TÒ­PICS CON­TRA EL CAN­VI

La Vanguardia (Català) - ES - - En Família -

pro­ble­ma és que en aques­ta fa­se, als 50 anys, és molt com­pli­cat per les mot­xi­lles que por­tes i lla­vors més que mun­tar ne­go­cis, les per­so­nes es fan autònoms”, subrat­lla Al­fa­ro. “És ve­ri­tat que als cin­quan­ta tens més co­nei­xe­ment, però tam­bé menys pos­si­bi­li­tats de can­vi­ar. La gent ve amb sa­la­ris molt alts. Amb po­si­ció d’alt ni­vell.”, opi­na Consuelo Cas­ti­lla. El fac­tor eco­nò­mic és un ar­gu­ment de pes per jus­ti­fi­car el can­vi. Però no sem­pre. En tot cas no com abans. “L’in­teres­sant és que aques­tes per­so­nes, si han de sa­cri­fi­car la part eco­nò­mi­ca, es­tan dis­po­sats a fer-ho”. De fet, ara can­vi­ar d’ofi­ci per gua­nyar més no és sem­pre un mo­tiu su­fi­ci­ent, al­menys en les clas­ses mit­ja­nes. “Abans es do­na­va mol­ta més im­por­tàn­cia al sou, ara es va­lo­ra més l’am­bi­ent de fei­na. Hi ha gent que diu: ‘És cert, pot­ser no és la me­va vo­ca­ció, ni co­bro el mi­llor sa­la­ri. Però al­menys m’ho pas­so bé amb els col·le­gues de pro­fes­sió’. És com si un s’aga­fés a al­gu­na co­sa”, re­co­neix la di­rec­ti­va d’Adec­co. Tam­bé ad­ver­teix: “Can­vi­ar de car­re­ra pro­fes­si­o­nal ara com ara és un lu­xe. Can­vi­en els que po­den. Per­què els que són menys fe­li­ços als seus llocs dis­po­sen de menys re­cur­sos i tam­bé de menys pos­si­bi­li­tats per can­vi­ar. La gent més cas­ti­ga­da la­men­ta­ble­ment és la que menys pot rein­ven­tar-se”, con­clou Ál­va­rez. Si es de­ci­deix fer el pas i s’op­ta per em­pren­dre el que –se su­po­sa– va ser des de sem­pre la fei­na de la nos­tra vi­da, lla­vors Al­fa­ro re­co­ma­na ser pru­dents, res­pon­sa­bles i re­a­lis­tes. “Es­tu­dia i ana­lit­za el mer­cat, cap a on vols anar. Fes nú­me­ros, mun­ta’t un pla de ne­go­cis, va­lo­ra en el pro­jec­te les al­ter­na­ti­ves pos­si­bles i els cos­tos. I en­vol­ta’t de bo­na gent, més bo­na que tu, o que si­guin en tot cas so­cis ex­pe­ri­men­tats”. “El meu con­sell és in­for­ma’t bé, bus­ca’t al­gú que t’acon­se­lli per veu­re el que et fal­ta. Que si­guis re­a­lis­ta amb les te­ves pre­ten­si­ons. Per­què no pots do­nar el que no pots do­nar. I no et desin­flis, tin­gues for­ces per por­tar-ho fins al fi­nal”, sug­ge­reix Consuelo Cas­ti­lla.

Ara com ara hi ha ca­da ve­ga­da més ca­sos de per-

“Pe­ra­què­can­vi­ar de fei­na si vaig es­tu­di­ar una co­sa to­tal­ment di­fe­rent”

El ti­pus de car­re­ra no és tan de­ci­siu co­men el pas­sat. En­tre la uni­ver­si­tat i el món pro­fes­si­o­nal hi ha un món. I el de­sen­vo­lu­pa­ment de la pro­fes­sió ar­ri­ba a ser més im­por­tant que la ma­tei­xa ori­en­ta­ció aca­dè­mi­ca.

