La in­ven­ció d’un co­lor

La Vanguardia (Català) - ES - - A Casa -

co­lors i es va con­sa­grar al fosc. Ai­xò sí, no­més van po­der fer-ho els per­ta­nyents a la no­ble­sa o al cler­gat, ja que fins al se­gle XVI el co­lor ne­gre era molt di­fí­cil d’acon­se­guir amb tints na­tu­rals. Diu Lu­ci­na Llo­ren­te que en aquells pri­mers temps “s’ob­te­nia pi­cant l’aga­lla dels rou­res, o l’ar­rel d’una plan­ta ano­me­na­da sau­pí”, però en­ca­ra era un ne­gre in­su­fi­ci­ent­ment sò­lid i bri­llant, per la qual co­sa “al cap de poc temps per­dia in­ten­si­tat i ca­lia re­po­sar-lo amb un al­tre ves­tit”. Va ser el des­co­bri­ment dels co­lo­nit­za­dors es­pa­nyols del Pal deCam­pec­he aMè­xic i la In­qui­si­ció que van con­tri­buir no­ta­ble­ment que el se­gle XVI fos es­pe­ci­al­ment lú­gu­bre. “Els pri­mers es van ado­nar que la fus­ta d’aquest ar­bre pro­du­ïa un tint per­fec­te, un ne­gre to­tal, i van de­ci­dir re­ga­lar al rei Fe­lip II la co­mer­ci­a­lit­za­ció de l’es­men­tat co­lor”, ex­pli­ca l’es­pe­ci­a­lis­ta en l’es­tu­di dels tei­xits del Mu­seu delVes­tit. Ai­xí és com el ne­gre va co­men­çar a im­po­sar-se als mem­bres de to­ta la cort (i no no­més l’es­pa­nyo­la, si­nó tam­bé a la dels pa­ï­sos eu­ro­peus do­mi­nats pel rei) i es va ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar com el co­lor delsÀus­tri­es. Ele­gàn­cia i dis­tin­ci­óMés tard Fe­lipV, nét de Llu­ís XIV i pri­mer Bor­bó de la di­nas­tia es­pa­nyo­la, va de­fu­gir del co­lor ne­gre fent-lo ser­vir no­més als ves­tits com a fons so­bre el qual mos­trar bro­dats po­lí­croms de vis­to­sos co­lors. Re­but­jar aquest co­lor con­no­ta­va la rup­tu­ra amb la Ca­sa d’Àus­tria, però per molt que el rei pro­vés d’evi­tar-lo, el ne­gre ja ha­via ad­qui­rit aquest au­ra de so­fis­ti­ca­ció que avui dia per­du­ra. “AEs­pa­nya i a Eu­ro­pa, la his­tò­ria que ar­ros­se­guem ens por­ta a ima­gi­nar-nos que anar de ne­gre és ele­gant. Ai­xò es­tà in­dis­cu­ti­ble­ment re­la­ci­o­nat amb el pro­ta­go­nis­me ator­gat a aquest co­lor al se­gle XVI”, as­se­gu­ra Llo­ren­te. Por­tar un es­mò­quing o frac amb ca­mi­sa blan­ca en un so­par de ga­la ve a ser la ma­tei­xa idea en­cu­nya­da per la di­nas­tia delsÀus­tri­es. Ambl’ar­ri­ba­da dels pri­mers tints quí­mics, i el cor­res­po­nent des­cens en els preus co­mer­ci­als, l’ús del ne­gre es va ge­ne­ra­lit­zar a to­ta la po­bla­ció i va co­men­çar a as­so­ci­ar-se no no­més al dol, si­nó Du­rant molts perí­o­des his­tò­rics, les cul­tu­res oc­ci­den­tals van con­si­de­rar el ne­gre co­mel co­lor més in­tens de la gam­ma cro­mà­ti­ca. Però no sem­pre va ser ai­xí. Des del 1671, mo­ment en què Isa­ac New­ton va des­co­brir l’es­pec­tre vi­si­ble –l’es­pec­tre de ra­di­a­ció elec­tro­mag­nè­ti­ca cap­tat per l’ull hu­mà–, el ne­gre va ser des­ti­tu­ït de l’es­ca­la de co­lors per ser con­si­de­rat ab­sèn­cia de llum (co­mel seu com­pany el blanc, si­nò­nim de llum to­tal). Més de tres se­gles va pas­sar a l’om­bra fins a veu­re re­cu­pe­ra­da la se­va es­plen­dor co­ma co­lor. “Des­prés del ne­o­clas­si­cis­me, les obres i pin­tu­res de De­la­croix des­co­brei­xen que el ne­gre és un co­lor bri­llant –ex­pli­ca l’ar­tis­ta fran­co­ca­na­denc Her­vé Fisc­her–; el ro­man­ti­cis­me al se­gle XIX és qui co­men­ça a de­fen­sar-lo de nou com a co­lor”. L’art i la ci­èn­cia de l’èpo­ca van ser res­pon­sa­bles de tor­nar al ne­gre la se­va an­ti­ga re­lle­vàn­cia. “És una in­ven­ció del cris­ti­a­nis­me que el ne­gre es con­si­de­ri com la fal­ta de llum”, afe­geix Fisc­her. Mol­tes so­ci­e­tats pri­mi­ti­ves po­li­teis­tes prè­vi­a­ment ho con­si­de­ra­ven com el co­lor de la fer­ti­li­tat