El mi­rall de tin­ta

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - LILIAN NEUMAN

A la no­vel·la Los otros son más fe­li­ces (Des­ti­no, 2011) sal­ten es­pur­nes en­tre du­es cul­tu­res, la d’una no­ia d’un po­ble de la Man­xa, i la dels seus pa­rents llu­nyans que co­neix un es­tiu del 1971: és di­fí­cil obli­dar aquells ca­ta­lans amb ca­sa a la Cos­ta Bra­va. La no­vel·la és molt bo­na i con­té es­ce­nes tri­om­fals, que des­men­tei­xen que les mi­li­tants i es­tu­di­o­ses fe­mi­nis­tes com Lau­ra Frei­xas (Bar­ce­lo­na, 1958) no te­nen sen­tit de l’hu­mor: la ir­rup­ció de la fa­mí­lia po­lí­ti­ca –an­gle­sos en xan­cle­tes i un ca­dell que ho des­tros­sa tot– és pu­ra ale­gria i rau­xa.

Sen­se afir­mar que aquesta és la se­va fa­mí­lia, sí que és se­gur que aquesta no­vel·la va ser una de les for­mes de l’es­crip­to­ra Lau­ra Frei­xas, fi­lla de cas­te­lla­na i de bur­gès ca­ta­là, de pla­nar per so­bre d’aquesta vi­da pro­sai­ca. “Quin dia més pro­saic he tin­gut avui”, es la­men­ta el seu pa­re; mag­ní­fic per­so­nat­ge que es re­ve­la en les se­ves di­fe­rents i suc­ces­si­ves fa­ce­tes (una d’elles amb un toc si­nis­tre, com bé diu la psi –la psi­co­a­na­lis­ta– d’aques­tes pà­gi­nes).

Sens dub­te, aquests di­a­ris –gè­ne­re del qual ella és es­tu­di­o­sa i es­pe­ci­a­lis­ta; veu­re el Cul­tu­ra/s del 28/I/2017 per­met que la se­va obra s’ex­pan­dei­xi en ven­tall. Tant l’an­te­ri­or Una vi­da sub­terrá­nea (di­a­rio 1991-1994) i ara aquest al­tre es­tan car­re­gats de va­lu­ós ma­te­ri­al, re­ve­len molt, des de l’àm­bit ín­tim, do­mès­tic, al so­ci­al. Són molt bons. Els prin­ci­pals per­so­nat­ges –ai­xí se’ls va cons­truint en la ment lec­to­ra–, la ma­re, al­tres au­tors (al­guns de ve­lats amb pseu­dò­nim), ami­gues i amics, el ma­rit, l’ar­ri­ba­da de la ne­na... Tot comp­ta i com­pon aquesta “me­di­ta­ci­ón so­bre la vi­da”. Frei­xas lle­geix aten­ta­ment (i de ve­ga­des amb es­tu­pe­fac­ció) els di­a­ris de Ro­sa Cha­cel (“una in­te­li­gen­cia des­bo­ca­da, ci­mar­ro­na, in­tui­ti­va y ves­ti­da con ha­ra­pos”) i els d’An­drés Tra­pi­e­llo. I es­criu so­bre els seus dub­tes i tri­bu­la­ci­ons amb im­por­tants edi­tors que, vint anys des­prés, són llums d’una ga­là­xia fu­gi­ti­va.

Les co­ses Déu n’hi do com han can­vi­at. Se­gur, es­criu l’au­to­ra per do­nar-se ànims, que Car­men Mar­tín Gai­te va ha­ver de vèn­cer re­sis­tèn­ci­es, que va ser dei­xa­da de ban­da per “cur­si”. El 1996 un se­nyor es re­fe­reix a la

DANIEL DUCH

L’es­crip­to­ra Lau­ra Frei­xas

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.