Ta­tu­at­ges, una mo­da ca­mí de la tra­di­ció

La Vanguardia (Català) - ES - - Portada - Text Carmen Gra­sa

Mi­lers de per­so­nes es fan ca­da dia ta­tu­at­ges, una ac­ti­vi­tat que, mal­grat la cri­si eco­nò­mi­ca, ca­da dia va aug­men­tant. Per quins mo­tius? Per­mo­da, per es­tè­ti­ca, per trans­me­tre emo­ci­ons, per re­a­fir­mar la iden­ti­tat per­so­nal i per unes quan­tes ra­ons més

Quan van tro­bar Öt­zi van com­pro­var que te­nia 57 ta­tu­at­ges so­bre la pell. Sor­pre­nent­ment ben con­ser­vat a cau­sa de la con­ge­la­ció, Öt­zi, l’ho­me del gel tro­bat als Alps ita­li­ans el 1991, va mo­rir a l’edat del bron­ze i les mar­ques al seu cos te­ni­en una an­ti­gui­tat de 5.000 anys. Molts ex­perts el con­si­de­ren el pri­mer ho­me ta­tu­at de la his­tò­ria, en­ca­ra que d’al­tres afir­men que és pos­si­ble que ja abans ens ta­tu­és­sim per­què, di­uen, el ta­tu­at­ge és una pràc­ti­ca tan ve­lla com l’ho­me ma­teix: sem­pre hem sen­tit la ne­ces­si­tat de re­a­fir­mar la iden­ti­tat, de per­tà­nyer a un grup, d’ex­hi­bir el nos­tre va­lor, d’em­be­llir-nos... Mi­lers d’anys des­prés, psi­cò­legs, so­ci­ò­legs, an­tro­pò­legs, his­to­ri­a­dors, in­ves­ti­ga­dors del ta­tu­at­ge i ar­tis­tes s’in­teres­sen per un fe­no­men que des de fa uns anys, cu­ri­o­sa­ment en ple­na cri­si eco­nò­mi­ca, viu un bo­om in­es­pe­rat. AEs­pa­nya, i en­ca­ra que no hi ha da­des ofi­ci­als, hi ha­més de mil lo­cals de­di­cats al ta­tu­at­ge, quan a mit­jans dels no­ran­ta no­més n’exis­ti­en uns cent. APa­rís es po­drà veu­re fins a l’oc­tu­bre del 2015 al mu­seu Qu­ai Branly l’ex­po­si­ció Ta­to­uers, ta­to­ués (Ta­tu­a­dors, ta­tu­ats), que mos­tra els mi­lers d’anys d’his­tò­ria del ta­tu­at­ge, les tèc­ni­ques, les tradicions, els tre­balls dels grans ta­tu­a­dors con­tem­po­ra­nis (al­guns dels quals do­nen ci­ta amb dos anys d’an­te­la­ció). El director del mu­seu, Stép­ha­neMar­tin, de­cla­ra­va que “la bo­ge­ria pel ta­tu­at­ge és l’ori­gen d’aques­ta ex­po­si­ció, en la qual es mos­tren 300 ob­jec­tes per es­tu­di­ar el ressorgiment del fe­no­men des de di­ver­sos punts de vis­ta, his­tò­rics, et­no­grà­fics, an­tro­po­lò­gics i ar­tís­tics, i ai­xí po­der com­pren­dre aques­ta pràc­ti­ca an­ces­tral de gra­var-se el cos”. A Fran­ça, se­gons un es­tu­di del 2010, un de ca­da deu ha­bi­tants por­ta un ta­tu­at­ge, en­ca­ra que són dos de ca­da deu a la fran­ja de 25 a 34 anys. AlsEUAu­na de ca­da qua­tre per­so­nes s’ha ta­tu­at, per no par­lar del gai­re­bé 10% d’ale­manys que s’han gra­vat el cos. Al nos­tre pa­ís, sen­se xi­fres ofi­ci­als, el nom­bre de per­so­nes que es ta­tu­en ha cres­cut en els úl­tims anys a un rit­me més que con­si­de­ra­ble. Una qües­tió de cul­tu­raAEs­pa­nya