Pe­ri­o­dis­me clàs­sic

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - Luis Ra­ci­o­ne­ro

Es­criu Luis Ra­ci­o­ne­ro: “Els grans pe­ri­o­dis­tes ca­ta­lans del se­gle XX han es­tat Ga­zi­el, Pla i Xam­mar. Pla es­cri­via com Ba­ro­ja, però pen­sa­va com Ga­zi­el. Pla era des­crip­tiu i Ga­zi­el in­tel·lec­tiu, tot i que po­di­en cre­uar-se els pa­pers amb fa­ci­li­tat. S’aca­ben de pu­bli­car, units en un vo­lum, els ar­ti­cles de Ga­zi­el al di­a­ri El Sol de Ma­drid d’en­tre el 1925 i el 1930. Són 500 pà­gi­nes que no te­nen pèr­dua pels te­mes que to­ca i la se­va ac­tu­a­li­tat col­pi­do­ra”.

Els grans pe­ri­o­dis­tes ca­ta­lans del se­gle XX han es­tat Ga­zi­el, Pla i Xam­mar. Pla es­cri­via com Ba­ro­ja, però pen­sa­va com Ga­zi­el. Pla era des­crip­tiu i Ga­zi­el in­tel·lec­tiu, tot i que po­di­en cre­uar-se els pa­pers amb fa­ci­li­tat. S’aca­ben de pu­bli­car, units en un vo­lum, els ar­ti­cles de Ga­zi­el al di­a­ri El Sol de Ma­drid d’en­tre el 1925 i el 1930. Són 500 pà­gi­nes que no te­nen pèr­dua pels te­mes que to­ca i la se­va ac­tu­a­li­tat “col­pi­do­ra”, com co­men­ta en la in­tro­duc­ció Francesc-Marc Ál­va­ro. Jo di­ria que Ga­zi­el va en­car­nar el que ara s’ano­me­na la ter­ce­ra via: els que es­tem en­tre el pro­cés i el cen­tra­lis­me. Si aques­ta ter­ce­ra via no s’aug­men­ta, el con­flic­te con­ti­nu­a­rà per es­to­na.

“Ca­ta­lu­nya, ca­ta­la­ni­tat i ca­ta­la­nis­me. Vet aquí tres pa­rau­les que es­tan for­ta­ment tra­va­des, com les bau­les d’una ca­de­na. La pri­me­ra i la ter­ce­ra –Ca­ta­lu­nya i ca­ta­la­nis­me– des de fa un quart de se­gle se sen­ten gai­re­bé di­à­ri­a­ment a tot Es­pa­nya. En can­vi, la in­ter­mè­dia –ca­ta­la­ni­tat– és gai­re­bé des­co­ne­gu­da. I en ella pre­ci­sa­ment rau la clau del pro­ble­ma que to­tes tres en­clo­uen. Què és ca­ta­la­nis­me? Un moviment po­pu­lar que s’ha pro­du­ït mo­der­na­ment a Ca­ta­lu­nya. Per què es va pro­duir, però? Per­què a Ca­ta­lu­nya hi ha­via des de fe­ia molt de temps la ca­ta­la­ni­tat. Ca­ta­lu­nya, ca­ta­la­ni­tat i ca­ta­la­nis­me són re­a­li­tats es­ca­lo­na­des i in­ter­de­pen­dents. Ca­ta­lu­nya és un cos. La ca­ta­la­ni­tat és la se­va àni­ma. I ca­ta­la­nis­me és el moviment re­sul­tant, és l’ac­ció”.

“La ca­ta­la­ni­tat és quel­com an­te­ri­or i in­fi­ni­ta­ment més im­por­tant que el ca­ta­la­nis­me. En ter­mes de quí­mi­ca his­tò­ri­ca es po­dria de­fi­nir ai­xí: és un dels cos­sos sim­ples de què es com­pon la pe­nín­su­la Ibè­ri­ca. La ca­ta­la­ni­tat pot exis­tir ben bé sen­se ca­ta­la­nis­me. Ai­xí ha pas­sat du­rant llargs pe­ri­ò­dics his­tò­rics. Però el con­tra­ri és ab­surd: no és pos­si­ble que hi ha­gi ca­ta­la­nis­me sen­se ca­ta­la­ni­tat. Ca­ta­lu­nya és l’ar­bre, la ca­ta­la­ni­tat és la sa­ba, el ca­ta­la­nis­me és el fruit cir­cums­tan­ci­al. L’ar­bre i la se­va sa­ba po­den exis­tir sen­se el fruit”.

“Si es ne­ga la ca­ta­la­ni­tat, l’ano­me­nat pro­ble­ma ca­ta­là no té cap im­por­tàn­cia o la té es­cas­sís­si­ma. El ca­ta­la­nis­me, sen­se ca­ta­la­ni­tat, és una sim­ple ve­ge­ta­ció pa­ra­si­tà­ria, una mala her­ba que per dis­trac­ció del llau­ra­dor s’ha dei­xat créi­xer a la ter­ra de Ca­ta­lu­nya. En con­se­qüèn­cia, l’únic re­mei per­ti­nent en aquest cas és un re­mei ele­men­tal, d’una vul­ga­ri­tat i una sen­zi­lle­sa que cau de ple en l’agri­cul­tu­ra em­pí­ri­ca: n’hi ha prou amb ar­ren­car la mala her­ba i llan­çar-la al foc. La ma­tei­xa ter­ra que l’ali­men­ta ex­pe­ri­men­ta­rà un gran alleu­ja­ment. El ca­ta­la­nis­me, con­si­de­rat ai­xí, no pot ser res més que l’obra d’uns quants am­bi­ci­o­sos, pes­ca­dors en ai­gua tèr­bo­la, que van cre­ar ar­ti­fi­ci­al­ment no­més per sa­tis­fer els in­teres­sos per­so­nals, i apro­fi­tant-se de la in­cú­ria ali­e­na, un pro­ble­ma ar­ti­fi­ci­al”.