per la se­va re­la­ció amb els tons de la ter­ra. Fins i tot s’ad­mi­ra­va a certs ani­mals d’aquest co­lor, com­per exem­ple el corb a l’an­ti­ga Ro­ma, ocell uti­lit­zat per a l’en­de­vi­na­ció. A l’Àfri­ca, avui dia, en­ca­ra en­tre les tri­bus mas­sai el ne­gre s’as­so­cia amb els nú­vols de plu­ja, sím­bol de vi­da i pros­pe­ri­tat so­bre­vi­vent. I els cà­tars tam­bé uti­lit­za­ven el ne­gre co­ma ico­na de per­fec­ció. Ai­xò de­mos­tra co­mels co­lors cons­tant­ment s’in­ven­ten i rein­ven­ten i com­la mi­to­lo­gia po­pu­lar els car­re­ga de significat. tam­bé als ma­tri­mo­nis. “Les do­nes no es ca­sa­ven de ne­gre per ser un co­lor as­so­ci­at al ca­sa­ment (en re­a­li­tat, en aque­lla èpo­ca la rei­naVic­tò­ria d’An­gla­ter­ra ha­via im­po­sat la mo­da del blanc als ves­tits de nú­via) –ex­pli­ca la tèc­nic delMu­seu del Ves­tit–; si­nó que com per a mol­tes era l’únic ves­tit bo­nic que po­di­en ad­qui­rir en la se­va vi­da, pre­fe­ri­en fer-ho co­sir en ne­gre per po­der apro­fi­tar-lo des­prés en qual­se­vol al­tra oca­sió”. Per ai­xò es va abu­sar tant d’aquest co­lor a fi­nals del se­gle XIX i que ser­vís d’ins­pi­ra­ció per a la fa­mo­sís­si­ma pe­ti­te ro­be noi­re (el ves­ti­det ne­gre) de Co­co Cha­nel, una de les pe­ces més atem­po­rals de la his­tò­ria de la mo­da. ‘Black is the new­black’ L’ex­pres­sió an­gle­sa the new black s’uti­lit­za per en­cu­nyar les úl­ti­mes tendències o es­tils del mo­ment. Ai­xò de­mos­tra com aquest co­lor co­men­ça a tren­car ara amb el seu pas­sat, es­ta­blint lla­ços de si­no­ní­mia amb el post­mo­der­nis­me i l’avant­guar­da, grà­ci­es a aques­ta ha­bi­li­tat in­na­ta que té per no pas­sar mai de mo­da. “El ne­gre es­tà obli­dant la tra­di­ció d’iden­ti­fi­car-se am­bla mort i el seu vin­cle amb l’an­si­e­tat, la fos­cor i el ne­ga­tiu –pro­nos­ti­ca Fisc­her–; es­tà dei­xant de ban­da part de la se­va me­mò­ria històrica, aque­lla que en el pas­sat te­nia en comp­te tants co­dis”. Ja nin­gú no va ves­tit amb ro­bes ne­gres als fu­ne­rals, i la ne­ces­si­tat de des­xi­frar la sim­bo­lo­gia de ca­da co­lor és no­més res­pon­sa­bi­li­tat del món del màr­que­ting, no de la so­ci­e­tat. Com­bé diu l’ar­tis­ta fran­co­ca­na­denc, “tot ai­xò des­a­pa­reix avui en una so­ci­e­tat sim­pli­fi­ca­da per la co­mu­ni­ca­ció de mas­ses”. Ac­tu­al­ment, l’ús del co­lor és un dels gan­xos més uti­lit­zats per la pu­bli­ci­tat per pro­mou­re el con­sum. “Els co­lors en­vi­en forts se­nyals so­bre les ca­rac­te­rís­ti­ques d’un pro­duc­te i la qua­li­tat per­ce­bu­da de la mar­ca”, ex­pli­ca Ro­ber­to Ál­va­rez del Blan­co, pro­fes­sor d’es­tra­tè­gia i màr­que­ting de l’IES Bu­si­ness Sc­ho­ol i de laNew YorkU­ni­ver­sity. En con­no­tar una imat­ge de pres­ti­gi, el ne­gre es­tà es­tre­ta­ment re­la­ci­o­nat amb la ro­ba for­mal, les tec­no­lo­gi­es més pun­te­res i els cot­xes ofi­ci­als o de lu­xe. Però a més és un to molt ver­sà­til tam­bé vin­cu­lat a la mo­da, la cos­mè­ti­ca i la per­fu­me­ria per in­di­car glamur, ex­tra­va­gàn­cia i sump­tu­o­si­tat. “On sí que es ma­ni­fes­ta uni­for­mi­tat per­cep­ti­va és en el cas de les lí­ni­es aè­ri­es, o pot­ser vo­la­ria vos­tè en un avió pin­tat de ne­gre?”, afe­geix Ál­va­rez del Blan­co. Si­guin els que si­guin els seus sig­ni­fi­cats i en la ma­tè­ria que si­guin, aquest co­lor atem­po­ral –que fet ser­vir amb blanc mol­tes ve­ga­des a ac­tu­at com a flash­back en fo­to­gra­fi­es i pel·lí­cu­les per re­viu­re el pas­sat– mai no ha dei­xat de per­dre al llarg de la se­va his­tò­ria ni una mi­ca de pro­ta­go­nis­me. Llar­ga vi­da al ne­gre! s

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.