Es­gri­ma ver­bal

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - J.A. MASOLIVER RÓDENAS

Des de la se­va pri­me­ra no­vel·la, Cer­be­ro son las sombras (1975), en la tra­jec­tò­ria nar­ra­ti­va de Ju­an Jo­sé Millás (Va­lèn­cia, 1946) hi ha una sè­rie de motius re­cur­rents que fan que ca­da nou lli­bre ens re­sul­ti fa­mi­li­ar. L’es­ce­na­ri és sem­pre Madrid. So­lem re­cór­rer els car­rers de la ciu­tat i al­ho­ra pe­ne­trem a l’in­te­ri­or d’una ca­sa o d’una ha­bi­ta­ció. La so­li­tud fa que ens in­teres­sem pel món que ens en­vol­ta. In­te­ri­or i ex­te­ri­or són, so­bre­tot, es­pais men­tals do­mi­nats per la frag­men­ta­ció i les me­ta­mor­fo­sis. Aquest es­pai men­tal fa que el que ens és fa­mi­li­ar re­sul­ti al­ho­ra es­trany i sor­pre­nent, ja que el món de la ima­gi­na­ció és in­fi­nit com in­fi­ni­ta és la re­a­li­tat quan la vi­vim en to­ta la se­va ple­ni­tud.

Que na­die du­er­ma es desen­vo­lu­pa al prin­ci­pi en un in­te­ri­or. La Lu­cía, quan en­tra al bany de ca­sa se­va co­men­ça a sen­tir òpe­ra, s’as­seu al bi­det i en­tra en èx­ta­si. Re­cor­da una fra­se que se li ha que­dat gra­va­da per sem­pre: “Al­go va a su­ce­der”. Van ser les úl­ti­mes pa­rau­les que va dir la se­va ma­re, una do­na ocell, quan va mo­rir amb un som­riu­re des­prés de veu­re en­trar una ore­ne­ta al seu dor­mi­to­ri. Ara, im­pel·li­da per la cu­ri­o­si­tat, bai­xa al pis del veí, qui li diu que el que sent és l’ària de Tu­ran­dot Nes­sun dor­ma, can­ta­da per Pa­va­rot­ti, i que aca­ba amb l’apo­te­ò­sic “all’al­ba vin­ce­rò! Vin­ce­rò!, vin­ce­rò!”. Es van es­ta­blint una sè­rie de relacions que tro­ben la se­va mi­llor ex­pres­sió quan la Lu­cía, que ha per­dut la fei­na al fer fa­lli­da l’em­pre­sa on tre­ba­lla­va, de­ci­deix fer­se ta­xis­ta. S’ini­cia ai­xí la re­cer­ca del veí que es va pre­sen­tar com Ca­laf, el nom de l’ocell de la se­va in­fan­te­sa que va cau­sar la trans­for­ma­ció de la se­va ma­re en au, i que ens re­met a l’òpe­ra. El ve­ri­ta­ble nom és Brau­lio Bo­tas –res a veu­re amb el Brau­lio d’El cas­te­lla­no vi­e­jo de Lar­ra!– i és ac­tor te­a­tral.

El re­cor­re­gut fí­sic pels car­rers de Madrid és ai­xí ma­teix un re­cor­re­gut men­tal. La re­a­li­tat ex­te­ri­or es­ti­mu­la la ima­gi­na­ció, de ma­ne­ra que re­a­li­tat i fic­ció aca­ben per con­fon­dre’s. L’ex­te­ri­or es­tà re­pre­sen­ta­da per la suc­ces­sió de pas­sat­gers, ca­da un d’ells amb una his­tò­ria a so­bre, re­lats dins del relat. Les con­ver­ses en­tre ells i la ta­xis­ta són hi­la­rants, de ma­ne­ra que l’hu­mor ab­surd flu­eix per to­ta la no­vel·la. Pe­rò con­vi­den ai­xí ma­teix a la reflexió. Tam­bé són di-

ELENA BLANCO

L’au­tor Ju­an Jo­sé Millás

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.