Una no­vel·la per a un grup post­punk

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Escenari|s - KIKO AMAT

Da­vid Ke­e­nan és xa­man post­punk i fri­qui a jor­na­da com­ple­ta. Es­co­cès de nai­xe­ment i in­die per os­mo­si (va to­car en grups com 18 Whe­e­ler i Tels­tar Po­ni­es), ha de­di­cat la ma­jor part de la se­va vi­da a es­criu­re so­bre dis­cos fos­cos i mú­sics gui­llats en bi­o­gra­fi­es (Coil, Nur­se With Wound) o re­vis­tes es­pe­ci­a­lit­za­des (The Wi­re). Me­mo­ri­al De­vi­ce és la se­va pri­me­ra no­vel·la: una bi­o­gra­fia in­ven­ta­da d’un grup fic­ti­ci (tot i que el po­ble, Air­drie, és re­al), aco­bla­da a cò­pia d’en­tre­vis­tes, car­tes, llis­tes i crò­ni­ca. Un lli­bre que, se­gons el seu au­tor, “va de cre­en­ça to­tal, i del po­der que té la mú­si­ca per trans­for­mar la te­va re­a­li­tat”. Una no­vel·la que –com va de­cla­rar Ir­vi­ne Welsh– “cap­tu­ra (...) la ter­ro­rí­fi­ca, ob­ses­si­va i ri­dí­cu­la pom­po­si­tat de tots aquells jo­ves fa­nà­tics de la mú­si­ca”.

Quan mi­li­tes en tri­bu t’ado­nes que tot és bas­tant mun­dà. T’ha­vi­es mun­tat una pel·lí­cu­la èpi­ca. ‘Me­mo­ri­al De­vi­ce’ par­la d’aques­ta èpi­ca.

En po­bles pe­tits no ac­ce­di­es mai a l’ide­al so­mi­at, no ana­ves mai a Lon­dres i et fe­ies amic dels mú­sics fa­mo­sos, ai­xí que la te­va fan­ta­sia no es desin­fla­va. Hi cre­ies més, en la idea, que els que eren a l’epi­cen­tre de la cul­tu­ra. Tu se­guies als mar­ges, sen­se dret a vot, cre­ient a ulls clucs en la te­va fan­ta­sia tri­bal. La prem­sa de­ia que els Sex Pis­tols no sa­bi­en to­car, i la gent als po­bles s’ho pre­nia al peu de la lle­tra, mun­tant grups sen­se apren­dre si més no els acords bà­sics. Era com el joc del te­lè­fon tren­cat: el que re­sul­ta­va al fi­nal era més es­trany i fas­ci­nant que la idea ori­gi­nal. A la ma­jo­ria de per­so­nat­ges re­cor­den els fets al cap dels anys, i s’ado­nen que no s’ho van pren­dre se­ri­o­sa­ment per­què no era No­va York o Lon­dres. Pe­rò ara ho ana­lit­zen i es di­uen: ve­jam, ai­xò era sig­ni­fi­ca­tiu. El que vam fer va ser es­pe­ci­al. Una de les pre­gun­tes que es fa el lli­bre és: és pos­si­ble fer-se càr­rec del va­lor d’al­gu­nes co­ses men­tre es­tan suc­ceint, o no­més és pos­si­ble fer-ho mi­rant cap en­re­re?

Bob Stan­ley va dir que el post­punk era re­gi­o­nal. U2 vo­li­en ser glo­bals i no te­nir ar­rels, pe­rò el post­punk fe­ia olor de ca­pi­tal de pro­vín­cia.

Les mi­llors co­ses sor­gei­xen de l’aï­lla­ment, quan el teu món té ho­rit­zons es­trets. El post­punk con­sis­tia a veu­re el teu lloc d’ori­gen com a po­ten­ci­al cen­tre del món, i la te­va prò­pia si­tu­a­ció com a và­li­da, do­nant-te per­mís per fer el que vol­gues­sis. El post­punk era molt di­vers, i te­nia molt a veu­re amb el lloc d’on ve­ni­es. En cert sen­tit era com un mo­vi­ment folk, amb el seu èm­fa­si en co­mu­ni­tats pe­ti­tes, en el DIY (Do It Your­self )...

El post­punk és més ra­di­cal que el punk.

El rock’n’roll no és un so au­tòc­ton an­glès. Quan als anys cin­quan­ta els an­gle­sos van in­ten­tar as­si­mi­lar el rock’n’roll ame­ri­cà van sor­tir pa­ios com Marty Wil­de i Adam Faith: una co­sa molt camp i to­va. Per mi el punk rock an­glès és rock’n’roll ame­ri­cà con­so­li­dat a An­gla­ter­ra. Els Clash són l’ar­que­tí­pic grup de rock. Pe­rò el post­punk va fer re­a­li­tat les con­sig­nes que el punk no va com­plir. El punk rock no va ar­ren­car mai la mú­si­ca dels mú­sics, pe­rò el post­punk sí. Te­nia un uni­vers enor­me, ho de­vo­ra­va tot. En el punk no­més John Ly­don te­nia un gust eclèc­tic, pe­rò en el post­punk l’eclec­ti­cis­me era l’ha­bi­tu­al. Crec que el post­punk con­ti­nua on el va dei­xar el rock pro­gres­siu, no­més que amb les lli­çons apre­ses del hia­tus punk.

Em sem­bla ab­sur­da la pre­ten­sió del punk de “po­sar fi a l’avor­ri­ment” el 1976, any de glam rock, dis­co mu­sic, reg­gae i dub... El teu lli­bre hi po­sa èm­fa­si.

Sem­pre m’ha in­co­mo­dat que la re­tò­ri­ca del punk s’en­fo­qués cap a l’avor­ri­ment. Apa­rei­xen els Buzz­cocks i el pri­mer que fan és quei­xar-se de com d’avor­rits que es­tan [can­ta]: “Bo­re­dom, bo­re­dom, ba-ba-ba”. A l’ini­ci

FO­TOS GETTY

Con­certs del grup punk The Clash a Glas­gow, ciu­tat prò­xi­ma a Air­drie, on trans­cor­re la no­vel·la de Ke­e­nan

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.