L’‘HAPPY BIRTH­DAY TO YOU’ TÉ AMO

La Vanguardia (Català) - ES - - En Família -

nos­tres habilitats, els nos­tres en­cants i de cap ma­ne­ra no sur­ten a la llum aquells as­pec­tes en els quals l’ani­ver­sa­ri és deu­tor”. Ara sí, se­ria con­ve­ni­ent anar al ro­vell de l’ou de l’as­sump­te: per què hi ha per­so­nes que no els agra­da com­me­mo­rar el seu nai­xe­ment? Les ra­ons va­ri­en. Sen­se cau­re en re­duc­ci­o­nis­mes ni ge­ne­ra­lit­za­ci­ons, Abar­ca ad­ver­teix que és com­plex quan­ti­fi­car els fac­tors. Tot i ai­xí ofe­reix una in­teres­sant hi­pò­te­si: “Per­so­nes que no s’han sen­tit vol­gu­des per les se­ves ma­res tro­ben en la da­ta de l’ani­ver­sa­ri un mal re­cord. Per­so­nes que es­ti­guin tra­ves­sant una de­pres­sió són poc pro­pen­ses a ce­le­brar en ge­ne­ral; per exem­ple, si han per­dut fa poc la se­va ma­re, els cos­ta­rà, sens dub­te, de mun­tar una fes­ta”. Tam­bé ju­gant amb els gri­sos, Ju­anMa­nu­el Do­mín­guez Fu­en­tes, doc­tor en Psi­co­lo­gia So­ci­al per laU­ni­ver­si­tat deMà­la­ga, al·lu­deix que són in­nom­bra­bles les va­ri­a­bles que po­den em­pè­nyer al­gú a es­qui­var –o no– el seu ani­ver­sa­ri. “A més de les di­fe­rèn­ci­es in­di­vi­du­als, exis­tei­xen va­ri­a­bles com la xar­xa so­ci­al, el su­port so­ci­al o les ex­pe­ri­èn­ci­es pas­sa­des que po­den in­fluir en com les per­so­nes per­ce­ben el pas dels anys i per tant, com s’en­fron­ten al pro­cés d’en­ve­lli­ment”. El do­centDa­vid Agua­do ar­gu­men­ta que, com a pri­mer pas, no s’ha de po­sar la llum so­bre les per­so­nes si­nó so­bre els mo­tius. “En ter­mes de per­so-

