Lluc Tor­cal

PROCURADOR GRAL. ORDRE CISTER

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - JO­SEP PLAYÀ MASET Bar­ce­lo­na

Lluc Tor­cal, lli­cen­ci­at en Ci­èn­ci­es Fí­si­ques i doc­tor en Fi­lo­so­fia, i ac­tu­al­ment procurador ge­ne­ral de l’or­de cis­ter­cenc, de­fen­sa la ne­ces­si­tat d’una con­ver­sió eco­lò­gi­ca se­gons les di­rec­trius del pa­pa Fran­cesc a l’en­cí­cli­ca Lau­da­to Si’.

Fra Lluc Tor­cal, mon­jo de Po­blet i ac­tu­al­ment procurador ge­ne­ral de l’or­de del Cister, va do­nar di­lluns pas­sat la lli­çó inau­gu­ral del curs de la fun­da­ció Joan Ma­ra­gall de Bar­ce­lo­na –al tren­tè ani­ver­sa­ri de la se­va cre­a­ció– amb una con­fe­rèn­cia so­bre Con­ver­sió eco­lò­gi­ca in­te­gral: una res­pos­ta cre­ient al greu pro­ble­ma del can­vi cli­mà­tic.

So­na nou ai­xò de con­ver­sió eco­lò­gi­ca i in­te­gral? Surt de l’en­cí­cli­ca Lau­da­to Si (Llo­at si­gueu) que s’in­te­gra dins el Ma­gis­te­ri de l’Es­glé­sia i no es pot qua­li­fi­car d’opinió o de con­ces­sió a les mo­des. Al pen­sa­ment del pa­pa Fran­cesc aques­ta idea de con­ver­tir-se i in­ten­tar mi­llo­rar la re­la­ció amb el me­di am­bi­ent no és ali­e­na a la fe, si­nó que pro­vé de la mi­ra­da de Je­su­crist, que de­ma­na que dei­xem bro­llar aques­ta re­la­ció amb la na­tu­ra, que és la Cre­a­ció, sor­gi­da de les mans de Déu. Con­ver­tir-se eco­lò­gi­ca­ment es equi­pa­ra­ble a con­ver­tir-se cris­ti­a­na­ment. Con­ver­sió és can­vi, trans­for­ma­ció, i so­ta aquest pa­rà­me­tre d’in­te­gral la fa emi­nent­ment pràc­ti­ca.

Però és nou en el sen­tit que fins fa poc no exis­tia al món aques­ta ne­ces­si­tat de pre­ser­var l’en­torn? Aques­ta con­ver­sió eco­lò­gi­ca su­po­sa re­plan­te­jar les re­la­ci­ons hu­ma­nes. Per ai­xò es diu in­te­gral, per­què con­tem­pla to­tes les di­men­si­ons hu­ma­nes, co­breix tot el que l’ho­me pot ar­ri­bar a fer.

A ni­vell pràc­tic que sig­ni­fi­ca aques­ta con­ver­sió? El pri­mer can­vi té a veu­re amb la mi­ra­da, hem de tor­nar a Je­su­crist i veu­re com mi­ra ell la na­tu­ra, com s’hi re­la­ci­o­na, i ai­xò ja és un can­vi de rumb. La se­go­na con­se­qüèn­cia pràc­ti­ca és que da­vant la gra­ve­tat de la si­tu­a­ció ens cal una vi­da sò­bria. So­bri­e­tat ve de ve­ri­tat, po­sar les co­ses al seu lloc, fer un ús cor­rec­te dels béns que ens en­vol­ten, apro­fi­tar els re­cur­sos, no ex­tin­gir­los si­nó dei­xar-los per a les no­ves ge­ne­ra­ci­ons. I a par­tir d’aquí, les obres con­cre­tes de­pe­nen molt de les pos­si­bi­li­tats de ca­das­cú, de l’economia de ca­da ca­sa, poder in­ci­dir en una re­la­ció vir­tu­o­sa amb l’en­torn. No és no­més el re­ci­clat­ge de dei­xa­lles, si­nó tam­bé un ús ra­ci­o­nal de l’ai­gua, de la llum, de l’ener­gia, uti­lit­zar tec­no­lo­gi­es més efi­ci­ents per re­bai­xar con­sum elèc­tric, per exem­ple, co­ses pràc­ti­ques. A ni­vell co­mu­ni­ta­ri l’exi­gèn­cia és més ele­va­da, re­que­reix can­vi­ar fonts ener­gè­ti­ques, re­pen­sar com apro­fi­tem els re­cur­sos na­tu­rals, evi­tar ha­ver de llen­çar men­jar... i les grans po­lí­ti­ques de col·la­bo­ra­ció en­tre pa­ï­sos. L’eco­lo­gia to­ca aques­ta di­men­sió so­ci­al.

Hi ha la per­cep­ció que el mis­sat­ge ha ar­ri­bat més fo­ra que dins l’Es­glé­sia, o al­menys que no se n’ha fet mas­sa di­fu­sió a ni­vell ecle­si­às­tic? És ve­ri­tat, el ma­teix Pa­pa re­co­neix aquests ris­cos, hi ha pa­rà­grafs que sor­pre­nen molt per la cons­ci­èn­cia que té so­bre com som els cris­ti­ans, amb una eco­lo­gia su­per­fi­ci­al, de pen­sar que les co­ses no són tan greus i que eco­lo­gia i es­pi­ri­tu­a­li­tat no te­nen res a veu­re. El Pa­pa, de ma­ne­ra pro­fè­ti­ca o per cons­ci­èn­cia, ja ad­ver­teix d’aquests pe­rills. I efec­ti­va­ment ha pas­sat que l’en­cí­cli­ca es pu­bli­ca el 2016 i des de lla­vors s’han fet tro­ba­des, hi ha grups de tre­ball... però no hi ha ha­gut una ac­cep­ta­ció en­tu­si­as­ta d’aquest text. O, ma­ti­sant, no s’aca­ba de veu­re de ma­ne­ra ge­ne­ral una ac­cep­ta­ció pràc­ti­ca a to­ta l’Es­glé­sia, sal­vant ex­cep­ci­ons.

