As­sem­blea de Mont­ser­rat (i III)

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Art|s -

L’As­sem­blea de Mont­ser­rat, la tan­ca­da, va ser un gran tri­omf de l’an­ti­fran­quis­me i un exem­ple de co­ha­bi­ta­ció i uni­tat po­lí­ti­ca. A més d’un gran èxit en con­vo­car el grup més dens i re­pre­sen­ta­tiu de la cul­tu­ra. “Pro­fes­si­o­nals de la cul­tu­ra”, una de­fi­ni­ció que va te­nir re­cor­re­gut. El sec­tor d’in­tel·lec­tu­als i ar­tis­tes con­si­de­rat con­flic­tiu, in­di­vi­du­a­lis­ta i amb po­si­ci­ons per­so­nals en­fron­ta­des va fer un es­forç i va co­a­ju­dar a cre­ar un cli­ma de tre­ball i de coin­ci­dèn­cia rei­vin­di­ca­ti­va que sens dub­te es va re­flec­tir en la flu­ï­da redac­ció del ma­ni­fest. Les apor­ta­ci­ons de Mont­ser­rat Roig, Ro­mà Gu­bern i del ci­ne­as­ta anar­co Nu­nes van ser de les més du­res del sec­tor. Te­ren­ci, ex­ci­ta­dís­sim du­rant to­ta la tan­ca­da –no su­por­ta­va els po­lí­tics–, va acon­se­guir par­lar amb Al­ber­ti, que li va dic­tar un po­e­ma, més o menys: “6 pe­nas de mu­er­te, 6 cla­vos en el ata­úd de Fran­co”.

Ar­ri­ba­ven ad­he­si­ons. Re­ac­ció in­ter­na­ci­o­nal. Le Mon­de pu­bli­ca­ria el ma­ni­fest ín­te­gre. En les es­to­nes de dis­ten­sió un car­tell ir­re­pe­ti­ble: Rai­mon, Ser­rat, Mot­ta, Pi de la Ser­ra. Em vaig per­dre al­gu­na ac­tu­a­ció per­què van te­nir la im­pru­dèn­cia d’ad­ju­di­car-me un torn de guàr­dia re­re la por­ta prin­ci­pal per­ma­nent­ment ober­ta. Ve­ia els guàr­di­es ci­vils ar­mats i amb gos­sos pas­se­jant per l’es­pla­na­da. Una imat­ge fos­ca, de ci­ne­ma an­tic. “Si ve­nen què faig?” “Em­peny la por­ta per­què no en­trin”. En­ca­ra m’aver­go­nyei­xo de com vaig aban­do­nar aque­lla guàr­dia. En­trant el cre­pus­cle la po­li­cia il·lu­mi­na­va l’edi­fi­ci. Nit in­som­ne. Udols i mo­tors; po­ques veus. Sa­bí­em que al set­ge po­li­ci­al l’ano­me­na­ven “ma­no de pin­tu­ra”. De les ne­go­ci­a­ci­ons, pri­mer amb el go­ver­na­dor ci­vil Pe­layo Ros i des­prés amb el mi­nis­tre Ga­ri­ca­no Goñi amb Dom Cas­sià Just, ana­va in­for­mant als tan­cats el sub­ti­lís­sim mon­jo Marc Ta­xo­ne­ra. El mi­nis­tre con­di­ci­o­na­va les re­pre­sà­li­es a la no-pu­bli­ca­ció de cap pan­fle­to. Els ànims s’im­pa­ci­en­ta­ven i la si­tu­a­ció era in­cò­mo­da en­tre els par­ti­da­ris d’aban­do­nar la tan­ca­da, prè­via pu­bli­ca­ció del ma­ni­fest, i el sec­tor po­lí­tic més dur, que es de­can­ta­va per cre­ar una si­tu­a­ció de for­ça; pe­ri­llo­sís­si­ma des de tots els punts de vis­ta. A més ja ha­via trans­cen­dit el que els po­lí­tics ama­ga­ven: fal­ta­ven que­viu­res i ta­bac. El blo­queig del mo­nes­tir ha­via in­ter­rom­put les co­mu­ni­ca­ci­ons te­le­fò­ni­ques i les ter­res­tres. Em vaig apun­tar amb els can­tau­tors a un úl­tim res­cat de ca­fè. Vam as­sal­tar uns ar­ma­ris me­tàl·lics enor­mes que con­te­ni­en grans ca­fe­te­res bu­llint, pot­ser Ser­rat re­cor­di com cre­ma­ven. Bo­hi­gas, veu dels ar­qui­tec­tes es­tre­lla que en­ca­ra que­da­ven –al­gun va des­a­pa­rèi­xer–, i un pe­tit grup, dis­cre­pa­va de Xa­vi­er Folch que afir­ma­va que els ob­jec­tius s’ha­vi­en com­plert i que no es po­di­en im­po­sar més exi­gèn­ci­es als ar­tis­tes. Es co­men­ça­va a par­lar de ma­ni­pu­la­ció, agents do­bles, es­tra­tè­gi­es no con­fes­sa­des… El 14 de desem­bre, en cau­re la tar­da, va fi­na­lit­zar la tan­ca­da.

Temps en què ar­tis­tes i in­tel·lec­tu­als exer­ci­en de po­lí­tics en la in­teri­ni­tat. La plàs­ti­ca, la po­e­sia i la can­çó te­ni­en una ar­gu­men­ta­ció so­ci­al i rei­vin­di­ca­ti­va. La cen­su­ra cau­sa­va es­tralls. Era el prin­ci­pi del fi­nal d’un eli­tis­me cul­tu­ral fruc­tí­fer, ide­o­lò­gi­ca­ment avan­çat; inun­dat de mo­der­ni­tat, però ter­ri­ble­ment clas­sis­ta. Re­cor­dar la his­tò­ri­ca tan­ca­da ens pot ser­vir per sac­se­jar la me­mò­ria i re­fle­xi­o­nar so­bre el pa­per de l’ar­tis­ta, el seu com­pro­mís i la se­va con­di­ció de ciu­ta­dà més o menys in­flu­ent. A Mont­ser­rat l’apa­rent co­he­sió del món de la cul­tu­ra va ser fo­na­men­tal. El que la dic­ta­du­ra va unir, ho ha se­pa­rat la de­mo­crà­cia? Viu­re per veu­re. JO­AN-PE­RE VILADECANS

ARXIU

Cas­sià Just

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.