Pin­tu­ra fí­si­ca

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Art|s - SÒNIA HERNÁNDEZ

Apa­rent­ment, ens de­fi­neix un bon nom­bre de pa­ra­do­xes. Con­tra­dic­ci­ons que, si s’ob­ser­ven amb de­te­ni­ment, no són tals, ja que s’aca­ba tro­bant al­gun punt en co­mú en els con­tra­ris, en­ca­ra que no­més si­gui en la ne­ga­ció. Xa­vi­er Es­cri­bà (Pa­rís, 1969) afir­ma que en la se­va pin­tu­ra fuig de les imat­ges, pe­rò que li en­can­ta di­bui­xar “com si la mà fos el lla­pis”. D’aques­ta ma­ne­ra fa apa­rèi­xer for­mes –frag­ments de te­la pin­ta­da amb nom­bro­ses ca­pes de pin­tu­ra– amb un traç que ex­treu de l’in­vi­si­ble sím­bols nous, com suc­ce­eix en la se­va sè­rie Flux, del 2015.

Una al­tra de les se­ves apa­rents con­tra­dic­ci­ons és que es de­fi­neix a si ma­teix com a pin­tor, pe­rò ha om­plert les sa­les del Mu­seu d’Es­cul­tu­ra Con­tem­po­rà­nia Can Ma­rio de la Fun­da­ció Vi­la Casas a Pa­la­fru­gell de pe­ces en les quals la pin­tu­ra ad­qui­reix vo­lum per ocu­par i con­cre­tar un es­pai al seu vol­tant: “El meu tre­ball s’en­tén amb la mi­ra­da, que és el que de­fi­neix la pin­tu­ra, men­tre que un es­cul­tor pen­sa en l’es­pai des del prin­ci­pi, que no és el meu cas”. Ell pin­ta nom­bro­ses ca­pes de pin­tu­ra so­bre te­la. De ve­ga­des el nom­bre es cor­res­pon amb la se­va edat o amb la su­ma de tots els anys vis­cuts pels mem­bres de la se­va fa­mí­lia. I una ve­ga­da que do­na per aca­bats els di­fe­rents subs­trats, sen­se bas­ti­dor, “m’ado­no que és com si es­ti­gués da­vant la pre­sèn­cia d’al­gú”. Des del mo­ment en què la pin­tu­ra ad­qui­reix cos, co­men­ça el di­à­leg o la dis­cus­sió per tro­bar la for­ma amb què es nar­ra.

L’ex­po­si­ció al Mu­seu Can Ma­rio reu­neix pe­ces dels úl­tims 17 anys. Des que, a mit­jans dels no­ran­ta, un pro­fes­sor li va fer veu­re que el més in­teres­sant que suc­ce­ïa men­tre bus­ca­va imat­ges pin­tant es­ta­va en la ma­tè­ria acu­mu­la­da als mar­ges i a ter­ra, és cons­ci­ent que la pin­tu­ra s’es­tén en un am­pli procés cre­a­tiu. Del seu n’hi ha tes­ti­mo­nis a la mos­tra, com les es­cul­tu­res for­ma­des pels pin­zells res­secs obli­dats a les ga­lle­des de pin­tu­ra des­prés d’aca­bar una pe­ça.

Tam­bé hi ha mos­tres de l’úl­tim pro­jec­te en el qual es tro­ba im­mers, on re­nun­ci­ant als co­lors, “amb ca­pes de trans­pa­rèn­cia”, evo­ca la Su­per­fí­cie pro­fun­da –ai­xí ti­tu­la la sè­rie– dels rius Ebre i Loi­ra. Aques­tes pe­ces li han re­ve­lat el seu desig de tor­nar a les du­es di­men­si­ons, per­què “pot­ser sí que és lò­gic que amb el temps hi ha­gi una de­pu­ra­ció i es tor­ni a bus­car l’es­sèn­cia”.

L’ex­po­si­ció a Pa­la­fru­gell, a més de fer un re­pàs per gai­re­bé du­es dè­ca­des de fei­na, ha ser­vit per par­lar “des del punt de vis­ta de qui ob­ser­va l’obra”. Per ai­xò, dis­set per­so­nes pro­pe­res a l’ar­tis­ta, de la fa­mí­lia, col·lec­ci­o­nis­tes, col·le­gues i amics, es­cri­uen al ca­tà­leg so­bre la se­va vi­vèn­cia de l’obra i la do­ten de con­text “per­què hi com­par­tei­xo un temps i un es­pai”, a més d’exer­cir com una me­na de mi­rall que li tor­na la se­va mi­ra­da. De nou, la pin­tu­ra con­ver­ti­da­en­vi­da.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.