Des­co­brir Èdip amb Brog­gi i Man­ri­que

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Escenari|s - NURIA CUADRADO

Des­co­brir qu­an par­lar i qu­an ca­llar; qu­an fer ús de la pa­rau­la i qu­an del si­len­ci; qu­an es­cu­dar-se en el crit i qu­an em­pa­rar-se en el mur­mu­ri; qu­an res­pi­rar; qu­an sos­pi­rar; qu­an des­es­pe­rar i qu­an en­gres­car-se. Des­co­brir com se sent un ho­me qu­an li con­fes­sen qui és; qu­an li re­ve­len qui va ser; qu­an li tre­uen la bena que li co­bria els ulls; qu­an per pri­me­ra ve­ga­da mi­ra i, per pri­me­ra ve­ga­da, veu; qu­an de­ci­deix ar­ren­car­se els ulls per no tor­nar a veu­re... Aquest és el ca­mí que han re­cor­re­gut junts Ju­lio Man­ri­que i Ori­ol Brog­gi per conèi­xer el seu Èdip, l’he­roi trà­gic que va di­bui­xar Sò­fo­cles fa vint-i-cinc se­gles i a qui ells han tor­nat a in­su­flar sang i vi­da. Per què ho han fet? I per què ara? No hi ha ra­ons, con­fes­sen tant l’ac­tor com el di­rec­tor, més enllà de les pre­fe­rèn­ci­es, del rep­te i de la cu­ri­o­si­tat, de l’an­hel per des­co­brir qui va ser aquell rei de Te­bes que per com­ba­tre el des­tí va aca­bar atra­pat pels seus desig­nis: ma­tant el seu pa­re, ca­sant-se amb la se­va ma­re, por­tant la des­grà­cia al seu reg­ne i con­dem­nant-se al des­ter­ra­ment i a la ce­gue­sa.

“Èdip és tant i tan poc com pu­gui ser-ho un ho­me”, ex­pli­ca Ju­lio Man­ri­que (Bar­ce­lo­na, 1973), ac­tor i tam­bé di­rec­tor que ha acon­se­guit èxit de crí­ti­ca i pú­blic amb els seus tre­balls a una ban­da i l’al­tra de l’es­ce­na­ri: n’hi ha prou per com­pro­var­ho es­men­tant al­guns dels úl­tims, El cu­ri­ós in­ci­dent del gos a mit­ja­nit (2015), Don Jo­an (2016, amb di­rec­ció de Da­vid Sel­vas) o L’ànec sal­vat­ge (2017). “Èdip re­pre­sen­ta l’ho­me mo­dern, per­què in­ten­ta des­co­brir qui és, per­què as­pi­ra a es­bri­nar la se­va iden­ti­tat”, afe­geix Man­ri­que da­vant el gest afir­ma­tiu d’Ori­ol Brog­gi (Bar­ce­lo­na, 1971), àni­ma de La Per­la 29 i un dels di­rec­tors més acla­mats del mo­ment: Cels (2014), Una gi­or­na­ta par­ti­co­la­re (2015), Un obús al cor (2016), Bos­cos (2017) o Bo­das de san­gre (2017) són tan sols al­guns dels seus èxits. Com a pa­re­lla, for­men un tàn­dem que sem­bla im­ba­ti­ble i que ja ha bri­llat en an­te­ri­ors oca­si­ons: es van conèi­xer a Ham­let (2009), van re­pe­tir el 2012 amb In­cen­dis (un text de Waj­di Mo­uawad que ja apun­ta­va de cua d’ull cap al mi­te d’Èdip) i van tor­nar a fer-ho amb L’or­fe del clan dels Zhao (2014). Tres his­tò­ri­es con­tun­dents, èpi­ques, amb un cai­re trà­gic, prò­leg de la tra­gè­dia clàs­si­ca a què ara s’en­fron­ten. “Èdip és la sín­te­si, la des­til·la­ció, la con­den­sa­ció”, coin­ci­dei­xen tots dos: Brog­gi, co­nei­xe­dor del ter­reny que ara tran­si­ten per­què no és aquesta la pri­me­ra ve­ga­da que es pas­se­ja pels clàs­sics grecs; i Man­ri­que, el de­bu­tant, que ho fa per pri­mer cop.

“Èdip co­men­ça l’obra com a rei de Te­bes i aca­ba sa­bent que no és més ni és menys que un ho­me­less”, des­criu Man­ri­que el vi­at­ge que Sò­fo­cles en­fron­ta al seu he­roi. “Èdip descobreix qui és en tan sols unes ho­res, un dia. Ell pen­sa­va que era un i fi­nal­ment és un al­tre. Pen­sa­va que ve­ia la re­a­li­tat i és qu­an fi­nal­ment la veu que s’ado­na que no l’es­ta­va ve­ient i de­ci­deix ar­ren­car-se els ulls per no ha­ver de con­ti­nu­ar ve­ient-la”, afe­geix Brog­gi, que po­sa èm­fa­si en l’àn­sia, gai­re­bé de­tec­ti­ves­ca, que mou el per­so­nat­ge per conèi­xer qui és i tam­bé per llui­tar, sen­se acon­se­guir­ho, con­tra aquell des­tí que per a ell va es­criu­re l’ora­cle qu­an en­ca­ra era un nou­nat. “En temps dels grecs, el des­tí pot­ser va ser un ter­me re­li­gi­ós, però ara po­drí­em tro­bar l’equi­va­lent en el ca­pi­ta­lis­me, en el mer­cat, en la so­ci­e­tat de con­sum”, exem­pli­fi­ca el di­rec­tor que, no obs­tant ai­xò, no ha vol­gut mos­trar ni aques­tes ni al­tres re­fe­rèn­ci­es tem­po­rals so­bre l’es­ce­na­ri. “Tam­poc no hi hau­rà to­gues”, acla­reix el dub­te per si al­gú el te­nia.

Si Èdip es pre­gun­ta qui és du­rant els no­ran­ta mi­nuts que, apro­xi­ma­da­ment, du­ra l’obra, Man­ri­que i Brog­gi por­ten me­sos qües­ti­o­nant­se des d’on han d’in­ter­pre­tar el per-

“Èdip re­pre­sen­ta l’ho­me mo­dern, per­què in­ten­ta des­co­brir qui és, per­què as­pi­ra a es­bri­nar la se­va iden­ti­tat” “Per als grecs, el des­tí pot­ser va ser un ter­me re­li­gi­ós, però ara po­drí­em tro­bar l’equi­va­lent en el ca­pi­ta­lis­me, en el mer­cat...”

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.