La vi­da vul­ne­ra­ble

Ita­li­a­na­da de Gar­ro­ne: ‘Dog­man’ nar­ra la tra­gè­dia d’un per­ru­quer de gos­sos

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - SAL­VA­DOR LLOPART Ca­nes En­vi­at es­pe­ci­al

El fes­ti­val de Ca­nes pre­sen­ta el do­cu­men­tal de Ke­vin Mac­do­nald so­bre Whit­ney Hous­ton, l’es­tre­lla fe­me­ni­na afro­a­me­ri­ca­na més im­por­tant dels vui­tan­ta, que va mo­rir als 48 anys en una ha­bi­ta­ció d’ho­tel a cau­sa d’una so­bre­do­si.

Va ser l’es­tre­lla fe­me­ni­na afro­a­me­ri­ca­na més im­por­tant dels vui­tan­ta. Can­tant de som­riu­re llu­mi­nós i veu po­de­ro­sa, d’un en­cant cap­ti­va­dor. Però al cap de deu o vint anys ja no­més era el pàl·lid re­cord del que ha­via es­tat. Whit­ney Hous­ton va mo­rir el 2012 en una ha­bi­ta­ció d’ho­tel, pel que sem­bla per una so­bre­do­si de co­ca­ï­na. Te­nia 48 anys. Què la va ma­tar? Quin va ser el cop de­fi­ni­tiu? La fa­ma en va te­nir la cul­pa, com el bo­o­gie té la cul­pa que Mic­ha­el Jack­son –i nin­gú més– no po­gués dei­xar de ba­llar? D’on va ve­nir l’es­quer­da mis­te­ri­o­sa per on Whit­ney Hous­ton es va bui­dar?

El do­cu­men­tal Whit­ney, pro­jec­tat ahir a Ca­nes, tro­ba la raó de la cai­gu­da i la mort de la can­tant en les des­a­vi­nen­ces amb el seu ma­rit, Bobby Brown, en la des­a­fec­ció de la se­va fi­lla, Kris­ti­na, en els con­certs fra­cas­sats, en la re­cai­gu­da en les dro­gues, en aque­lles des­grà­ci­es que van mar­car el tram fi­nal de la se­va vi­da...

Però la cau­sa prin­ci­pal, se­gons Ke­vin Mac­do­nald, el re­a­lit­za­dor del do­cu­men­tal, es­tà en la se­va in­fan­te­sa. Se­gons sem­bla, aques­ta és la pe­ça ne­ces­sà­ria per en­ten­dre una tra­gè­dia ame­ri­ca­na com la de Whit­ney Hous­ton, sen­se se­gons ac­tes en la se­va exis­tèn­cia.

Com pas­sa­va al do­cu­men­tal Amy, la re­fe­rèn­cia més cla­ra, Whit­ney se­gueix el pe­ri­ple vi­tal de la can­tant, amb el tri­omf que re­pre­sen­ta l’es­tre­na d’El guar­da­es­pat­lles, amb Ke­vin Cost­ner, que la va con­ver­tir al prin­ci­pi dels no­ran­ta en una es­tre­lla global. Per acos­tar­se­gu­ra se a la se­va vi­da, Mac­do­nald ha tin­gut un ele­ment que al­tres in­tents d’apro­xi­ma­ció a la fi­gu­ra de Whit­ney Hous­ton no ha­vi­en tin­gut fins ara: la col·la­bo­ra­ció de la fa­mí­lia de la can­tant, in­clo­ent-hi Bobby Brown.

La bom­ba ar­ri­ba quan la ti­e­ta de la can­tant, Mary Jones, la que va tro­bar el ca­dà­ver de l’es­tre­lla a l’ho­tel Hil­ton de Be­verly Hills, as- que la se­va ne­bo­da, quan era pe­ti­ta, va pa­tir abu­sos se­xu­als de la se­va al­tra ti­e­ta, Dee Dee Warwick, ger­ma­na de la fa­mo­sa can­tant Di­on­ne Warwick.