Hi ha resistències? L’Es­glé­sia no ha es­tat atu­ra­da però hi ha gru­pets, en la lí­nia del pen­sa­ment ne­o­con­ser­va­dor, que s’opo­sen a que ha­gi d’in­ter­ve­nir en aquests camps, com tam­bé pas­sa­va amb pro­ble­mes de po­bre­sa o del ter­cer món.

Al mo­nes­tir de Po­blet, quan n’era pri­or, van ser pi­o­ners en pràc­ti­ques eco­lò­gi­ques. Ara, des de Ro­ma, ha po­gut en­vi­ar di­rec­ti­ves al con­junt de mo­nes­tirs? A la ca­sa ge­ne­ral, a la cú­ria, hem pres me­su­res com can­vi­ar cal­de­res per ser més efi­ci­ents, in­cor­po­rar aï­lla­ments tèr­mics i acús­tics, ra­ci­o­na­lit­zar l’ús de l’ai­gua... i en la me­su­ra en què em con­vi­den als mo­nes­tirs n’he par­lat, les di­rec­trius són clares, però ca­da ca­sa és au­tò­no­ma. De fet, els pri­mers mon­jos vi­vi­en sem­pre de ma­ne­ra sos­te­ni­ble. La idea de pre­ser­var i te­nir cu­ra de la na­tu­ra­le­sa, en tant que gran­de­sa de la cre­a­ció, exis­teix des del prin­ci­pi de la vi­da mo­nàs­ti­ca.

Sem­bla, però, que creix un cert mo­vi­ment con­tra el can­vi cli­mà­tic, als Es­tats Units, en­tre nu­clis ne­o­con­ser­va­dors...? A la co­mu­ni­tat ci­en­tí­fi­ca no hi ha dis­cus­sió, es do­na per fet que exis­teix, i en tot cas es dis­cu­teix so­bre la ra­pi­de­sa i unes con­se­qüèn­ci­es ca­da cop més im­pre­vi­si­bles. No co­nec ci­en­tí­fics que ne­guin el can­vi cli­mà­tic, és una co­sa més po­lí­ti­ca o d’uns in­teres­sos que pre­fe­rei­xen el re­lat ne­ga­ci­o­nis­ta per de­fen­sar els seus afers.

Una Es­glé­sia més po­bra és tam­bé una Es­glé­sia més sò­bria? El que va lli­gat és l’ac­ti­tud. Cal te­nir cu­ra de la na­tu­ra per­què en ella hi ha l’ho­me. I en ai­xò ens di­fe­ren­ci­em del mo­vi­ment eco­lo­gis­ta més ex­tre­mis­ta, per­què ho fem no tant per­què la ter­ra en si si­gui sa­gra­da si­nó per­què és la ter­ra dels ho­mes. El Pa­pa par­la de la di­ver­si­tat com una ri­que­sa di­vi­na. Cal res­pec­tar qual­se­vol es­pè­cie vi­vent, per­què si des­a­pa­reix ho fa tam­bé el re­flex de Déu.

I el mis­sat­ge eco­lo­gis­ta a al­tres re­li­gi­ons? El bu­dis­me i l’hin­du­is­me sem­pre han es­tat res­pec­tu­o­sos amb l’en­torn, te­nen una vi­sió sa­cra­lit­za­da de la na­tu­ra. Tret de la Xi­na, a la res­ta del món ori­en­tal, les re­li­gi­ons an­ces­trals man­te­nen aquest res­pec­te. El món ju­eu i is­là­mic es­tan bas­tant cons­ci­en­ci­ats i l’en­cí­cli­ca ha es­tat molt ben aco­lli­da. Di­ria que tam­bé a Ca­ta­lu­nya, on hi ha di­ver­ses ini­ci­a­ti­ves.

Com a procurador ge­ne­ral de l’or­de del Cister com veu la si­tu­a­ció de la co­mu­ni­tat? Em pre­o­cu­pa el fu­tur. Som uns 3.000 mon­jos, dels quals 1.500 són al Vi­et­nam, però en ge­ne­ral són co­mu­ni­tats en­ve­lli­des. Ens que­den cent mo­nes­tirs, però ja n’hem tan­cat 5 a Eu­ro­pa. A al­guns llocs anem bé, com ara als mo­nes­tirs de Po­blet o Cra­cò­via. Però és di­fí­cil, a Sud-amè­ri­ca es­tem al Brasil i Bo­lí­via, i on te­nim una co­mu­ni­tat jo­ve i molt ac­ti­va és a Eti­ò­pia i Eri­trea.

Sal­vant ex­cep­ci­ons, no hi ha ha­gut ac­cep­ta­ció en­tu­si­as­ta de la ‘Lau­da­to Si’ a l’Es­glé­sia

ARXIU

Lluc Tor­cal a Bar­ce­lo­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.