Sen­se com­ple­xos

NOR­MA­LI­TAT SÈ­RI­ES COM GLEE’, TOUCH’ O HOU­SE’ JA NO AMA­GUEN LA DIS­CA­PA­CI­TAT

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV -

Com en un salt en el temps, la te­le­vi­sió ha tri­gat gai­re­bé qua­ran­ta anys a mos­trar amb nor­ma­li­tat la dis­ca­pa­ci­tat a les sè­ri­es. Que ara pu­guem veu­re a Glee un pa­ra­plè­gic can­tant, a Touch un nen au­tis­ta com a pro­ta­go­nis­ta, a Hou­se un met­ge coix com a es­tre­lla o a

Pol­se­res Ver­me­lles un grup de me­nors malalts de càn­cer com a per­so­nat­ges prin­ci­pals no dei­xa de ser una ex­cep­ció. Ens hem de re­mun­tar a Iron­si­de, fa­mo­sa sè­rie dels anys 60 i 70 amb un de­tec­tiu en ca­di­ra de ro­des com a pro­ta­go­nis­ta, per tro­bar una re­fe­rèn­cia ade­qua­da, co­sa que con­fir­ma la hi­pò­te­si. Per­què, en general, a la te­le­vi­sió el per­so­nat­ge dis­ca­pa­ci­tat –ja no par­lem d’ac­tors amb dis­ca­pa­ci­tats– gai­re­bé se li ha ama­gat a l’espectador. I ai­xò que­da ben lluny de la re­a­li­tat de la so­ci­e­tat ac­tu­al.

No ha es­tat ai­xí, o al­menys no amb la ma­tei­xa in­ten­si­tat, en el ci­ne­ma. Tot i que la dis­ca­pa­ci­tat tant fí­si­ca com psí­qui­ca no s’ha pre­sen­tat com un fet nor­mal en la so­ci­e­tat. Al­gu­nes ve­ga­des s’ha mos­trat com una ex­cep­ció; i en ca­sos pit­jors, com una anor­ma­li­tat.

Va ser ai­xí en els ini­cis de la in­dús­tria, i en pel·lí­cu­les com Fre­aks (1932) o El ge­pe­rut de No­tre

Da­me (1923) ali­men­ta­ven una vi­sió aï­lla­da i trà­gi­ca de les dis­ca­pa­ci­tats. Ten­dèn­cia que con­ti­nu­a­ria, anys des­prés, amb pel·lí­cu­les com El mi­ra­cle d’An­na Sullivan (1962) o Tor­nar a ca­sa (1978), on mal­grat in­ten­tar mos­trar el dis­ca­pa­ci­tat com una per­so­na capaç d’in­te­grar-se, es con­ti­nua ofe­rint una vi­sió dra­ma­tit­za­da dels per­so­nat­ges i del re­lat de la se­va vi­da.

Als 80, una dè­ca­da re­vo­lu­ci­o­nà­ria en molts camps, la in­dús­tria co­men­ça a ofe­rir lec­tu­res no­ves de la dis­ca­pa­ci­tat i in­cor­po­ra len­ta­ment per­so­nat­ges amb pro­ble­mes fí­sics i psí­quics com a grans pro­ta­go­nis­tes. L’in­qui­e­tant

L’ho­me ele­fant (1980) és pot­ser el tí­tol més dur d’un perí­o­de en què ar­ri­ba­ri­en al­tres tí­tols, com Fills

d’un Déu me­nor (1986), El meu peu es­quer­re (1989), Rain Man

(1988) o Màs­ca­ra (1985), on el dis­ca­pa­ci­tat no no­més és l’ac­tor clau de la nar­ra­ció si­nó que mos­tra grans capa­ci­tats afec­ti­ves i pro­fes­si­o­nals en per­so­nes que po­den te­nir una au­to­no­mia igual a la de qual­se­vol al­tra per­so­na. La ten­dèn­cia, no exemp­ta de ri­vets trà­gics, es man­tin­dria en les dè­ca­des

poste­ri­ors, amb pel·lí­cu­les tan re­pre­sen­ta­ti­ves For­rest Gump (1994), Sóc en Sam (2001),

Em di­uen Rà­dio (2003) o Ray (2004), bi­o­pic del ge­ni­al can­tant i com­po­si­tor de jazz Ray Charles. Una evo­lu­ció que s’ha vist con­so­li­da­da, per bé, en films més re-

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.