La ma­re, Cissy Hous­ton, can­tant com la se­va fi­lla, tam­bé apa­reix a la pel·lí­cu­la, tot i que breu­ment. El lloc de la fil­ma­ció és la ma­tei­xa es­glé­sia on es va fer l’en­ter­ra­ment de la se­va fi­lla. Cissy es mos­tra au­to­ri­tà­ria, dis­tant de la se­va fi­lla, però pre­o­cu­pa­da pel seu be­nes­tar. El pa­re no en surt més ben pa­rat. Com en el cas d’Amy Wi­ne­hou­se, el pro­ge­ni­tor s’en­car­re­ga de les fi­nan­ces fa­mi­li­ars, i es­ta­fa tot el que pot. To­tal­ment aliè a la sort de la se­va fi­lla i els seus pro­ble­mes amb la dro­ga. I quan Whit­ney l’aco­mi­a­da, la de­man­da per 100 mi­li­ons de dò­lars.

La ve­ri­tat és que l’as­cen­sió i la cai­gu­da de Whit­ney Hous­ton no es pot ex­pli­car per una so­la raó. Les dro­gues en són l’agent ca­ta­lit­za­dor. Les re­la­ci­ons con­flic­ti­ves amb el seu ma­rit tam­bé hi te­nen una part de res­pon­sa­bi­li­tat. I una se­xu­a­li­tat pro­ble­mà­ti­ca, sug­ge­reix el do­cu­men­tal de Mac­do­nald, sen­se de­fi­ni­ció cla­ra, aju­den al des­con­cert de la can­tant. Però la vi­da de Whit­ney Hous­ton, com qual­se­vol al­tra vi­da, de fet, no es pot ex­pli­car per un fac­tor únic. Ni tan sols amb la su­ma d’una sè­rie de fac­tors con­ca­te­nats. Pot­ser l’es­quer­da era a dins, crei­xent a poc a poc, i el mis­te­ri con­ti­nua. Com con­ti­nua la me­mò­ria i la mú­si­ca de Whit­ney Hous­ton.

Mat­teo Gar­ro­ne, amb Dog­man, tam­bé s’acos­ta, a la se­va ma­ne­ra, al mis­te­ri de l’exis­tèn­cia. L’ita­lià, que ha gua­nyat du­es ve­ga­des el Gran Pre­mi del Ju­rat, pri­mer amb Go­mor­ra (2008) i amb Re­a­lity (2012), s’acos­ta aquí a la tra­gè­dia d’un ho­me ri­dí­cul, un per­ru­quer de gos­sos que es vol ven­jar d’un amic, un ge­gant sen­se en­tra­nyes, que l’ha en­vi­at a la pre­só.

El dra­ma pas­sa en una po­bla­ció cos­ta­ne­ra, pro­pe­ra a Ro­ma, un lloc mi­se­ra­ble i mà­gic al­ho­ra. I la tra­gè­dia té al­gu­na co­sa de re­a­lis­me ita­lià, com a Go­mor­ra, de mi­sè­ria acu­mu­la­da. Però tam­bé molt de con­te, com a El cu­en­to de los cu­en­tos (2015). El pro­ta­go­nis­ta és un ho­me pe­tit; el seu opo­nent, un ge­gant. El ge­gant aca­ba en una gà­bia. Els gos­sos bor­den, i Gar­ro­ne con­ti­nua ex­pli­cant la se­va his­tò­ria de ter­ror i de ven­jan­ça.

‘Dog­man’ es mou en­tre el re­a­lis­me de ‘Go­mor­ra’ i la lle­gen­da mà­gi­ca d’‘El cu­en­to de los cu­en­tos’

MARK J. TERRILL / AP / AR­XIU

Whit­ney Hous­ton –aquí als Grammy del 2011, a Be­verly Hills– va mo­rir el 2012 per una so­bre­do­si de co­ca­ï­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.