La nit més llar­ga

La Vanguardia (Català) - Culturas - - Llibre|s - JOR­DI AMAT

A la can­çó d’Au­te, “la noc­he más lar­ga” és, per al con­dem­nat, la mort. Ho pres­sent abans del seu afu­se­lla­ment. El can­tau­tor va com­pon­dre Al al­ba com­mo­ci­o­nat per l’exe­cu­ció de cinc pe­nes de mort el 27 de se­tem­bre del 1975. Aquell dia la dic­ta­du­ra va aca­bar amb la vi­da de dos mem­bres d’ETA i tres del FRAP, el Front Re­vo­lu­ci­o­na­ri An­ti­fei­xis­ta i Pa­tri­o­ta. Fe­ia una mi­ca més de dos anys que aquest Front s’ha­via cons­ti­tu­ït i en una de les se­ves pri­me­res ac­ci­ons –una ma­ni­fes­ta­ció a Madrid per com­me­mo­rar el Pri­mer de Maig– un dels seus mi­li­tants va ma­tar a un agent de po­li­cia. Som al 1973 i la vi­o­lèn­cia po­lí­ti­ca no era una re­a­li­tat dramàtica no­més a l’anò­ma­la Es­pa­nya del fran­quis­me se­nil i ra­bi­ós. A Eu­ro­pa, pro­pul­sats per la uto­pia re­vo­lu­ci­o­nà­ria, apa­rei­xi­en fo­cus de vi­o­lèn­cia aquí i allà.

El FRAP era un ins­tru­ment de com­bat del Par­tit Co­mu­nis­ta d’Es­pa­nya (mar­xis­ta-le­ni­nis­ta), es­cis­sió del PCE que comp­ta­va amb el su­port d’Al­bà­nia i el Par­tit Co­mu­nis­ta Xi­nès. En­ca­ra que els seus prin­ci­pals fo­cus d’im­plan­ta­ció van ser Madrid i Va­lèn­cia, se­gons va re­co­llir Gon­za­lo Wil­hel­mi a Rom­per el con­sen­so –un es­tu­di so­bre l’es­quer­ra ra­di­cal dels se­tan­ta–, tam­bé va ar­ri­bar a Ca­ta­lu­nya. En una cèl·lu­la de Sa­ba­dell Ci­pri­a­no Mar­tos es va in­te­grar al par­tit. La his­tò­ria tris­tís­si­ma de la vi­da, la mi­li­tàn­cia i la mort de Mar­tos és allò que ex­pli­ca aquest lli­bre com­mo­ve­dor de Ro­ger Ma­te­os (Bar­ce­lo­na, 1977). Un lli­bre exem­plar de pe­ri­o­dis­me ri­go­rós i de de­nún­cia, de com­pro­mís amb una ve­ri­tat amar­ga, do­lo­ro­sa i ocul­ta­da en una al­tra nit més llar­ga.

Fill de la més ab­so­lu­ta mi­sè­ria agrà­ria, nas­cut en­tre abril i maig del 1942 a un nu­cli de ca­ses a Mal­do­na­di­llo (el po­ble més pro­per era Hu­é­tor Tá­jar a Gra­na­da), el se­tem­bre del 1973 Mar­tos va mo­rir es­co­pit per la tor­tu­ra en un hos­pi­tal de Reus que no es­ta­va mè­di­ca­ment pre­pa­rat per aten­dre’l. Gai­re­bé és se­cun­da­ri sa­ber si els po­li­ci­es que l’ha­vi­en re­ben­tat el van obli­gar a beu­re àcid sul­fú­ric o si va ser ell, des­es­pe­rat, qui el va in­ge­rir per po­sar fi a aquell su­pli­ci. Des­prés d’ho­res i ho­res de cops, aquell noi trist i so­li­ta­ri, re­cor­dat com a bon­da­dós per fa­mi­li­ars

Des­prés de ser tor­tu­rat, Mar­tos va mo­rir qu­an va in­ge­rir l’àcid sul­fú­ric que guar­da­va per si el seu par­tit li or­de­na­va pre­pa­rar còc­tels mo­lo­tov

i com­panys de ba­ta­lla, va beu­re aquell àcid que guar­da­va a ca­sa se­va per si el seu par­tit li or­de­na­va que pre­pa­rés còc­tels mo­lo­tov fent ser­vir una tèc­ni­ca avan­ça­da. Fe­ia pocs di­es que ha­via par­ti­ci­pat a la se­va úl­ti­ma ac­ció po­lí­ti­ca: el re­par­ti­ment de fulls vo­lants clan­des­tins a la sor­ti­da d’una fà­bri­ca del tèx­til de Ter­ras­sa on els pro­ble­mes la­bo­rals po­di­en ser un bon gan­xo per cap­tar nous mi­li­tants. Al­gú va veu­re el grup de tres ac­ti­vis­tes, va pren­dre no­ta del Sim­ca 1000 en el qual vi­at­ja­ven i els va de­la­tar. Aquest va ser el prin­ci­pi del fi­nal.

Però més en­llà de la re­cons­truc­ció mi­nu­ci­o­sa d’aquells úl­tims di­es, el re­lat dels quals s’in­ter­ca­la amb les en­tre­vis­tes que Ma­te­os ha po­gut re­a­lit­zar a gent que va viu­re el drama i que no han po­gut obli­dar-lo, pot­ser allò més cla­ri­fi­ca­dor del lli­bre és fer-nos veu­re com es va pro­duir el pro­cés de po­li­tit­za­ció del pro­ta­go­nis­ta. Molt lluny hi ha les di­rec­ci­ons dels par­tits i els con­tac­tes en­tre pla­ta­for­mes. Aquí hi ha la llui­ta pu­ra i du­ra. No­més el sa­cri­fi­ci. En un con­text de po­bre­sa obre­ra, allà on Sa­ba­dell can­vi­a­va de nom (a la bar­ri­a­da de Ca n’Ori­ac), un jo­ve Mar­tos sen­se gai­re­bé cul­tu­ra va des­co­brir la in­jus­tí­cia en co­mu­ni­tat i va op­tar per ju­gar-s’ho tot per can­vi­ar un or­dre in­just. El re­cor­da un mo­nò­lit. Fa temps es va per­dre la pla­ca amb el seu nom. Però amb aquest lli­bre, per sort, aca­ba la nit més llar­ga. La de l’oblit, el plor fa­mi­li­ar i el si­len­ci ofi­ci­al.

ANA­GRA­MA

El mi­li­tant an­ti­fran­quis­ta Ci­pri­a­no Mar­tos Ro­ger Ma­te­os Ca­so Ci­pri­a­no Mar­tos. Vi­da y mu­er­te de un mi­li­tan­te an­ti­fran­quis­ta

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.