“Ens cal més pe­ri­o­dis­me”

JO­SEP CUNÍ

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV -

i dis­po­sar si­len­cis, li ha per­mès en dos anys as­su­mir el rep­te de 8 al dia. “Sen­se l’apre­nen­tat­ge i la in­ten­si­tat de la rà­dio és evi­dent que no po­dria fer aques­ta te­le­vi­sió més es­pon­tà­nia i menys rí­gi­da que la d’abans”.

No hi hau­rà can­vis sig­ni­fi­ca­tius, el pro­gra­ma es va con­so­li­dar molt bé la se­go­na tem­po­ra­da i ha ar­ren­cat amb la ma­tei­xa mit­ja­na. “Em re­sis­tei­xo a ser dels que tor­nen de va­can­ces i di­uen que han can­vi­at tot el pro­gra­ma. Jo les co­ses les can­vio du­rant l’any, quan cal...”.

Un pro­gra­ma de ma­ga­zi­ne in­for­ma­tiu en pri­me ti­me crea hà­bits en l’es­pec­ta­dor “i acon­se­guir ai­xò és el més di­fí­cil en te­le­vi­sió. No pots des­prés deso­ri­en­tar-lo”. Ai­xí que con­ti­nu­a­ran trac­tant les pre­o­cu­pa­ci­ons di­à­ri­es del ciu­ta­dà en una ter­tú­lia, de 7 a 8 del ves­pre, on par­ti­ci­pa­ran els es­pec­ta­dors. Par­la­ran d’aques­ta cri­si que Cuní diu que té noms pro­pis, la cri­si que cal­dria pen­jar en grans edi­fi­cis com un neó. “Per­què ja no ac­cep­ta més ad­jec­tius. Els té tots. Ara ma­teix el pa­per dels pe­ri­o­dis­tes és su­perar la con­fu­sió, re­duir-la”.

Per Jo­sep Cuní les au­di­èn­ci­es són una con­ven­ció que vam ac­cep­tar mal­grat que és en­ga­nyo­sa. “No ens agra­den a nin­gú ex­cep­te quan ets lí­der”. Són in­di­ca­dors que con­sul­ta di­à­ri­a­ment, tot i que ja fa temps que va dei­xar d’ob­ses­si­o­nar-se amb ai­xò “o en­tres en una es­pi­ral es­qui­zo­frè­ni­ca”.

El pri­mer dia d’aques­ta tem­po­ra­da el seu pro­gra­ma va re­gis­trar mo­ments de més de 300.000 es­pec­ta­dors, i pics de li­de­rat­ge. però es ne­ga a ac­cep­tar que aques­ta si­gui una formula và­li­da. “Ca­ta­lu­nya, amb una po­bla­ció de 7 mi­li­ons d’ha­bi­tants no­més dis­po­sa de 500 au­di­ò­me­tres. La mos­tra de­mos­cò­pi­ca és mí­ni­ma. No hi hau­ria cap en­ques­ta elec­to­ral, cap es­tu­di se­ri­ós de cap al­tra dis­ci­pli­na que l’ac­cep­tés”.

La se­va gent prac­ti­ca el que ell els de­ma­na: da­vant d’una no­tí­cia han d’apor­tar una mi­ra­da di­fe­rent de la del cap, “vull que em re­pli­queu”. Per ai­xò les du­es reu­ni­ons di­à­ri­es –al mig­dia i just abans del pro­gra­ma– són molt par­ti­ci­pa­ti­ves. “Jo no he sen­tit que les ba­ses del pe­ri­o­dis­me ha­gin de can­vi­ar­se. Per tant, tor­ne­ma aquests prin­ci­pis!”. De qui rep més pres­si­ons: de po­lí­tics, de su­pe­ri­ors, d’al­tres mit­jans? “Aquell que se sen­ti iden­ti­fi­cat amb una no­tí­cia ne­ga­ti­va té dret a quei­xar-se’n, però ha de sa­ber que la se­va qu­ei­xa le­gí­ti­ma no la con­si­de­ro pres­sió”. Els po­lí­tics, diu, es quei­xen per vi­ci, “en­ca­ra que a mi, per an­ti­gui­tat, ja em dei­xen per im­pos­si­ble”.

Pre­gun­tat pels in­con­ve­ni­ents i els avan­tat­ges de tre­ba­llar en un mit­jà pri­vat res­pon rà­pid: “Avan­tat­ge prin­ci­pal: que co­nei­xes l’amo. Per­què a la pú­bli­ca no

“LES XAR­XES SO­CI­ALS SÓN DI­A­MANTS EN BRUT QUE HEM DE POLIR AMB LA TÈC­NI­CA PERIODÍSTICA QUE HEM AD­QUI­RIT AMB TOTS ELS ANYS D’OFI­CI”

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.