La sang pro­ta­go­nis­ta

PER­SO­NAT­GES VAMPIRS, FORENSES, GLADIADORS I PSI­CÒ­PA­TES AS­SAS­SINS PROTAGONITZEN SÈ­RI­ES EN LES QUALS LA SANG ÉS UN ELE­MENT FO­NA­MEN­TAL

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV - SALVADOR EN­GUIX

La sang, aquest ele­ment fo­na­men­tal que cir­cu­la per les nos­tres ve­nes, per­met als vampirs de True

Blo­od o Cró­ni­cas Vam­pí­ri­cas sos­te­nir la se­va im­mor­ta­li­tat. Am­bla se­va anà­li­si els forenses de la sè­rie

CSI (en les se­ves ver­si­ons de Las Ve­gas, Mi­a­mi o No­va York) po­den tro­bar la pis­ta de­ter­mi­nant per des­co­brir els au­tors d’as­sas­si­nats hor­ri­bles. El ma­teix que per a Dexter, capaç de re­pro­duir la se­qüèn­cia d’un crim a par­tir dels es­quit­xos que hi ha a ter­ra, a les pa­rets i als mo­bles. És, a més, l’ele­ment que re­for­ça les du­res es­ce­nes de llui­ta a

Spartacus o Vikin­gos o l’es­tè­ti­ca go­re de Walking Dead, i com­ple­ment ne­ces­sa­ri de to­ta sè­rie de met­ges ( Hou­se, Ur­gen­ci­as, et­cè­te­ra)

La sang ha ad­qui­rit en els úl­tims anys un pro­ta­go­nis­me inau­dit en la cons­truc­ció dels re­lats de mol­tes sè­ri­es de te­le­vi­sió. En oca­si­ons, la se­va ex­po­si­ció, ex­plí­ci­ta, ex­plo­si­va, dra­mà­ti­ca, ser­veix per re­for­çar la nar­ra­ció, o per, sen­zi­lla­ment, im­pac­tar l’ob­ser­va­dor. Ai­xò no és nou, té l’ori­gen en el ci­ne­ma de ter­ror splat­ter o go­re dels anys cin­quan­ta i sei­xan­ta. Un temps en què els re­a­lit­za­dors van de­ci­dir col­pir els es­pec­ta­dors es­quit­xant de sang les bu­ta­ques dels ci­ne­mes, en sen­tit me­ta­fò­ric. Tí­tols com Psi­co­si (1960), Drà­cu­la (1958) o Blo­od fe­ast (pel·lí­cu­la del 1963, pre­cur­so­ra del gè­ne­re) són la re­fe­rèn­cia obli­ga­da. Sen­se obli­dar la su­pèr­bia La nit dels morts vi­vents (1968), de Ge­or­ge A. Ro­me­ro.

Una ten­dèn­cia que es va con­so­li­dar als vui­tan­ta, amb tí­tols (la llis­ta és enor­me) en els quals al­guns di­rec­tors es re­cre­a­ven amb es­ce­nes en les quals es des­tros­sa­ven cos­sos hu­mans so­bre enor­mes bas­sals de sang. Dos bons exem­ples

LA TE­LE­VI­SIÓ HA TRI­GAT A MOS­TRAR SEN­SE COM­PLE­XOS ES­CE­NES SAGNANTS QUE EN EL CI­NE­MA JA ES VAN CO­MEN­ÇAR A OB­SER­VAR ALS SEI­XAN­TA I ES VAN CON­SO­LI­DAR ALS VUI­TAN­TA

són Ho­lo­caus­to ca­ní­bal (1980) o Re-Ani­ma­tor (1985). En el ci­ne­ma de ter­ror ac­tu­al l’ex­po­si­ció gai­re­bé por­no­grà­fi­ca de la sang ja no sor­prèn nin­gú. Ens hi he­ma­cos­tu­mat.