Con­si­de­ra­da pel lli­bre

Guin­nessWorld Re­cords

la can­çó­més po­pu­lar del món, l’Ani­ver­sa­ri fe­liç, en­ca­ra que no ho cre­ieu, es­tà re­gis­tra­da. Els seus drets els té la com­pa­nyi­aWar­ner/ Chap­pell Mu­sic. I, com era d’es­pe­rar, l’es­men­tat copy­right ha des­en­ca­de­nat to­ta me­na de po­lè­mi­ques. L’úl­ti­ma va ser re­cent. El 2013 la productora Go­od Mor­ning to You Pro­duc­ti­ons va pre­sen­tar una de­man­da en els tri­bu­nals de Man­hat­tan per in­va­li­dar l’es­men­ta­da pos­ses­sió i de­cla­rar na­li­tat, les per­so­nes que no són es­pe­ci­al­ment ex­tra­ver­ti­des no se so­len di­ver­tir amb aquest ti­pus d’es­de­ve­ni­ments i, per tant, no són cer­ca­do­res ac­ti­ves d’ells, la qual co­sa els por­ta­ria a te­nir una me­nor ten­dèn­cia a ce­le­brar. Aquest ti­pus de gent no sol gau­dir amb el xi­var­ri i ten­dei­xen a gau­dir més a allò re­la­ci­o­nat amb la in­tros­pec­ció”. La pres­sió so­ci­al S’acos­ta la da­ta, i l’es­pi­ral pla­na so­bre nos­al­tres. A to­ta ho­ra, fa­mi­li­ars, amics, pa­re­lla, com­panys de fei­na, per es­men­tar-ne al­guns, in­sis­tei­xen obs­ti­na­da­ment: “Què fa­ràs?” “¿A qui­na ho­ra?” “¿On?” La im­po­si­ció ofe­ga. I la pos­si­bi­li­tat de re­nun­ci­ar a la fes­ta s’allu­nya. “Sens dub­te hi ha una for­ta pres­sió so­ci­al. L’ani­ver­sa­ri és una tra­di­ció i, en aquest sen­tit, és una de les ei­nes que la so­ci­e­tat ha desen­vo­lu­pat per man­te­nir l’es­truc­tu­ra i la xar­xa so­ci­al a què per­ta­nyem. La fa­mí­lia do­ta a aques­ta fes­ti­vi­tat de significat: és una de­mos­tra­ció que con­ti­nu­em sent fa­mí­lia i es­tem units”, afir­maDa­vid Agua­do. En har­mo­nia amb aques­ta te­si, Ga­bri­el Abar­ca afe­geix: “Un in­di­vi­du fun­ci­o­na dins d’un grup; per tant, les re­la­ci­ons de col·la­bo­ra­ció o an­ta­go­nis­me que man­tin­gui amb el seu grup (o grups de per­ti­nen­ça) tam­bé in­flui­rà en les se­ves tro­ba­des i ce­le­bra­ci­ons”. Amb un ac­cent més mar­cat en l’es­truc­tu­ral, el doc­tor Ju­anMa­nu­el Do­mín­guez és de­ter­mi­nant en aquest as­pec­te: “La for­ma en què en­te­nem el món que ens en­vol­ta, per exem­ple, a tra­vés dels nos­tres es­que­mes men­tals, de­pèn en gran ma­ne­ra de la per­su­a­sió d’al­tres per­so­nes. De fet, quants de nos­al­tres hem fet co­ses que no vo­lí­em sim­ple­ment per la in­flu­èn­cia d’al­tres? Tam­bé po­drí­em par­lar de les nor­mes cul­tu­rals, els rols de gè­ne­re o la in­flu­èn­cia dels mit­jans de co­mu­ni­ca­ció com a fac­tors que in­flu­ei­xen en les nos­tres ex­pe­ri­èn­ci­es in­di­vi­du­als i so­ci­als”. Més es­pel­me­tes, menys ga­nes? Una al­tra ares­ta que cal con­si­de­rar és el pas del temps. De nen, tots vo­lem ce­le­brar l’ani­ver­sa­ri. Exempts de la lo­gís­ti­ca pe­sa­da –in­vi­ta­ci­ons, ho­ra­ris, gas­tro­no­mia, ac­ti­vi­tats...