L’era an­drò­gi­na

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s -

En­trem en una no­va fa­se de la di­a­lèc­ti­ca mas­cu­li­no-fe­me­ni­na; l’an­dro­gin, més men­tal que fí­sic, exem­pli­fi­cat en som­riu­res que tro­bem des de l’es­ta­tu­à­ria gre­ga fins al Mai­treya de Na­ra Bac­ho­fen, que va postu­lar el ma­tri­ar­cat com a fa­se an­te­ri­or al pa­tri­ar­cat en l’evo­lu­ció hu­ma­na, va ob­ser­var du­es fa­ses: l’he­tai­ro­a­fro­dí­ti­ca, de pro­mis­cu­ï­tat to­tal, i l’agrí­co­la-do­mès­ti­ca, en què la do­na va im­po­sar el ma­tri­mo­ni. Dins del ma­tri­mo­ni es va ini­ci­ar la fa­se pa­tri­ar­cal que ha ar­ri­bat fins avui dia, quan la rei­vin­di­ca­ció dels drets de la do­na i la se­va igual­tat amb l’ho­me s’ha im­po­sat gai­re­bé com­ple­ta­ment en pa­ï­sos avan­çats.

Qui­na se­rà la no­va fa­se en la di­a­lèc­ti­ca mas­cu­li­no-fe­me­ni­na? Jo crec que s’in­tro­dui­rà l’an­dro­gí­nia. Però com es pot ex­pli­car l’an­dro­gin, a ide­al de vi­da. Aquells afor­tu­nats mor­tals, els que més be­lla­ment van so­mi­ar el som­ni de la vi­da, se­gons es diu, no te­ni­en, com els ro­mans, el po­der en la fi­na­li­tat de la se­va ci­vi­lit­za­ció, ni en els di­ners, com nos­al­tres, si­nó tan sols –qui­na fi­nor!– en un es­tat d’ànim. La se­va cul­tu­ra es di­ri­gia a la con­se­cu­ció d’un in­tan­gi­ble, però pro­fun­da­ment ar­re­lat, es­tat d’ànim se­rè, ri­a­ller i se­gur, amb una dol­çor as­sen­ta­da en la for­ça i un as­sos­sec as­sa­o­nat d’iro­nia. S’ha ar­ri­bat mai més lluny?

Uns anys més tard, quan vi­si­ta­va al Louv­re les obres ori­gi­nals de fau­nesc, com d’un sau­re amb lla­vis fins i pell ter­sa. Le­o­nar­do des­co­neix l’ata­rà­xia, però en­tre­veu la pas­sió mís­ti­ca; en les fonts mis­te­ri­o­ses del se­xe des­co­breix la fu­sió d’opo­sats, la bon­dat i el si­nis­tre com a re­flex del mys­te­ri­um co­niunc­ti­o­nis .La San­ta An­na del car­tró a la Na­ti­o­nal Ga­llery de Lon­dres és una ma­re am­bi­gua i si­nis­tra; en el seu som­riu­re la na­tu­ra ama­ble es trans­for­ma, so­ta el pin­zell de Le­o­nar­do, en ener­gia im­per­so­nal ame­na­ça­do­ra. L’om­bra de pla­er que hi ha en el do­lor, per­ce­bu­da per un ro­màn­tic com She­lley, es­tà pre­fi­gu­ra­da en aquests gran­de­sa, acon­se­gueix per sub­ti­le­sa prou ex­pres­si­vi­tat per co­mu­ni­car una emo­ció per­so­nal. L’au­ri­ga és rí­gid, i el Da­vid de Mi­quel Àn­gel càn­did, al cos­tat d’aquest es­pe­rit ini­ci­at en els mis­te­ris d’Eleu­sis, en què “els sons es ve­uen i els co­lors se sen­ten”.

Vint anys des­prés, a l’al­tre cos­tat del món, al tem­ple de Na­ra, el som­riu­re ar­caic em va ve­nir de nou a l’en­con­tre en Mai­treya, el bu­da del fu­tur: és un cos d’efeb an­dro­gin amb un ros­tre que som­riu per a si ma­teix com una mun­ta­nya cre­ua­da per un nú­vol. Aques­ta ve­ga­da, un som­riu­re net i se­rè,

És el som­riu­re d’un es­tat in­te­ri­or, se­nyal que aflo­ra com l’eflu­vi d’una vi­ta­li­tat ine­fa­ble, es­plen­do­ro­sa

GETTY

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.