És trist fer-se gran

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - JU­LIÀ GUI­LLA­MON

Com s’es­bra­va la mala llet és l’èxit d’un gran tí­tol, d’uns quants fi­nals ex­cel·lents i de vuit con­tes ben es­crits al vol­tant d’un ma­teix te­ma: fer-se gran, ar­ri­bar a l’eta­pa fi­nal de la vi­da, amb tot el que com­por­ta per a un ma­teix i per a les per­so­nes del vol­tant. L’any pas­sat, Mu­ri­el Vi­lla­nu­e­va ja va pu­bli­car un lli­bre de con­tes te­mà­tic, Ni­nes, i se­gur que en sor­ti­ran més. Es perd va­ri­a­ció, que és un ele­ment con­subs­tan­ci­al dels lli­bres de con­tes, però es gua­nya en pro­fun­di­tat i ma­ti­sos.

Es una nar­ra­ti­va es­cul­tò­ri­ca en la qual l’au­to­ra, en lloc de plan­tar-se da­vant de la re­a­li­tat i pin­tar-la, la va fent gi­rar i ens l’en­se­nya per tots els can­tons. Les re­la­ci­ons se­xu­als, el re­mor­di­ment, el re­cel, la con­des­cen­dèn­cia, el per­dó, la re­la­ció de ma­rits i mu­llers, de ma­res i fi­lles, d’avis i nets, de ti­e­tes i ne­bo­des, la il·lu­sió de viu re una vi­da ple­na i l’abis­me de l’eu­ta­nà­sia. Qu­an ho veus més ne­gre, hi ha un con­te que et fa riu­re, de tan ani­mal. Qu­an t’has en­ten­drit, una al­tra his­tò­ria et pi­ca fort. Ara ets en una sa­la, en un ge­ri­à­tric, i hi ha un que vol ca­fè i un al­tre que té ca­ca i ho re­ci­ten com un man­tra. Ara som en un ball, o a ca­sa, o en una ca­sa bui­da, o da­vant d’una ca­lai­xe­ra o as­se­guts a tau­la fent cos­tu­ra. És un lli­bre es­crit en mul­ti­vi­sió. Hi hau­ria més mul­ti­vi­sió si no fos un lli­bre te­mà­tic? Ca!

Tal com es­tà es­crit ar­ros­se­ga al lec­tor. Vull in­sis­tir en els fi­nals, en la im­por­tàn­cia d’es­criu­re bons fi­nals, que és una de les claus del con­te. Hi ha au­tors que no ho bus­quen i que, fins i tot en fan ban­de­ra. Pren­guem el pri­mer con­te de Com s’es­bra­va la mala llet, “El ball”. La his­tò­ria l’hem lle­git al­tres ve­ga­des: un ho­me i una do­na grans es tro­ben en un ball, s’agra­den, co­men­cen a ba­llar, s’ex­pli­quen la vi­da. S’es­ta­bleix una re­la­ció fà­cil, per­què a aques­tes al­ça­des no hi ha temps per res i res no es pot per­dre. Ell, que era lam­pis­ta, va ser in­fi­del. Ella, que va viu­re en una gran cre­du­li­tat, va des­co­brir ac­ci­den­tal­ment qu­an el seu ho­me ja era mort, que ca­da cop que de­ia que te­nia guàr­dia a l’hos­pi­tal dor­mia amb una al­tra (fe­ia anys que no fe­ia guàr­di­es a l’hos­pi­tal!). La his­tò­ria, ben du­ta, trans­cor­re per uns ca­mins que no són ori­gi­na­lís­sims. Però el pa­rà­graf fi­nal, i so­bre­tot, la fra­se fi­nal, ho can­via tot: és com qu­an la lo­na del circ s’ele­va ti­ba­da per una cor­da.

Com s’es­bra­va la mala llet és, fi­nal­ment un tri­omf de l’edi­ció. La fi­lò­lo­ga me­di­e­va­lis­ta An­tò­nia Car­réPons (Ter­ras­sa, 1960) ha­via pu­bli­cat mit­ja dot­ze­na de lli­bres que ha­vi­en tra­ves­sat de pun­te­tes. Per la bre­ve­tat i la con­tun­dèn­cia del vo­lum, pel tí­tol en­cer­tat o per la con­vic­ció de la se­va edi­to­ra, o per tot ple­gat, ha fet un salt en­da­vant: de ti­gre.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.