ELLLENGUATGE, AQUESTMANIPULADOR

La Vanguardia (Català) - ES - - Síquepots - Text

Vi­vim en­vol­tats de xer­ra­me­ca, mis­sat­ges buits o ma­qui­llats. Di­uen ‘desac­ce­le­ra­ció’ per no pro­nun­ci­ar ‘cri­si bru­tal’. Com s’ar­ma aquest llen­guat­ge? Co­mes des­ar­ma?

LuisMuiño, psi­co­te­ra­peu­ta

Al seu lli­bre

el

fi­lò­leg i his­to­ri­a­dorVíc­tor Klem­pe­rer va ana­lit­zar la im­por­tàn­cia que van te­nir les pa­rau­les a l’ho­ra d’im­po­sar el na­zis­me en la so­ci­e­tat ale­ma­nya. En el seu text dó­na nom­bro­sos exem­ples que mos­tren com l’elec­ció de de­ter­mi­na­des pa­rau­les o fra­ses i la se­va con­tí­nua re­pe­ti­ció es van con­ver­tir en una de les prin­ci­pals tèc­ni­ques de ma­ni­pu­la­ció a l’èpo­ca. La LTI (Lin­guaTer­cii Im­pe­rii) va en­ve­ri­nar les ments con­ver­tint gra­du­al­ment ide­es que l’ima­gi­na­ri col·lec­tiu con­si­de­ra­va re­pul­si­ves en con­cep­tes ac­cep­ta­bles. Un exem­ple és la con­no­ta­ció po­si­ti­va que va anar gua­nyant la pa­rau­la fa­na­tis­me. Abans de l’ar­ri­ba­da de Hit­ler al po­der, el vo­ca­ble s’uti­lit­za­va pe­jo­ra­ti­va­ment. Tot i ai­xò, els na­zis van acon­se­guir que el fa­na­tis­me aca­bés re­sul­tant po­si­tiu uti­lit­zant-lo en ex­pres­si­ons que sug­ge­rei­xen au­dà­cia i com­pro­mís. Es par­la­va de “va­len­tia fa­nà­ti­ca”, “ju­ra­ment fa­nà­tic”, “amor fa­nà­tic pel po­ble”... En els úl­tims mo­ments, quan ja la pa­rau­la ha­via per­dut for­ça, Go­eb­bels (el mi­nis­tre de Pro­pa­gan­da dis­se­nya­dor de les tèc­ni­ques de ma­ni­pu­la­ció na­ci­o­nal­so­ci­a­lis­tes) va co­men­çar a par­lar de “fa­na­tis­me fe­rot­ge” per afe­gir po­tèn­cia al con­cep­te. L’ús del llen­guat­ge com a ar­ma de ma­ni­pu­la­ció és, pro­ba­ble­ment, tan an­tic com l’és­ser hu­mà. I en l’ac­tu­a­li­tat, a cau­sa de l’im­pac­te me­di­à­tic que es ne­ces­si­ta per man­te­nir el po­der, és una es­tra­tè­gia im­pres­cin­di­ble. En el nos­tre temps, els de dalt ano­me­nen “in­dem­nit­za­ció en di­fe­rit” a una nò­mi­na que es con­ti­nua pa­gant a un tre­so­rer aco­mi­a­dat que ame­na­ça d’ex­pli­car se­crets; “ti­quet mo­de­ra­dor sa­ni­ta­ri” a pa­gar per anar al met­ge de la sa­ni­tat pú­bli­ca; “ces­sa­ment tem­po­ral de la con­vi­vèn­cia” a un di­vor­ci en la fa­mí­lia re­ial; “desac­ce­le­ra­ció” a una cri­si eco­nò­mi­ca bru­tal; “me­su­res ex­cep­ci­o­nals per in­cen­ti­var la tri­bu­ta­ció de ren­des no de­cla­ra­des” a les am­nis­ti­es fis­cals per als rics; “Mi­nis­te­ri de De­fen­sa” a aquell que s’en­car­re­ga d’en­vi­ar l’exèr­cit a al­tres pa­ï­sos i “de­va­lu­a­ció com­pe­ti­ti­va dels sa­la­ris” a les bai­xa­des de sou. L’elec­ció de les pa­rau­les con­ti­nua sent de­ci­si­va: els que ano­me­nen la re­a­li­tat con­tro­len com en­te­nem el món. No no­més és l’àm­bit de la po­lí­ti­ca. En els àm­bits in­tel·lec­tu­als, per exem­ple, s’uti­lit­za molt el que Can­tin­flas de­no­mi­na­va “in­fla­ci­ón