ta­tu­ar-se era si­nò­nim de mar­gi­na­li­tat fins fa unes dè­ca­des, un con­cep­te pot­ser he­re­tat del co­di ne­gre fran­cès del se­gle XVIII, que mar­ca­va lla­dres i pros­ti­tu­tes. El ta­tu­at­ge era al nos­tre pa­ís una mar­ca car­ce­rà­ria o un sím­bol de re­bel·lia ex­tre­ma. En qual­se­vol cas, sig­ne d’ex­clu­sió so­ci­al. “La re­li­gió té molt a veu­re en ai­xò. L’ho­me sem­pre s’ha fet ta­tu­at­ges. Ha es­tat una cons­tant en la his­tò­ria de la hu­ma­ni­tat. Va amb nos­al­tres com van les dan­ses, la mú­si­ca o els or­na­ments. Però aOc­ci­dent hem pas­sat se­gles do­lents per al ta­tu­at­ge a cau­sa de la in­flu­èn­cia re­li­gi­o­sa”, afir­ma Jo­a­na Ca­tot, dis­se­nya­do­ra grà­fi­ca que por­ta gai­re­bé 20 anys in­ves­ti­gant els orí­gens i les tradicions del ta­tu­at­ge. Atra­vés dels seus vi­at­ges i con­fe­rèn­ci­es per tot el món ha des­co­bert que “no es pot par­lar frí­vo­la­ment del ta­tu­at­ge ni en la nos­tra cultura ni en cap al­tra, per­què té unes ar­rels molt pro­fun­des i per­què és molt im­por­tant per a les per­so­nes que el fan”. En llocs com Tai­làn­dia, la Xi­na, Birmània, l’Ín­dia, el Pe­rú, Mèxic, Ra­paNui o el nord de l’Àfri­ca, el ta­tu­at­ge és una he­rèn­cia, per­què re­pre­sen­ta la fa­mí­lia o el po­ble d’ori­gen. Tot i ai­xò, amol­tes zo­nes d’Ori­ent o de l’Àfri­ca, on el ta­tu­at­ge és una tra­di­ció, es­tà des­a­pa­rei­xent. “És per la pe­ne­tra­ció dels is­la­mis­tes. Aquests po­bles es ta­tu­en per tra­di­ció i se’ls es­tà aca­bant, i en la nos­tra cultura es­tà res­sor­gint. A Eu­ro­pa, els Es­tatsU­nits i Sud-amè­ri­ca s’es­tan fent molts ta­tu­at­ges. El pèn­dol ara va cap a nos­al­tres. Hem per­dut la por i hem per­dut la re­li­gió”, afe­geix Ca­tot. Allà on pin­tar-se la pell for­ma part de la his­tò­ria, es ta­tua les ne­nes quan els ve la mens­tru­a­ció, els nens quan co­men­cen a as­su­mir res­pon­sa­bi­li­tats d’adult, els na­dons per des­lliu­rar-los del mal d’ull. Si ha­gués­sim nas­cut aNo­va Ze­lan­da, ens ta­tu­a­rí­em so­ta els lla­vis o els pin­ta­rí­em de co­lor li­la; si per­ta­nyés­sim a la tri­bu uban­gi, ens po­sa­rí­em un plat als lla­vis, per­què “som pro­duc­tes de la cultura en la qual nai­xem. Si nei­xes en un pa­ís que re­but­ja el ta­tu­at­ge, el re­but­ja­ràs o, al con­tra­ri, te’l fa­ràs per­què re­but­ges la so­ci­e­tat en la qual has nas­cut. Cre­iem que te­nim un gust tre­ba­llat o ex­qui­sit per­què hem nas­cut aquí, però veu­re al­tres cul­tu­res, te­nir la ment ober­ta, ens per­met apre­ci­ar que som un pro­duc­te de la nos­tra cultura i que les al­tres no te­nen per què ser ni mi­llor ni pit­jor, no­més di­fe­rents”, de­cla­ra Jo­a­na Ca­tot.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.