El Déu de Ta­ma­mes

La Vanguardia (Català-1ª edició) - - OPINIÓ - Nor­bert Bil­beny

Si vis­qués Jo­sep Pla i Ta­ma­mes fos ca­ta­là, pot­ser aquell li hau­ria de­di­cat un dels seus Ho­me­nots . O Mi­guel De­li­bes hau­ria es­crit la no­vel·la El pro­fes­sor. Aca­bem de lle­gir el seu úl­tim lli­bre, Bus­can­do a Di­os en el uni­ver­so, i es re­con­fir­ma la im­pres­sió que Ra­món Ta­ma­mes, nas­cut a Madrid el 1933, és, a més d’un sa­vi, una ra­ra avis, si és que no són el ma­teix. En cer­ta en­tre­vis­ta aca­ba di­ent: “Veig el tu­ris­me es­pa­ci­al amb en­ve­ja. A qui no li agra­da­ria anar a la Llu­na?”. Una vi­sió, un sen­ti­ment, un desig: volar alt. Veu­re la Ter­ra com una po­ma bla­va en l’es­pai, i pres­sen­tir, com con­fes­sa al seu lli­bre, que en­tre els pas­sa­dis­sos del cos­mos tra­ves­sa Déu. “Ho vaig in­tuir”, diu.

El sig­ne de Ta­ma­mes és l’ai­re. La qual co­sa sor­prèn en al­gú que, com a eco­no­mis­ta (el més lle­git d’Es­pa­nya), té la mar­ca de la ter­ra, i com a po­lí­tic que va ser –per exem­ple, en la di­rec­ció del Par­tit Co­mu­nis­ta d’Es­pa­nya– ha cone­gut de prop el foc (i la pre­só, per de­mò­cra­ta). Ta­ma­mes es­tà ara en la pri­me­ra lí­nia de l’eco­lo­gis­me i de l’ide­al in­ter­na­ci­o­na­lis­ta, ha­vent es­tat crí­tic tant amb Az­nar com amb Ra­joy.

El lli­bre vol ser “una cos­mo­vi­sió so­bre el sen­tit de la vi­da”. Re­cull les prin­ci­pals te­o­ri­es so­bre l’uni­vers; re­cor­da les claus so­bre l’ori­gen de la vi­da; des­ta­ca el pa­per pri­vi­le­gi­at de l’és­ser hu­mà, i es pre­gun­ta, sen­se re­tò­ri­ca ni mo­ra­li­na, so­bre el “sen­tit de la vi­da”. Vam sen­tir dir al fi­lò­sof Ja­vi­er Gomá que la hu­ma­ni­tat no es fe­ia abans aques­ta pre­gun­ta: do­na­va per des­comp­tat que la im­mor­ta­li­tat de l’àni­ma, i amb sort el Cel, fan erm pre­gun­tar-se si la vi­da “en carn mor­tal” té sen­tit.

Després de pen­sar en el lli­bre i el seu au­tor, aquest sen­tit de la vi­da no no­més sem­bla as­so­ci­at a la qües­tió de Déu. En Ta­ma­mes di­ria que es­tà tam­bé en la llui­ta pel co­nei­xe­ment. El des­a­fi­a­ment d’Adam i Eva va ser co­nèi­xer, com el de Pro­me­teu. Van des­a­fi­ar Déu. Però el ma­teix co­nei­xe­ment ens acos­ta tam­bé a Déu, van pen­sar Aris­tò­til, Spi­no­za, Eins­tein. Co­nèi­xer, co­nèi­xer que co­nei­xem (nó­e­sis no­é­se­os), i llui­tar per co­nèi­xer (la llui­ta, ide­al de fe­li­ci­tat per a Karl Marx), fa que l’hu­mà s’acos­ti al di­ví i gau­dei­xi d’una fe­li­ci­tat su­pe­ri­or. De ma­ne­ra que si Déu fos no­més una cre­a­ció de l’ho­me, “fins i tot en aques­ta te­o­ria –sos­té Ta­ma­mes– jo di­ria que se­ria la mi­llor in­ven­ció”. Llui­tar per co­nèi­xer pot ser una ma­ne­ra de tro­bar-se amb Déu, en­ca­ra que si­gui de lluny, en els vas­tos in­fi­nits de l’àtom, de la ment i de l’uni­vers. I ai­xò fa con­tent.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.