per a la pau”. Jo­sé Luis Ro­drí­guez Za­pa­te­ro va ar­ri­bar amb un dis­curs que ini­ci­al­ment va tren­car ai­xò, di­ent que la pau no té preu po­lí­tic, però la po­lí­ti­ca ha de fer pas­sos per con­tri­buir a la pau. Si en el llen­guat­ge o la pràc­ti­ca pre­do­mi­nen els ta­bús o els es­tig­mes, no hi ha sor­ti­da.

SEN­TIT DE PER­TI­NEN­ÇA “Do­na se­gu­re­tat emo­ci­o­nal, so­bre­tot si creus que el teu grup té més po­der”

UNA CO­SA PER­SO­NAL “Es perd capa­ci­tat d’anà­li­si per­què la res­pos­ta és di­rec­ta i emo­ci­o­nal”

UN CAMP CO­MÚ “Ne­ces­si­tem hos­pi­ta­li­tat lin­güís­ti­ca, un llen­guat­ge en què tot­hom es re­co­ne­gui”

EVI­TAR ELS IN­SULTS “La po­la­rit­za­ció es tren­ca quan hi ha fa­ti­ga, se­qüe­les eco­nò­mi­ques o pa­ti­ment”

INI­CI­AR UNA CON­VER­SA “Cal por­tar la dis­cus­sió al con­tin­gut, no des­qua­li­fi­car, jut­jar o ser va­lo­ra­tius”

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.