BAR­CE­LO­NA PILOTARI

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - SUMARI - LLU­ÍS PERMANYER

Bar­ce­lo­na, ciu­tat amb una gran tra­di­ció en fron­tons, acull des d’avui i fins al pro­per 20 d’oc­tu­bre la ce­le­bra­ció dels Cam­pi­o­nats del Món de pi­lo­ta bas­ca.

La pi­lo­ta com a joc ve de lluny a Bar­ce­lo­na i es pot con­si­de­rar que ja al se­gle XVIII te­nia ac­cep­ta­ció. Bo­na pro­va d’ai­xò és que un car­rer va me­rèi­xer os­ten­tar aquest nom: Joc de Pi­lo­ta. Però era la pi­lo­ta va­len­ci­a­na, ja que la bas­ca no va ar­ri­bar fins a mit­jans del se­gle XIX. Aquest es­port es re­a­lit­za­va en fron­tons pe­tits i so­vint im­pro­vi­sats en murs o qual­se­vol ra­có d’un car­rer, co­sa que so­vint ge­ne­ra­va mo­lès­ti­es al ve­ï­nat; per ai­xò l’Ajun­ta­ment el va pro­hi­bir al cen­tre ur­bà.

No es trac­ta aquí de fer una sim­ple llis­ta dels pri­mers fron­tons, ate­sa la man­ca de do­cu­men­ta­ció com­ple­ta. N’hi ha prou amb cons­ta­tar que en poc temps se’n va ani­mar con­si­de­ra­ble­ment la pràc­ti­ca, fins i tot du­rant l’Ex­po­si­ció Uni­ver­sal del 1888. Ai­xò ex­pli­ca que tot se­guit apa­re­gues­sin em­pre­sa­ris que es van atre­vir a cór­rer el risc de cons­truir uns edi­fi­cis es­pec­ta­cu­lars.

Van ser con­trac­tats des­ta­cats pi­lo­ta­ris bas­cos que des del pri­mer dia es van gua­nyar l’ad­mi­ra­ció d’un pú­blic ca­da ve­ga­da més en­tre­gat i nom­brós. Era un es­pec­ta­cle emo­ci­o­nant, que po­sa­va a pro­va la des­tre­sa i ener­gia d’aquells grans es­por­tis­tes. Pi­lo­ta a mà, pa­la, pa­le­ta i ces­ta pun­ta eren les es­pe­ci­a­li­tats clàs­si­ques. L’èxit tam­bé va fer sor­gir més en­da­vant la sim­ple pràc­ti­ca com a es­port ama­teur, i molt després s’hi va afe­gir el fron­ten­nis.

Me­rei­xen ser evo­cats dos fron­tons que re­pre­sen­ta­ven molt més que una sim­ple pis­ta, com va pas­sar més tard.

El fron­tó Bar­ce­lo­nès va ser cons­tru­ït al xam­frà de Di­pu­ta­ció 415-419 i Si­cí­lia. Va ser pro­jec­tat per En­ric Sag­ni­er, el des­ta­cat ar­qui­tec­te de la bur­ge­sia; el fet que ha­gués ac­cep­tat l’en­càr­rec re­ve­la­va una sor­pre­nent ver­sa­ti­li­tat cre­a­ti­va, que el va por­tar a ser el més pro­lí­fic de la se­va èpo­ca.

La fin­ca era ge­ne­ro­sa: qua­tre mil me­tres qua­drats; en aque­lla èpo­ca els preus dels so­lars en zo­nes allu­nya­des del cen­tre se­nyo­ri­al eren d’allò més ra­o­na­bles. El pro­mo­tor im­mo­bi­li­a­ri va ser el po­de­rós Ju­li Ma­ri­al, ar­qui­tec­te i po­lí­tic, que a més era ac­ci­o­nis­ta de la so­ci­e­tat que es va fun­dar per a aques­ta fi­na­li­tat. En va pa­gar tres-cen­tes cin­quan­ta mil pes­se­tes. Es va inau­gu­rar el 19 d’oc­tu­bre del 1893.

La vi­sió ex­te­ri­or era vis­to­sa, amb un gran mur baix i re­ma­tat per un rei­xat, co­sa que per­me­tia ex­hi­bir un am­pli jar­dí. L’en­tra­da era se­nyo­ri­al, en­cla­va­da en un ele­gant cos cir­cu­lar de tres plan­tes, amb un es­pa­iós sa­ló al pri­mer pis. Com­plia una mis­sió de dis­tri­bu­ï­dor, que fa­ci­li­ta­va amb ra­pi­de­sa l’ac­cés del nom­brós pú­blic a les du­es naus ad­ja­cents. Un d’aquests cos­sos allot­ja­va els ser­veis, com ara la ca­fe­te­ria, el res­tau­rant i les ofi­ci­nes, però tam­bé l’en­tra­da a les gra­de­ri­es al­tes. L’al­tre cos con­du­ïa di­rec­ta­ment a la pis­ta.

