Les tram­pes de vo­ler as­pi­rar a la per­fec­ció

La Vanguardia (Català) - ES - - Portada - Text Ire­ne Or­ce

La per­fec­ció és un mo­tor que as­pi­ra sem­pre al mi­llor. Ens po­leix i ens lli­ma, però tam­bé ens con­du­eix a un ca­mí d’exi­gèn­cia per­pè­tua en el qual sem­pre cal anar a més, la qual co­sa abo­ca la frus­tra­ció. Pot­ser és mi­llor dei­xar de viu­re-la co­mu­na co­sa ina­bas­ta­ble i apren­dre a des­co­brir-la en les pe­ti­tes co­ses La per­fec­ció ha cap­ti­vat mi­lers d’és­sers hu­mans des de l’ini­ci dels temps. La se­va re­cer­ca ha ins­pi­rat al­guns dels ac­tes més bo­nics i dels més ter­ri­bles. Des de les més bo­ni­ques re­pre­sen­ta­ci­ons ar­tís­ti­ques fins a la se­gre­ga­ció de l’apart­heid, de la mú­si­ca o els jocs olím­pics a les ide­es so­bre superioritat ra­ci­al d’Adolf Hit­ler. Co­mu­na for­ça im­pa­ra­ble ha anat ama­rant el tei­xit so­ci­al, mar­cant la pau­ta so­bre la imat­ge per­fec­ta, la­ca­sa­per­fec­ta, la fa­mí­lia per­fec­ta, la fei­na, la pa­re­lla, la ma­re, el fill per­fec­tes... En de­fi­ni­ti­va, so­bre tot allò a què hau­rí­em d’as­pi­rar per te­nir una vi­da per­fec­ta. El sant gre­al que an­he­len mi­li­ons de per­so­nes. La­men­ta­ble­ment, en la in­ces­sant re­cer­ca molts obli­den que per­fec­te no sem­pre equi­val a fe­liç. Lla­vors, què és la per­fec­ció? En què con­sis­teix? I en­ca­ra més im­por­tant, en què ens con­ver­teix? Els dic­ci­o­na­ris de­fi­nei­xen la per­fec­ció com “com­ple­ta ab­sèn­cia d’er­ror o de­fec­te”, és a dir, allò ab­so­lu­ta­ment lliu­re de ta­res. Però qui de­ci­deix el que és un de­fec­te i el que no ho és? Hi ha mas­sa va­ri­a­bles i fac­tors. El cert és que ca­da per­so­na té la se­va par­ti­cu­lar de­fi­ni­ció. I aques­ta afec­ta a la nos­tra exis­tèn­cia en molts ni­vells. De ve­ga­des es ma­ni­fes­ta amb més afany en una par­cel·la de­ter­mi­na­da, com l’es­tè­ti­ca o l’or­dre de la ca­sa, la nos­tra prò­pia imat­ge fí­si­ca o la pre­sen­ta­ció i el con­tin­gut dels nos­tres tre­balls. Es­pe­ci­al­ment va­lo­ra­da en el ter­reny pro­fes­si­o­nal i co­be­ja­da per molts, ens ar­ros­se­ga a es­tar sem­pre aler­ta. Es trac­ta d’un tret

molt útil per en­fron­tar-nos als rep­tes quo­ti­di­ans i sor­tir ai­ro­sos de la con­te­sa. No en va, la per­fec­ció és prim­mi­ra­da i in­to­le­rant da­vant els er­rors. Es des­mar­ca de la nor­ma, de la mit­ja­na, de la me­di­o­cri­tat. Des­ta­ca per mè­rit pro­pi. Ens ofe­reix una co­sa per la qual sor­tir de la nos­tra zo­na de con­fort, per la qual val la pe­na ar­ris­car, llui­tar. Ens por­ta a tre­ba­llar per ser mi­llors. Per no con­for­mar-nos ni acon­ten­tar-nos, per anar sem­pre més en­llà. Ens com­pro­me­tambl’ex­cel·lèn­cia, en tot allò que so­mi fem. I ai­xò ens ofe­reix una cer­te­sa i una se­gu­re­tat que es re­flec­teix en la ma­ne­ra en què ens re­la­ci­o­ne­mamb­qual­se­vol obs­ta­cle que ens po­sa la vi­da. Amés, ens ofe­reix un ob­jec­tiu vi­tal, una me­ta per la qual tre­ba­llar. Tot i ai­xò, té un cos­tat fosc. La per­fec­ció, com­la­po­ma­de Blan­ca­neu, és un re­gal em­met­zi­nat. És vis­to­sa, su­co­sa, desit­ja­ble. Però en el seu sa­bor es per­ce­ben els ras­tres amargs del ve­rí. El nos­tre cons­tant afany de per­fec­ció ens fa fi­xar-nos es­pe­ci­al­ment en tot allò que no com­pleix am­bel nos­tre par­ti­cu­lar es­tàn­dard, és a dir, tot el que d’una ma­ne­ra o una al­tra re­sul­ta im­per­fec­te. La sín­dro­me de l’ho­mo per­fec­tus Mi­rem on mi­rem, sem­pre hi ha co­ses per mi­llo­rar. Fo­rats que cal ta­par, con­flic­tes a re­sol­dre, ta­ques per ren­tar, co­ses per ar­re­glar... Però el fet de cen­trar-nos en el que no es­tà prou bé fa que so­vint pas­sem per alt o do­nem per fet tot el que sí que fun­ci­o­na. La per­fec­ció és com una lu­pa, mag­ni­fi­ca al­guns as­pec­tes del nos­tre dia a dia i, com a re­sul­tat, en mi­ni­mit­za d’al­tres, pel que li­mi­ta la nos­tra pers­pec­ti­va. Es­tà ple­na de ri­gi­de­ses, de cre­en­ces es­tan­ques del que ha de ser. I en­tre les se­ves con­se­qüèn­ci­es, des­ta­ca la que po­drí­em de­no­mi­nar com la sín­dro­me de l’ho­mo per­fec­tus. Sol do­nar com a fruit per­so­nes es­tric­tes, poc fle­xi­bles, amb­ten­dèn­cia a im­po­sar el seu cri­te­ri i mar­car el rit­me amb mà de fer­ro. No en va, en la per­fec­ció no hi cap el gris, es­tà fe­ta de blancs i ne­gres. Re­sul­ta di­fí­cil veu­re l’al­tre –com­pren­dre’l, es­col­tar-lo de de­bò– quan vi­vim cen­trats a con­ven­ce’l del que se­gons el nos­tre cri­te­ri ha de fer per mi­llo­rar.