–, que que­da en mà dels nos­tres pa­res, l’as­so­ci­em amb di­ver­sió, re­gals, amics i un pas­tís enor­me. Tot és sen­zill. Ara, in­dub­ta­ble­ment, aquest pano­ra­ma can­via ame­su­ra que avan­ça el re­llot­ge bi­o­lò­gic. Un es co­men­ça a fer càr­rec de les se­ves ce­le­bra­ci­ons, a més, com vam­dir, de les dels seus he­reus. Ai­xí ma­teix, con­gre­gar els és­sers vol­guts, per di­fe­rents ra­ons –morts, pro­fes­si­ons, dis­tàn­ci­es ge­o­grà­fi­ques– es tor­na quel­com sem­blant a una uto­pia. Ex­cep­ció a ai­xò pot ser la inau­gu­ra­ció d’una dè­ca­da (50, 60, 70), on l’imant per atreu­re les per­so­nes aug­men­ta, però en pa­ral·lel, es­clar, tam­bé pu­ja la va­ra de l’or­ga­nit­za­ció. Tots es­pe­ren un fes­teig en gran. En aquest sen­tit, Da­vid Agua­do pen­sa que hi ha una cor­re­la­ció en­tre en­ve­lli­ment i menys in­cen­tius per ce­le­brar. “Se­gons anem crei­xent, els nos­tres me­ca­nis­mes i habilitats per ob­te­nir aten­ció i re­co­nei­xe­ment dels al­tres són més va­ri­ats i am­plis, pel que dis­po­sem d’al­tres re­cur­sos ad­di­ci­o­nals i la fes­ti­vi­tat de l’ani­ver­sa­ri té me­nor im­por­tàn­cia re­la­ti­va en aquest sen­tit. Per a un nen, com a con­trast, com­me­mo­rar l’ani­ver­sa­ri és una de les opor­tu­ni­tats fo­na­men­tals per ser el cen­tre d’aten­ció, per exem­ple, de la clas­se”. “Quan ets jo­ve tens mol­tes ga­nes de ser més gran, però quan re­al­ment et vas fent més gran i els anys que vas com­plint et van in­for­mant que ja no de­sit­ges ce­le­brar, més avi­at vol­dri­es dei­xar de com­plir”, su­ma Im­ma­cu­la­da Ar­ma­dans, psi­cò­lo­ga so­ci­al, pro­fes­so­ra de laU­ni­ver­si­tat de Bar­ce­lo­na. Un te­ma sig­ni­fi­ca­tiu és, sens dub­te, la pèr­dua d’és­sers es­ti­mats, as­pec­te que re­per­cu­teix di­rec­ta­ment en qual­se­vol és­ser hu­mà. Nos­tàl­gia, tris­te­sa, ma­len­co­nia, sen­ti­ments di­a­ris, en una da­ta trans­cen­den­tal com a aques­ta, so­len aug­men­tar la se­va in­ten­si­tat. I, amb raó, pocs són els que s’ar­ris­quen a en­fron­tar aques­tes sen­sa­ci­ons. “Un as­pec­te, de de­bò, a su­perar en l’adul­te­sa són les suc­ces­si­ves pèr­du­es d’és­sers es­ti­mats que por­ta la vi­da. Con­ti­nu­ar ce­le­brant la vi­da en­ca­ra amb ab­sèn­ci­es sig­ni­fi­ca­ti­ves im­pli­ca un tre­ball de dol que es re­a­lit­za amb es­forç i do­lor; po­dem ima­gi­nar que els nens tal tre­ball no els to­ca, però, una ve­ga­da més, ai­xò no és cert per a tot­hom: tam­bé hi ha nens amb pèr­du­es pri­me­ren­ques”, re­fle­xi­o­na Ga­bri­el Abar­ca. Re­la­ti­vit­zant el pes del ca­len­da­ri, Ju­anMa­nu­el Do­mín­guez ma­ti­sa: “No to­tes les per­so­nes, a me­su­ra que van crei­xent, dei­xen de gau­dir del seu ani­ver­sa­ri. En­ca­ra que, pos­si­ble­ment, per­den la in­ten­si­tat amb què es gau­deix sent nens. I ai­xò no sig­ni­fi­ca que, per exem­ple, les per­so­nes grans si­guin menys fe­li­ces. Al­guns es­tu­dis (La­cey, Smith& Ubel, 2006) han mos­trat que la fe­li­ci­tat aug­men­ta amb els anys, al­menys una ve­ga­da com­plerts els 60. Pot­ser tam­bé el que pas­sa, en aquest cas, és que es dó­na menys im­por­tàn­cia a com­plir anys”. Exis­teix un per­fil? Si bé és ar­du (i fins i tot ar­ris­cat) ela­bo­rar un es­te­re­o­tip, al­guns pro­fes­si­o­nals con­si­de­ren que hi ha per­so­na­li­tats més pro­pen­ses a es­qui­var el seu ani­ver­sa­ri. “Pos­si­ble­ment tin­gui a

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.