Un ma­mut s’obre pas

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - ANTONIO LOZANO

Ai­xí­com­no­hi­ha­ma­ne­ra­més­ra­o­na­ble de co­men­çar a ex­pli­car què és un ma­mut que fent men­ció a la se­va mi­da, l’am­bi­ció és in­de­fu­gi­ble quan es fa una va­lo­ra­ció de La vi­da en ti­em­po de paz. De la ma­tei­xa ma­ne­ra que l’ex­tint ma­mí­fer pro­vo­ca­ria cer­ta com­mo­ció a sim­ple vis­ta, la pri­me­ra no­vel·la de Fran­ces­co Pe­co­ra­ro pre­sen­ta cre­den­ci­als abans de sub­mer­gir-se’n en la lec­tu­ra, con­fluint un tí­tol cos­mi­co­fi­lo­sò­fic que ens evo­ca la idea d’un trac­tat clàs­sic o d’una sa­be­ru­da re­fle­xió d’al­gun por­tent mit­te­leu­ro­peo –tí­tol en què es po­sen en sol­fa tres con­cep­tes ma­jús­culs com “vi­da”, “temps” i “pau”–, una il·lus­tra­ció de por­ta­da en la qual es mos­tra l’es­ce­na que Mi­quel Àn­gel va de­di­car a El di­lu­vi uni­ver­sal a la Ca­pe­lla Six­ti­na i un gros­sor més pro­pi d’em­pre­ses vuit­cen­tis­tes .

En el cas im­pro­ba­ble que tots aquests se­nyals de ta­ran­nà na­po­le­ò­nic pas­ses­sin des­a­per­ce­buts, una no­ta al pòr­tic con­ju­ga la fí­si­ca quàn­ti­ca amb la fe en la ma­te­ri­a­li­tat de la fic­del ció: “En­tre los in­fi­ni­tos uni­ver­sos po­si­bles, sin du­da exis­te uno en el que el mun­do está con­fi­gu­ra­do co­mo en es­te li­bro”. Però fins i tot si un ar­ri­bés a tra­ves­sar per da­vant del ma­mut sen­se ad­ver­tir-ne la pre­sèn­cia, n’hi hau­ria prou amb unes quan­tes pà­gi­nes per en­ten­dre de for­ma de­fi­ni­ti­va que el que aquí hi ha en joc és una avi­de­sa in­sa­ci­a­ble, pur desig de trans­cen­dèn­cia. O una ar­ren­ca­da en la qual s’abor­da la cai­gu­da de Cons­tan­ti­no­ble des del punt de vis­ta de les es­pè­ci­es pa­ra­si­tà­ri­es, tras­pas­sant el pro­ta­go­nis­me de sol­dats a plas­mo­dis i d’he­rois a pa­par­res, no és una atí­pi­ca de­cla­ra­ció d’in­ten­ci­ons?

La vi­da en ti­em­po de paz és la crò­ni­ca bu­lí­mi­ca d’una al­tra cai­gu­da, la seu pro­ta­go­nis­ta, l’en­gi­nyer Ivo Bran­da­ni, una ment in­qui­e­ta i an­goi­xa­da en un cos to­fenc i nos­tàl­gic de sen­su­a­li­tat, un in­di­vi­du fí­si­ca­ment i mo­ral­ment der­ro­tat pel des­gast, els cops i els desen­ganys que l’exis­tèn­cia i el ca­ràc­ter de ca­das­cú por­ten de sè­rie i van re­par­tint al llarg del ca­mí. Du­rant les ho­res d’es­pe­ra en un ae­ro­port –es­sèn­cia del no-lloc– per pren­dre un vol de tor­na­da a ca­sa des del mar Mort, Bran­da­ni, com si es­ti­gués a la sa­la d’es­pe­ra del pur­ga­to­ri es­pe­rant torn per­què pe­sin la se­va àni­ma a la ba­lan­ça du­rant un im­mi­nent Ju­di­ci Fi­nal, re­pas­sa el seu pas per la Ter­ra en una con­fes­sió a tom­ba ober­ta que es des­ple­ga en sen­tit acro­no­lò­gic.

Tot i ai­xò, ar­qui­tec­te i ur­ba­nis­ta de pro­fes­sió, el seu (al­tre) cre­a­dor, Pe­co­ra­ro (Ro­ma, 1945), con­cep l’in­cle­ment au­to­a­nà­li­si del per­so­nat­ge no com una ha­bi­ta­ció in­di­vi­du­al, si­nó com un gra­ta­cel en el qual hi cap tot el seu cer­cle es­tret (el pa­re cas­tra­dor, les do­nes que es­ti­ma i va es­ti­mar, els amics, els caps odi­ats...), com una plu­ra­li­tat d’as­sen­ta­ments (els di­fe­rents es­pais ge­o­grà­fics que va ha­bi­tar, va ado­rar, i a la trans­for­ma­ci­ó­dels­quals­va­as­sis­tir),co­mun­pa­ís (la Ità­lia mal­va­da i cor­rup­ta, però tam­bé la d’in­fan­te­sa in­es­bor­ra­ble, a la qual se su­ma la sen­su­a­li­tat de Grè­cia), com un con­ti­nent (Eu­ro­pa, bres­sol d’una bur­ge­sia pa­ra­si­tà­ria, però pot de les es­sèn­ci­es me­di­ter­rà­ni­es) i, en de­fi­ni­ti­va, com un mos­tra­ri de (gai­re­bé) tot allò que un és­ser hu­mà pot ex­pe­ri­men­tar en el trans­curs d’una vi­da.

El do de pit que re­ve­la aques­ta acla­pa­ra­do­ra suc­ces­sió d’es­trats és el de ce­le­brar la ma­du­re­sa per­so­nal i cre­a­ti­va d’un au­tor que s’ha bui­dat com­ple­ta­ment, de­mos­trant que con­ti­nua sent pos­si­ble una no­vel·la riu amb prou au­dà­cia per con­te­nir el pú­blic i el pri­vat, l’anà­li­si his­tò­ri­ca i el com­pro­mís amb el seu temps. Tots aquests mè­rits no eclipsen una ten­dèn­cia cap al des­bor­da­ment i la in­con­ti­nèn­cia, la qual co­sa ge­ne­ra ar­rít­mi­es i rei­te­ra­ci­ons que pro­vo­quen mo­ments d’as­fí­xia al lec­tor; el seu plan­te­ja­ment, des­me­su­ra­da­ment lo­quaç i te­mà­ti­ca­ment pan­ta­gru­è­lic, es­co­rat cap a una ex­hi­bi­ció de po­der, fa que la vo­ra­ci­tat pre­val­gui en oca­si­ons so­bre la clare­dat o la flu­ï­de­sa. Però igual que un ma­mut o que la Ca­pe­lla Six­ti­na, o que l’obra de Mu­sil o Cé­li­ne amb què ha des­per­tat com­pa­ra­ci­ons, aques­ta no­vel·la apun­ta mas­sa alt (con­te­nir una vi­da que si­gui una mi­ca TO­TES les vi­des) per exi­gir-li­cap­ti­pus­de­mo­de­ra­ció.

Bran­da­ni re­pas­sa el seu pas per la Ter­ra com si fos al pur­ga­to­ri es­pe­rant torn per al seu ju­di­ci fi­nal

ARXIU

Es­ce­na que Mi­guel Án­gel va de­di­car al di­lu­vi uni­ver­sal a la Ca­pe­lla Six­ti­na Fran­ces­co Pe­co­ra­ro La vi­da en ti­em­po de paz

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.