Aro­mes de ka­ra­oke

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV - Sergi Pà­mi­es

Una de les es­tre­nes de la set­ma­na, Vi­vo can­tan­do (An­te­na 3), rei­vin­di­ca i con­sa­gra, a tra­vés d’una sè­rie de fic­ció trans­ge­ne­ra­ci­o­nal, els va­lors es­sen­ci­als del ka­ra­oke. Si el ka­ra­oke es ba­sa a re­pe­tir de ma­ne­ra te­me­rà­ria i desin­hi­bi­da can­çons molt cone­gu­des d’al­tres temps, Vi­vo can­tan­do re­prèn mul­ti­tud de si­tu­a­ci­ons de fic­ci­ons de cos­tums es­pa­nyo­les pre­ce­dents per ser­vir-les amb una dig­ni­tat for­mal­ment efi­caç i con­cep­tu­al­ment opi­na­ble. L’ar­ren­ca­da té la vir­tut d’anar per fei­na. Al mi­nut tres, l’es­pec­ta­dor ja ha d’en­fron­tar-se a una ma­re de fa­mí­lia sacrificada que s’es­tà mo­rint i que es re­tro­ba amb la se­va ger­ma­na, una can­tant ar­rau­xa­da i so­mi­a­do­ra (in­ter­pre­ta­da per una Ma­ria Cas­tro que se­rà, de ben se­gur, la gran pro­ve­ï­do­ra d’ener­gia de la sè­rie) per mi­rar de re­cons­truir lli­gams fa­mi­li­ars i re­pa­rar ava­ri­es sen­ti­men­tals del pas­sat.

Si un som­me­li­er te­le­vi­siu tas­tés aques­ta his­tò­ria hi tro­ba­ria no­tes de The Big C (l’im­pac­te de la malal­tia en una do­na en­ca­ra jo­ve i de qui­na ma­ne­ra re­per­cu­teix en les re­la­ci­ons), de Los Ser­ra­no i d’Aí­da (el bar, epi­cen­tre ha­bi­tu­al de qu­al­se­vol

AL MI­NUT TRES, L’ES­PEC­TA­DOR JA HA D’EN­FRON­TAR-SE A UNA MA­RE DE FA­MÍ­LIA SACRIFICADA QUE S’ES­TÀ MO­RINT I QUE ES RE­TRO­BA AMB LA GER­MA­NA

fic­ció es­pa­nyo­la de cos­tums, i ex­cu­sa per pro­pi­ci­ar la des­fi­la­da de di­fe­rents per­so­nat­ges se­cun­da­ris, ex­po­nents dels tò­pics d’aques­ta me­na de mi­cro­cos­mos es­te­re­o­ti­pats –que tam­bé tro­bem en la fic­ció ca­ta­la­na: el bar del Pe­ris d’El cor de la ciu­tat o el del Ma­nel d’Es­ta­ció d’en­llaç). I en­ca­ra que po­gués iden­ti­fi­car tots aquests in­gre­di­ents –cí­trics, flo­rals, amargs, dol­ços, afrui­tats– tam­bé hau­ria d’ad­me­tre que, un cop con­su­mit el pri­mer capí­tol, el con­junt té una iden­ti­tat prò­pia. Par­lo, evi­dent­ment, d’una iden­ti­tat ka­ra­oke, és a dir, d’una iden­ti­tat ba­sa­da en la re­cre­a­ció per­so­nal de me­lo­di­es i lle­tres que ja co­nei­xem però que els in­tèr­prets són capa­ços, es­pe­ci­al­ment grà­ci­es al bon tre­ball dels ac­tors, de por­tar a un ter­ri­to­ri que trans­for­ma la re­cre­a­ció en cre­a­ció.

Vi­vo can­tan­do tam­bé ju­ga amb un al­tre re­curs molt cone­gut i ex­plo­tat, es­pe­ci­al­ment en la fic­ció es­pa­nyo­la: bar­re­jar els ele­ments de co­mè­dia de cos­tums amb ram­pells de me­lo­dra­ma la­cri­mo­gen. La do­si­fi­ca­ció i co­or­di­na­ció d’aquests dos in­gre­di­ents apa­rent­ment an­ti­tè­tics in­clou ram­pells més te­me­ra­ris, com les can­çons que, per jus­ti­fi­car el tí­tol i part del com­bus­ti­ble nar­ra­tiu de la sè­rie, in­ter­pre­ten els pro­ta­go­nis­tes. És, una ve­ga­da més, una his­tò­ria hu­ma­na en el sen­tit més tò­pic i pe­ri­llós de l’ac­cep­ció, que és aque­lla que con­si­de­ra que els hu­mans són és­sers des­val­guts però bon­da­do­sos, que ar­ros­se­guen se­crets, fra­cas­sos, una ten­dèn­cia a com­pli­car-se la vi­da in­ne­ces­sà­ri­a­ment i, tam­bé en aques­ta his­tò­ria, la vo­lun­tat de sor­tir del pou, de redi­mir-se i d’in­tuir, com fa l’es­pec­ta­dor, una va­ga es­pe­ran­ça de fi­nal fe­liç i de llum al fi­nal del tú­nel.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.