El fron­tó te­nia les di­men­si­ons mà­xi­mes, i al seu peu nai­xia una gra­de­ria as­cen­dent; tot ai­xò a cel obert. Al fons un cos enor­me, de tres plan­tes, on els es­pec­ta­dors es tro­ba­ven pro­te­gits. Era un con­junt ap­te per aco­llir unes tres mil per­so­nes ins­tal·la­des amb to­ta co­mo­di­tat.

La jor­na­da inau­gu­ral, des­ti­na­da a be­ne­fi­cèn­cia, va cons­ti­tuir un èxit ab­so­lut, mal­grat que el pes­si­mis­me tra­di­ci­o­nal in­dí­ge­na es re­co­nei­xia te­mo­rós que ob­tin­dria una en­tra­da flui­xa. El pú­blic, i tam­bé els ju­ga­dors bas­cos, van que­dar molt sor­pre­sos da­vant tan­ta mag­ni­fi­cèn­cia. I nin­gú no s’es­ta­va de con­fes­sar

Bar­ce­lo­na, ciu­tat amb gran tra­di­ció pi­lo­tai­re, acull des d’avui i fins al 20 d’oc­tu­bre els Cam­pi­o­nats

del Món de pi­lo­ta bas­ca El 1893 s’inau­gu­ra el fron­tó Bar­ce­lo­nés, obra d’En­ric Sag­ni­er, l’ar­qui­tec­te de la bur­ge­sia El fron­tó Con­dal, a Bal­mes-Ros­se­lló, era de Fran­cesc Ro­gent i te­nia plan­ta i dos pisos

que aquell lloc in­fo­nia ale­gria.

A par­tir d’aquell dia es va im­po­sar l’op­ti­mis­me, fins a l’ex­trem que tres anys més tard, el di­nà­mic ac­ci­o­nis­ta Ma­ri­al es va ani­mar a in­ver­tir cent cin­quan­ta mil pes­se­tes per mi­llo­rar-lo sen­si­ble­ment; es va am­pli­ar fins a cinc mil se­ients i tot el fron­tó va que­dar so­ta teu­la­da. L’obra va ser pro­jec­ta­da per l’acre­di­tat ar­qui­tec­te Au­gust Font i el re­lle­vant es­ce­nò­graf Fran­cesc So­ler i Ro­vi­ro­sa va apor­tar una or­na­men­ta­ció mo­der­nis­ta for­ça vis­to­sa.

La sor­pre­sa va es­cla­tar el 1902: tan­ca­ment, ven­da del ter­reny i de­mo­li­ció com­ple­ta.

El fron­tó Con­dal va ser ins­tal·lat al xam­frà de Ros­se­lló 223 i Bal­mes. Va ser pro­jec­tat per l’ar­qui­tec­te Fran­cesc Ro­gent, so­ta el sig­ne de l’eclec­ti­cis­me: ai­re clàs­sic i amb or­na­men­ta­ció con­tin­gu­da. Els seus pro­mo­tors eren els so­cis Pi­e­ra i Zun­zu­ne­gui. Va obrir les se­ves por­tes el 24 de se­tem­bre del 1896, dia as­se­nya­lat a Bar­ce­lo­na: fes­ti­vi­tat de la Mercè. Cons­ta­va de plan­ta i dos pisos. La se­va ele­gàn­cia in­qües­ti­o­na­ble es ve­ia en­llet­gi­da per l’es­pec­ta­cle gens es­ti­mu­lant que dis­cor­ria a cel obert pel car­rer Bal­mes: el fer­ro­car­ril de Sar­rià.

El fet de ser cons­tru­ït ja com­ple­ta­ment co­bert va ser in­du­ït per l’exem­ple del fron­tó Bar­ce­lo­nés; el Con­dal vo­lia, doncs, ofe­rir la ma­tei­xa co­mo­di­tat que la com­pe­tèn­cia da­vant la plu­ja, el fred i el sol de jus­tí­cia.

Aquest fron­tó va gua­nyar ano­me­na­da el 1905, però no pas mo­ti­va­da per l’es­port, si­nó per la po­lí­ti­ca. Aques­ta me­na d’ins­tal·la­ci­ons eren apro­fi­ta­des per a con­cen­tra­ci­ons mul­ti­tu­di­nà­ri­es, com ara mí­tings o ban­quets. La Lli­ga de Cam­bó hi va ce­le­brar un èxit elec­to­ral, que el di­bui­xant Jun­ce­da va apro­fi­tar per al seu acu­dit pe­ri­o­dís­tic. Da­vant la re­co­nei­xi­ble fa­ça­na, un ciu­ta­dà co­men­ta­va que si ce­le­bra­ven una victòria, per for­ça ha­via de ser ci­vil. Un grup d’ofi­ci­als de l’exèr­cit no va dub­tar a ven­jar-se d’aque­lla bur­la so­bre les der­ro­tes que acon­se­guien en les guer­res co­lo­ni­als: van as­sal­tar les redac­ci­ons del set­ma­na­ri Cu-cut!, que l’ha­via pu­bli­cat, i tam­bé la del di­a­ri La Veu de Ca­ta­lu­nya, òr­gan de l’es­men­tat par­tit ca­ta­la­nis­ta.

