Al re­vés, més o menys

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - VIURETV - Jo­sep San­do­val

Sem­pre hem es­tat di­fe­rents i en te­le­vi­sió no ha­ví­em de ser cap ex­cep­ció. Ve­ient l’ar­ti­cle veí d’Aurora Segura ens ve a la me­mò­ria la tra­jec­tò­ria in­ver­sa dels ac­tors es­pa­nyols i el mit­jà, per a la qual co­sa hem vi­at­jat a l’ahir. I ai­xò és un risc en un pa­ís en què par­lar del pas­sat vis­cut no apor­ta ga­ran­tia d’ex­pe­ri­èn­cia, si­nó llas­ta un pre­sent. Les grans es­tre­lles de l’es­ce­na van ac­tu­ar als Es­tu­dio 1 de Te­le­vi­sió Es­pa­nyo­la. In­ter­pre­tant els clàs­sics, van fer una car­re­ra bri­llant, en­ca­ra que des­prés no tin­gues­sin més opor­tu­ni­tats. Des­prés d’un buit d’anys en què els grans tí­tols van do­nar pas a cu­le­brots de to­ta me­na, va apa­rèi­xer una no­va tro­pa ac­to­ral: els jo­ves, tot si­gui dit sen­se acri­tud.

La te­le­vi­sió va ser­vir d’es­co­la a quan­ti­tat d’ado­les­cents que, sen­se cap al­tre pre­text i ar­ma que be­lle­sa, bar­ra i, sens dub­te, edat, es van anar for­jant com a nous ídols al com­pàs d’his­tò­ri­es amb tí­tols tan sug­ge­ri­dors com Sin te­tas no hay pa­ra­í­so. Dels ac­tors d’aques­ta sè­rie en van des­ta­car dos, Mi­guel Án­gel Sil­ves­tre i Amaya Sa­la­man­ca, sex sym­bols d’ara ma­teix que no han de de­mos­trar res: no­més mos­trar. Amaya ha acon­se­guit en un temps rè­cord ser una ce­le­bri­tat aca­pa­rant por­ta­des i pro­mo­ci­ons pu­bli­ci­tà­ri­es de to­ta me­na, in­clo­ent-hi un pro­duc­te clàs­sic d’hi­gi­e­ne ín­ti­ma fe­me­ni­na.

Amb Sil­ves­tre pas­sa el ma­teix però en ho­me, re­for­çat pel seu idil·li amb Blan­ca Suá­rez, que grà­ci­es a un mí­nim pa­per és no­ia Al­mo­dó­var d’úl­ti­ma ge­ne­ra­ció. Cap dels tres no apor­ten res al pano­ra­ma ac­to­ral, però són gua­pos. A Sil­ves­tre no l’he vist so­bre l’es­ce­na, però a ella vaig te­nir el pla­er de veu­re-la a La mar­que­sa de O, de Von Kleist, en què, fí­sic a ban­da, no apor­ta­va res de nou.

A aques­tes no­ves for­na­des de jo­ves te­le­vi­sius, cri­a­des en pla­tós, els col·lo­quen mi­crò­fons en­gan­xats gai­re­bé a la bo­ca, ai­xí que amb prou fei­nes és ne­ces­sa­ri vo­ca­lit­zar. Però es dut­xen so­vint. I, ai­xí, van apre­nent.

Són ca­sos en­tre molts al­tres, com el de Ma­rio Ca­sas, Yon Gonzá­lez, Ai­tor Lu­na, Ma­xi Igle­si­as, Mar­tín Rivas, Úr­su­la Cor­be­ró, Mic­he­lle Jen­ner i una relació in­ter­mi­na­ble de cos­sos que han om­plert sè­ri­es com Fí­si­ca o Quí­mi­ca, El bar­co, Un pa­so ade­lan­te, Al sa­lir de cla­se, El

AMPARO BA­RÓ I IMA­NOL ARI­AS SÓN DOS EXEM­PLES QUE DIG­NI­FI­QUEN LES SÈ­RI­ES DE TE­LE­VI­SIÓ FARCIDES DE JO­VES QUE NO PAR­LEN GAI­RE, PERÒ QUE ES DES­PU­LLEN

in­ter­na­do... ai­xí fins a una llar­ga llis­ta d’una fac­to­ria ac­to­ral dis­po­sa­da a tot: cal veu­re que bé que s’adap­ten aquests nois al can­vi hor­mo­nal, ti­pus Mi­ley Cy­rus: ro­ba fo­ra a la pri­me­ra de can­vi.

Amb tot. sem­pre tin­drem la gran Amparo Ba­ró a Si­e­te vi­das i a Ima­nol Ari­as a Cu­én­ta­me có­mo pa­só com a exem­ple, que aquí, com als Es­tats Units els grans tam­bé pas­sen a la pe­ti­ta pan­ta­lla sen­se per­dre dig­ni­tat, si­nó tot el con­tra­ri.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.