L’ho­mo per­fec­tus és un és­ser tan me­ti­cu­lós­com ri­go­rós. Pot ar­ri­bar a ser ob­ses­siu en cer­ta me­su­ra. Li cos­ta de re­co­nèi­xer els pro­pis de­fec­tes, ja que viu bol­cat a tro­bar-los en els al­tres i en el­món­que l’en­vol­ta. És al­gú in­tran­si­gent, que es cas­ti­ga du­ra­ment quan co­met un er­ror, i que tras­lla­da aquest ni­vell d’exi­gèn­cia als al­tres. Al­gú que ha obli­dat el significat de re­la­xar-se i fa anys que no prac­ti­ca una in­ac­ti­vi­tat tan ne­ces­sà­ria. Al­gú que sem­pre té co­ses a fer per­què el temps no ar­ri­ba per ar­re­glar-ho tot. Al­gú que no sap de­le­ga­ramb­fa­ci­li­tat –per­què per fer les co­ses bé has de fer-les tu ma­teix–. Ai­xí, els qui pa­tei­xen la sín­dro­me­de l’ho­mo per­fec­tus so­len ser com­pro­me­sos, res­pon­sa­bles i efi­ci­ents. No s’acon­ten­te­namb­gai­re­bé res. Ai­xò fa que es con­ver­tei­xin en mo­tors d’ex­pan­sió. En qual­se­vol àm­bit o in­dús­tria, la re­cer­ca de la per­fec­ció ha do­nat fruits ge­ne­ro­sos. És una ten­dèn­cia po­si­ti­va de ca­ra a la so­ci­e­tat, però pot re­sul­tar molt des­truc­ti­va a ni­vell per­so­nal i re­la­ci­o­nal. Am­bel temps, l’ho­mo per­fec­tus es pot con­ver­tir en un és­ser tur­men­tat. Res no el sa­tis­fà i (gai­re­bé) tot el mo­les­ta. No en va, la re­cer­ca de per­fec­ció ens por­ta a in­ten­tar can­vi­ar el que ens en­vol­ta. I ai­xò in­clou les per­so­nes del nos­tre en­torn més pro­per. Pro­vem de mo­de­lar-les per­què s’adap­tin a les nos­tres ex­pec­ta­ti­ves i ne­ces­si­tats, sen­se que gai­res ve­ga­des tin­gue­men comp­te les se­ves prò­pi­es. Te­nim les ide­es tan clares que ar­ros­se­guem tot el que no en­cai­xa en el nos­tre es­ce­na­ri ide­al par­ti­cu­lar. Vo­lem que en­cai­xin to­tes les pe­ces del tren­ca­clos­ques, en­ca­ra que ho hà­gim de fer per for­ça. De­ve­ga­des, a petita es­ca­la, ho acon­se­guim. Però ine­vi­ta­ble­ment hi ha as­sump­tes que no es­tan en la nos­tra àrea d’in­flu­èn­cia. I ai­xò ens pro­vo­ca tre­men­des do­sis de frus­tra­ció, que aca­ben per es­quit­xar els qui te­nim més a prop. El cert és que no és sen­zill re­la­ci­o­nar-se­amb al­gú crí­tic i crò­ni­ca­ment in­sa­tis­fet. L’es­pon­ta­ne­ï­tat s’eva­po­ra, i am­be­lla part del goig de viu­re. Les fric­ci­ons es mul­ti­pli­quen, i els vin­cles es de­bi­li­ten fins a es­quer­dar-se. In­clòs el que man­te­ni­mamb nos­al­tres ma­tei­xos.

Or­dre i ca­osE­xis­teix un abis­me en­tre as­pi­rar a ser

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.