pa­la­bra­ria”, és a dir, el llen­guat­ge pom­pós com a ma­ne­ra de man­te­nir es­ta­tus. El fí­sic Alan Sokal va ide­ar el 1996 un ex­pe­ri­ment de camp per de­mos­trar l’efec­te se­duc­tor d’aquest ti­pus de lè­xic ab­surd. Va es­criu­re un ar­ti­cle per a la re­vis­ta nord-ame­ri­ca­na So­ci­al Test amb un tí­tol me­mo­ra­ble que ha pas­sat a la his­tò­ria de la pe­dan­te­ria: “Trans­gre­dint els lí­mits: cap a una her­me­nèu­ti­ca trans­for­ma­ti­va de la gra­vi­ta­ció quàn­ti­ca”. Al’ar­ti­cle pon­ti­fi­ca­va amb llen­guat­ge críp­tic so­bre tot el que pas­sa­va pel cap: psi­co­lo­gia, so­ci­o­lo­gia, an­tro­po­lo­gia... Mal­grat que es trac­ta­va d’un pas­titx sen­se cap sen­tit, co­pi­at i en­gan­xat de tex­tos que par­la­ven de te­mes di­fe­rents, l’ar­ti­cle va pas­sar el gar­bell del co­mi­tè de se­lec­ció. Va re­bre crí­ti­ques molt elo­gi­o­ses dels lec­tors, que llo­a­ven, en­tre al­tres co­ses, la se­va “clare­dat d’ex­pres­sió”. Un mes des­prés, l’au­tor del nyap va con­fes­sar l’en­gany: tot era una bro­ma, res del que es de­ia a l’ar­ti­cle no te­nia peus ni cap, no hi ha­via en tot el text cap te­o­ria, da­da o bri d’in­for­ma­ció re­al. Tot i ai­xò, el pres­ti­gi de l’au­tor po­dria ha­ver pu­jat si no ha­gués fet aques­ta con­fes­sió. L’es­càn­dol Sokal (ai­xí es van de­no­mi­nar els efec­tes de l’ex­pe­ri­ment) va re­gi­rar la cultura aca­dè­mi­ca i va po­sar de ma­ni­fest que la pe­dan­te­ria và­cua és un al­tre dels usos pos­si­bles del llen­guat­ge com a ar­ma de po­der. Les pa­rau­les gran­di­lo­qüents –en­ca­ra que nin­gú no les en­ten­gui– re­a­li­men­ten el po­der in­tel·lec­tu­al: s’im­po­sen per ar­gu­ment d’au­to­ri­tat però, al ma­teix temps, aug­men­ten més en­ca­ra l’au­to­ri­tat del qui les emet. No és es­trany que exis­tei­xin tants àm­bits so­ci­als en els quals la ma­ne­ra de par­lar es­ti­gui di­ri­gi­da a la­ma­ni­pu­la­ció. Des de pe­tits, es­tem con­di­ci­o­nats per en­ten­dre el món a par­tir del lè­xic que els nos­tres pa­res ens im­po­sen. El psi­quia­treRo­nald Laing, au­tor de Bo­ge­ria, seny i fa­mí­lia, afir­ma­va que to­tes les fa­mí­li­es de­ter­mi­na­ven, en pri­mer lloc, què es pot dir, és a dir, quins as­pec­tes de la vi­da en co­mú es po­den mos­trar ober­ta­ment i quins han de ro­man­dre ocults i ne­gats per­què pro­du­ei­xen te­mor. I en se­gon lloc im­po­sa­ven la ma­ne­ra de par­lar d’aquells te­mes que no són ta­bú: el llen­guat­ge adequat per ano­me­nar el món. A par­tir d’aques­ta te­o­ria, són molts els in­ves­ti­ga­dors que han de­ter­mi­nat com in­flu­eix aquest ar­got fa­mi­li­ar ad­qui­rit en la sa­lut men­tal de les per­so­nes. Un exem­ple: en les fa­mí­li­es d’ado­les­cents que pa­tei­xen tras­torns d’ali­men­ta­ció (ano­rè­xia, bu­lí­mia, et­cè­te­ra) es tro­ba una pro­pen­sió més gran a ano­me­nar l’obe­si­tat amb apel·la­tius de­ni­grants

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.