El ci­ne­ma d’ac­ció va in­cor­po­rar tam­bé aquest re­curs per fer més ex­plí­ci­tes les es­ce­nes de vi­o­lèn­cia. N’hi ha prou amb com­pa­rar l’efec­te dels trets en un cos de les pel·lí­cu­les dels anys cin­quan­ta i sei­xan­ta, i les de dè­ca­des més tard; a ex­cep­ció de tí­tols mí­tics i pre­cur­sors d’un nou re­a­lis­me ci­ne­ma­to­grà­fic com Grup sal­vat­ge (1969) o Bon­nie i Cly­de (1967). Ac­tu­al­ment, re­a­lit­za­dors com Qu­en­tin Ta­ran­ti­no han acon­se­guit re­cór­rer a la sang gai­re­bé amb to irò­nic o hu­mo­rís­tic. Un bon exem­ple n’és Kill Bill. Tan­ma­teix, aques­ta ten­dèn­cia no s’ha­via tras­lla­dat di­rec­ta­ment als pro­duc­tes de la pe­ti­ta pan­ta­lla. Con­di­ci­o­nat, fo­na­men­tal­ment, per l’evi­dèn­cia que l’au­di­èn­cia fa­mi­li­ar no era, pot­ser, la més ade­qua­da per es­quit­xar-la de sang a l’ho­ra del so­par. Una hi­pò­te­si que, amb el temps, s’ha anat di­luint des del mo­ment que les fa­mí­li­es, pri­mer amb una cin­ta de VHS, des­prés amb el DVD i ara amb in­ter­net, po­di­en tras­lla­dar tí­tols de ter­ror, vi­o­lèn­cia o se­xe ex­plí­cit, abans de­li­mi­tats a les sa­les de ci­ne­ma, al dins de ca­sa.

Pa­ral·le­la­ment, els aven­ços ci­en­tí­fics en l’anà­li­si d’aquest tei­xit fluid han re­vo­lu­ci­o­nat la ci­èn­cia fo­ren­se. Per­què ana­lit­zant, per exem­ple, l’ADN es pot de­ter­mi­nar l’au­to­ria d’un as­sas­si­nat. I, lò­gi­ca­ment, to­tes les sè­ri­es po­li­cí­a­ques han in­cor­po­rat aquests aven­ços per do­tar de ver­sem­blan­ça l’ar­gu­ment. I en­ca­ra més en aque­lles (se­ria in­just no es­men­tar Bo­nes) en què els forenses són els pro­ta­go­nis­tes. Fins i tot hem acon­se­guit re­cor­dar, en aques­tes sè­ri­es, com ens van en­se­nyar al bat­xi­lle­rat, que aquest lí­quid trans­por­ta to­tes les co­ses bo­nes i les do­len­tes que hi ha al nos­tre cos, des de l’oxi­gen per als òr­gans fins aquells vi­rus que ens po­den ar­ri­bar a ma­tar.

Són aquests fac­tors, els que han per­mès que ara les sè­ri­es de te­le­vi­sió mos­trin sen­se com­ple­xos es­ce­nes amb mol­ta sang. Vampirs, met­ges, forenses, psi­cò­pa­tes as­sas­sins, gladiadors o víkings te­nen en co­mú que aquest ele­ment vital for­ma part in­dis­pen­sa­ble del seu re­lat. És, si hem de dir la ve­ri­tat, un pro­ta­go­nis­ta més, a ve­ga­des el gran pro­ta­go­nis­ta, i l’es­pec­ta­dor de te­le­vi­sió ja ha es­tat edu­cat per con­tem­plar-lo sen­se alar­mar-se. Què en se­ria, de CSI o Dexter, o de les sè­ri­es de vampirs, sen­se la sang... no fó­ra el ma­teix.

CUATRO

Qu­al­se­vol tem­po­ra­da de la sè­rie ‘Spartacus’ fa de la sang un dels ar­gu­ments

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.