“No tinc capa­ci­tats i tí­tols que­em­de­ma­na ara el mer­cat la­bo­ral” De­pèn.

Hi ha capa­ci­tats tèc­ni­ques que es po­den anar apre­nent so­bre la mar­xa. Les em­pre­ses va­lo­ren tam­bé so­nes que de­ci­dei­xen con­ver­tir el seu hob­by en pro­fes­sió. Una op­ció que té ris­cos. “En­ca­ra ai­xí, es­tu­dia al­gu­na co­sa per cen­trar el fo­cus, per­què et fal­ta sa­ber ges­ti­o­nar aquest hob­by,” in­di­ca Ri­card Al­fa­ro que po­sa el se­güent exem­ple: “Pot­ser t’agra­da na­ve­gar, vols dei­xar la te­va fei­na ru­ti­nà­ria i mun­tar una em­pre­sa de xàr­ter nàu­ti­ca. Bé. Però hau­ràs de do­cu­men­tar-te so­bre el dret del tre­ball, els idi­o­mes que es ne­ces­si­ten, els as­pec­tes fis­cals, les tèc­ni­ques de ven­da. Nin­gú no té ta­lent in­nat per al ma­na­ge­ment. Els as­pec­tes or­ga­nit­za­tius són molt im­por­tants i cal pre­pa­rar-se. Tot ai­xò mar­ca el punt d’inflexió en­tre l’èxit i el fra­càs”, ex­pli­ca Al­fa­ro. “N’hi ha molts que es di­uen ‘mun­ta­ré un ne­go­ci pel meu comp­te’, però si no tens ex­pe­ri­èn­cia et pots es­ta­ve­llar”, afe­geix. En aquest sen­tit, el pro­fes­sor Ariño ad­ver­teix con­tra els fà­cils en­tu­si­as­mes, en par­ti­cu­lar d’aque­lles per­so­nes que es­tan dis­po­sa­des a dei­xar-ho tot per de­di­car-se fi­nal­ment a la “fei­na dels seus som­nis”. “Es­co­llir frí­vo­la­ment una car­re­ra pro­fes­si­o­nal sen­se es­tu­di­ar a fons el que sig­ni­fi­ca és un gran er­ror. Per acon­se­guir l’èxit pro­fes­si­o­nal cal es­tar dis­po­sat a es­for­çar-se. D’una al­tra ma­ne­ra, qual­se­vol ofi­ci que un fa­ci di­fí­cil­ment t’agra­da­rà. Cal ser cons­ci­ent que cal tre­ba­llar in­ten­sa­ment per acon­se­guir el que un vol. Si no, aca­ba­ràs frustrat i en qual­se­vol àm­bit. I comp­te: ser pro­fes­si­o­nal no té res a veu­re amb de­di­car-se al teu hob­by per viu­re”. Per Ariño, “ti­rar-se a la pis­ci­na se­guint la in­tu­ï­ció és una co­sa que és re­co­ma­na­ble no­més si la per­so­na és ex­pe­ri­men­ta­da i dis­po­sa d’ha­bi­li­tats pro­fes­si­o­nals idò­ni­es. En la res­ta de ca­sos, es cor­re el risc de llan­çar-se en co­ses per so­bre de les nos­tres capa­ci­tats no­més per­què es­tem avor­rits, qu­an un ha d’in­for­mar-se so­bre com se­rà l’al­ter­na­ti­va que un ha de­ci­dit es­co­llir”. “La gent sem­pre re­pe­teix el ma­teix: cal ser em­pre­ne­dor, cal emi­grar a l’es­tran­ger a tre­ba­llar. Però hem de sa­ber on anem, amb qui ens tro­ba­rem i com ens n’anem. És ne­ces­sa­ri conèi­xer el sec­tor de des­ti­na­ció i in­for­mar-se; te­nir en comp­te que són molt im­por­tants els su­ports, qui et pot re­co­ma­nar i aju­dar. Cal pre­pa­rar-se per a aques­ta si­tu­a­ció psi­co­lò­gi­ca­ment”, l’ex­pe­ri­èn­cia, l’ac­ti­tud, la bo­na pre­dis­po­si­ció. De ve­ga­des fins i tot més que el ni­vell d’es­tu­dis.