El Con­dal va ser tan­cat el 1924 i com­prat pels je­su­ï­tes. El fron­tó va ser tras­lla­dat al pa­lau Robert del pas­seig de Grà­cia en un tar­dà 1941. Pro­va que ha­via dei­xat bon re­cord es­por­tiu va ser que va me­rèi­xer el nom de nou fron­tó Con­dal. Hi va es­tar no­més deu anys.

L’es­pe­tec tan con­ti­nu­at i sec de la pi­lo­ta con­tra el mur cons­ti­tu­ïa el rit­me mu­si­cal d’aquest es­port, en al­guns ca­sos ador­nat amb l’es­pec­ta­cle vi­su­al d’ele­gants acro­bà­ci­es que n’in­cre­men­ta­ven l’emo­ció, so­bre­tot en la ces­ta pun­ta, en què la pi­lo­ta as­so­leix unes ve­lo­ci­tats tan pe­ri­llo­ses. El casc va ar­ri­bar molt tard. Aquell si­len­ci ve­nia com­bi­nat amb els aplau­di­ments, les ex­cla­ma­ci­ons, els crits d’ànim, però so­bre­tot pels que cri­da­ven les apos­tes. Aques­ta va ser la clau que va afa­vo­rir l’aug­ment de pú­blic. La re­cap­ta­ció més im­por­tant no ve­nia tant de les en­tra­des, com de les apos­tes. Fins que van ser pro­hi­bi­des en al­gu­nes èpo­ques.

Els pi­lo­ta­ris van ser tan ad­mi­rats com els grans to­re­ros i els futbolistes.

No es trac­ta de fer una re­la­ció ex­haus­ti­va, però me­rei­xen ser es­men­tats aquests fron­tons. El 1894 es va obrir Be­ti-Jai (sem­pre fes­ta) a Gran Via de les Corts Ca­ta­la­nes, 435/En­ten­ça: una sim­ple pis­ta amb afo­ra­ment per a du­es mil per­so­nes, que va tan­car el 1920. Club Na­ta­ció Bar­ce­lo­na, a Joan de Bor­bó, 93 (1917). Prin­ci­pal Jai-Alai (fes­ta ale­gre), a La Ram­bla, 27 (1918-1989). No­ve­da­des, a Casp, 13 (1929-57). Txi­quiA­lai, a la pla­ça Bon­suc­cés, 1 (1935-1961) que es va dis­tin­gir per la no­ve­tat de pre­sen­tar no­ies pi­lo­ta­ris, que van ser molt ben ac­cep­ta­des. Nu­e­vo Mun­do, a Pa­ral·lel, 50 (1936-49). Sol y Som­bra, a Gran Via-Ma­ri­na (194073). Co­lón, a La Ram­bla, 18 (1941, re­ha­bi­li­tat el 1992).

El 1952 els ger­mans Jo­a­quim i Ma­nu­el Ba­let es van pro­cla­mar a Sant Se­bas­tià cam­pi­ons del món de ces­ta pun­ta. Ha­vi­en vis­cut des de pe­tits aques­ta pas­sió: Ma­nu­el Ba­let Crous, el seu pa­re, pilotari i di­ri­gent es­por­tiu, ha­via fun­dat el 1924 el club Bas­cò­nia i va com­prar el fron­tó Rei­na Eli­sen­da, a Pe­dral­bes. Per ai­xò van om­plir el No­ve­da­des ca­da ve­ga­da que aquests cam­pi­ons ex­hi­bi­en la se­va qua­li­tat i com­pe­ne­tra­ció.

Un nou capí­tol es va inau­gu­rar amb mo­tiu dels Jocs Olím­pics, que van pro­pi­ci­ar unes ins­tal·la­ci­ons no­ves i mag­ní­fi­ques.

Tan­ta his­tò­ria i tan­ta tra­di­ció me­rei­xia sen­se cap dub­te que Bar­ce­lo­na tin­gués l’ho­nor d’aco­llir ara el Cam­pi­o­nat del Món de pi­lo­ta bas­ca.

Els pi­lo­ta­ris van ser tan ad­mi­rats com els grans to­re­ros i els futbolistes

ALE­XAN­DRE MERLETTI / IMAT­GE CEDIDA PER L’ARXIU FOTOGRÀFIC DE BAR­CE­LO­NA

FRON­TÓ PRIN­CI­PAL JAI-ALAI. Una sim­ple pis­ta si­tu­a­da a la Ram­bla, però que pas­sa­va in­ad­ver­ti­da per­què es va cons­truir dins de la fin­ca del te­a­tre Prin­ci­pal

AN­TO­NI ESPLUGAS / IMAT­GE CEDIDA PER L’ARXIU FOTOGRÀFIC DE BAR­CE­LO­NA

FRON­TÓ BAR­CE­LO­NÉS. Ar­qui­tec­tu­ra no­ta­ble i sump­tu­o­sa, amb un gran afo­ra­ment per aco­llir amb co­mo­di­tat el es­pec­ta­dors

FA­ÇA­NA DEL BAR­CE­LO­NÉS Gran qua­li­tat ar­qui­tec­tò­ni­ca, pro­jec­ta­da per Sag­ni­er

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.