“No tots els ca­ta­lans són ca­ta­la­nis­tes. Però tots, fins i tot els ene­mics més acar­nis­sats del ca­ta­la­nis­me (amb al­gu­nes ex­cep­ci­ons te­ra­to­lò­gi­ques que con­fir­men la re­gla), aca­ben per sen­tir –tard o d’ho­ra, d’una ma­ne­ra de­fi­ni­ti­va o amb in­ter­mi­tèn­cia, cons­ci­ent­ment i in­cons­ci­ent­ment– la ca­ta­la­ni­tat”.

En­te­nent que, per Ga­zi­el, la ca­ta­la­ni­tat és un sen­ti­ment i, per ai­xò, es­tà fo­ra de qual­se­vol ti­pus d’ar­gu­men­ta­ció lò­gi­ca. Deu ser el que jo sen­to quan re­cor­do els ma­tins de diu­men­ge de la me­va in­fan­te­sa a la Seu d’Ur­gell. Ca­das­cú té les se­ves pe­ak ex­pe­ri­en­ces, com les ano­me­na­va Mas­low, que l’han mar­cat per to­ta la vi­da i que s’han in­te­grat al seu sub­cons­ci­ent per­so­nal, allà on s’as­sen­ten els sím­bols i els ar­que­tips que di­ri­gei­xen la vi­da des de dins. Des­prés, a par­tir d’aquests sen­ti­ments i ar­que­tips, el ca­ta­la­nis­me, que és la se­va or­ga­nit­za­ció com a font mo­ti­va­do­ra d’ac­ció, es no­dri­rà d’ener­gia, que no d’ar­gu­ments ra­ci­o­nals. I sens dub­te, qui no cone­gui aques­tes ex­pe­ri­èn­ci­es no en­ten­drà res so­bre la ca­ta­la­ni­tat.

Ga­zi­el to­ca un al­tre te­ma clau: “Ca­ta­la­ni­tat és una veu ger­ma­na de cas­te­lla­ni­tat i lu­si­ta­ni­tat. To­tes tres for­men el gran acord ma­jor de l’àni­ma sen­ce­ra de la Pe­nín­su­la”. Ga­zi­el és un fi­lo­lu­si­tà.

“En la his­tò­ria d’Es­pa­nya, tal com ge­ne­ral­ment l’ex­pli­quen els seus glos­sa­dors i co­men­ta­ris­tes, hi ha un mo­ment de­ci­siu en què em fa l’efec­te que la ma­jo­ria d’ells per­den el fil de la nar­ra­ció. És quan s’ar­ri­ba al mo­ment clau dels Reis Ca­tò­lics. Fins ales­ho­res, tot va com una se­da. Pe­no­sa­ment, però sen­se deso­ri­en­tar-se mai, els his­to­ri­a­dors con­ti­nu­en, du­rant llargs se­gles de vi­cis­si­tuds, l’es­forç he­roic dels di­ver­sos fo­cus pe­nin­su­lars que con­ver­gei­xen cap a una ger­man­dat co­mu­na”.

“Des­prés, de sob­te, es tro­ben amb una co­sa que els des­con­cer­ta, però. Apa­rei­xen els Reis Ca­tò­lics. L’em­pre­sa se­cu­lar fa un pas ge­gan­tí. El mo­ro és fo­ra­gi­tat de la Pe­nín­su­la. Cas­te­lla i Ca­ta­lu­nya, Lleó i Ara­gó s’unei­xen vo­lun­tà­ri­a­ment. Es­tem ja al pe­núl­tim es­glaó del llarg cal­va­ri que ha du­rat vuit se­gles. No­més fal­ta tan­car el cercle, re­ma­tar l’obra. Un es­forç dar­rer, un pas més, i amb l’en­tra­da de Por­tu­gal en la ger­man­dat pe­nin­su­lar que­da­rà per­fec­ta­ment aca­ba­da l’epo­pe­ia ibè­ri­ca… Però lla­vors pas­sa una co­sa trà­gi­ca. Por­tu­gal no hi en­tra, i l’ar­dor cons­truc­tiu dels grups his­pà­nics, man­tin­gut du­rant tants se­gles, de­fa­lleix sob­ta­da­ment en l’ins­tant su­prem. Les guer­res d’Ità­lia i la con­ques­ta d’Amè­ri­ca obren en l’ho­rit­zó pe­nin­su­lar du­es grans bret­xes per les quals es dis­treu i s’es­ca­pa cap a em­pre­ses re­mo­tes o ali­e­nes to­ta l’ener­gia que fe­ia fal­ta per aca­bar l’obra in­te­ri­or”.

Al seu ar­ti­cle del 5 de desem­bre del 1925 Ga­zi­el apun­ta: “Tot l’ave­nir de­pèn de si Cas­te­lla és capaç o no de com­pren­dre ge­ne­ro­sa­ment les di­ver­si­tats pe­nin­su­lars”. Aquí hi ha el con­tin­gut de la ter­ce­ra via, no de l’elec­to­ra­lis­me.

“Ca­ta­lu­nya és un cos; la ca­ta­la­ni­tat és la se­va àni­ma; i ca­ta­la­nis­me és el moviment re­sul­tant, és l’ac­ció”

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.