“No val la pe­na dei­xar-ho tot si no­gua­nyo­el­ma­teix”

El sou és im­por­tant, però no és l’es­sen­ci­al per a la fe­li­ci­tat. Es pot gua­nyar­menys, però a can­vi de te­nir més temps dis­po­ni­ble, re­co­nei­xe­ment so­ci­al, et­cè­te­ra. A més, pot ser que al cap d’un temps un acon­se­guei­xi re­cu­pe­rar o fins i tot su­perar la re­tri­bu­ció eco­nò­mi­ca de par­ti­da.

“És infantil pen­sar que puc ser fe­liç a la fei­na” És cert: la

fe­li­ci­tat un l’hau­ria de cons­truir al mar­ge de la fei­na: en la fa­mí­lia, les afi­ci­ons, les re­la­ci­ons. Però si un gau­deix amb una ocu­pa­ció, amb to­ta pro­ba­bi­li­tat tam­bé s’hi sen­ti­rà fe­liç.

“No go­so dei­xar l’em­pre­sa en­ca­ra que no hi es­ti­gui

ex­po­sa­va el di­a­ri Ex­pan­si­ón Jo­séMa­ría Ga­sa­lla, pro­fes­sor de Deus­to Bu­si­ness School. Tot i ai­xí, hi ha els que no es ren­dei­xen. Consuelo Cas­ti­lla cons­ta­ta que al mer­cat la­bo­ral d’una ban­da hi ha els que sur­ten del seu sec­tor en cri­si i que bus­quen al­ter­na­ti­ves: per exem­ple, fan un post­grau i de­ci­dei­xen se­guir un plan­te­ja­ment di­fe­rent. Des­prés hi ha els que es­tan en cri­si, però més que sec­to­ri­al, per­so­nal: els molt cre­mats, farts de fer sem­pre el­ma­teix... “A aquests és com si els ar­ri­bés, des­prés d’anys, la il·lu­mi­na­ció tar­da­na. Ai­xí, hem vist en­gi­nyers o apa­re­lla­dors que han op­tat per la part més co­mer­ci­al o d’as­ses­so­ra­ment i els que elei­gei­xen un camp més cre­a­tiu”. La di­fi­cul­tat més gran? Con­vèn­cer les em­pre­ses.

de gust. To­tal, to­tes són iguals” Un tre­ba­lla­dor pot

aguan­tar i su­por­tar més del que s’ima­gi­na, però hi ha un lí­mit. Hi ha unes re­gles del joc i si l’em­pre­sa no les com­pleix (ab­sèn­cia de gra­ti­fi­ca­ció, ocu­pa­ció poc atrac­ti­va), ai­xò no sig­ni­fi­ca que en al­tres com­pa­nyi­es no es fa­cin les co­ses més bé.

“Tinc por­de­mun­tar el­meu pro­pi ne­go­ci” Nin­gú no ha

dit que ho ha­gi de fer sol. Al co­men­ça­ment pot bus­car-se un so­ci. Osim­ple­ment pas­sar-se a au­tò­nom.

“No sé ven­dre’m, no sé ges­ti­o­nar la­me­va­mar­ca per­so­nal. Nin­gú no sap que sóc molt bo” Tots te­nen

al­gu­nes vir­tuts, fins i tot in­vi­si­bles. I per mos­trar-les, no sem­pre és ne­ces­sa­ri ex­pli­car-les a tot­hom. Fins i tot pot ser que d’al­tres es­ti­guin par­lant bé de vos­al­tres sen­se que ho sa­beu.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.