Mi­ra­des

La Vanguardia (Català) - Viure TV - - NEWS -

Té raó David Tru­e­ba, Vi­vir es más fá­cil con los ojos cer­ra­dos. Si els obres, et fa por. El sug­ge­ri­ment Abre los ojos y... mi­ra (can­cel·lat a Te­le­cin­co) va ser una recepta pre­ven­ti­va. Tan­car els ulls és no mi­rar o no veu­re, se­gons es mi­ri (o ve­gi). Una ve­ga­da Wyo­ming, el gran, no va con­tes­tar (no va vo­ler, no va sa­ber, no va po­der) a la pre­gun­ta de si les ulle­res de sol que uti­lit­za­va (eren temps de Cai­ga qui­en cai­ga) eren per no veu­re o per no ser vist. Ocul­tar-se és­men­tir, poc o molt se­gons les in­ten­ci­ons. I fer-les ser­vir en una en­tre­vis­ta de so­fà és mal se­nyal. Les ulle­res pro­pi­ci­en l’abús, són una ma­ne­ra co­var­da d’ama­gar la in­ten­ció de la pre­gun­ta i ocul­ten els ulls, que són la pit­jor de les ar­mes. I la im­per­ti­nèn­cia la fru­eix mi­llor qui evi­ta la mi­ra­da, que els ulls no són el mi­rall de l’àni­ma si­nó la clau de l’au­dà­cia. Un dia, des del seu des­patx de cre­a­tiu en la se­va agèn­cia de pu­bli­ci­tat, Ris­to Me­ji­de es va in­ven­tar un per­so­nat­ge per ven­dre’s com a pro­duc­te re­pul­siu. I va te­nir èxit: les mas­ses van con­fi­ar en la se­va bar­ra im­per­ti­nent, un des­ver­go­nyi­ment que el con­ver­tia en aguer­rit amb els po­bres d’es­pe­rit que tam­bé vo­li­en ser pro­duc­tes de pla­tó per viu­re mi­llor. Sen­se pi­e­tat, Me­ji­de els apa­llis­sa­va des de la se­va no-mi­ra­da que gua­nya­va fans. Al­guns li re­cri­mi­na­ven la se­va ac­ti­tud, però les pro­duc­to­res con­ti­nu­a­ven con­fi­ant en ell. Li van do­nar un pro­gra­ma pro­pi, G-20, que va du­rar un tres i no res per­què Me­ji­de, com Iza­guir­re, són pro­to­tips que fun­ci­o­nen quan po­den des­ta­car en­tre un cor de ga­lli­fan­tes opi­nò­legs d’afers fa­tus, però mai no po­dran con­duir no­més un pro­gra­ma. Són su­ports im­pac­tants que ac­tu­en com el fet di­fe­ren­ci­al que els per­met bri­llar en­tre anò­nims opacs. En el cas de Me­ji­de les ulle­res li po­ten­ci­en una in­se­gu­re­tat la­tent que po­dria es­cam­par-se pel pla­tó. Va dir adéu a la te­le el 2010, però va tor­nar un any més tard a un al­tre cor de ju­rats, en­ca­ra que amb un toc de bon­dat que el va re­me­tre a la tro­pa bà­si­ca. Ara té pro­gra­ma pro­pi on pre­tén vi­o­len­tar per­so­nat­ges de re­lle­vàn­cia: va co­men­çar amb l’ex­pre­si­dent Za­pa­te­ro i Jor­ge Lorenzo. Un cop d’ull a un pas­sat que ja no in­teres­sa gai­re, on no hi ha­via anà­li­si, si­nó vi­o­lèn­ci­es ab­sur­des o gra­tu­ï­tes con­tes­ta­des pel po­lí­tic amb ro­tunds win­ners. Amb el mo­to­ris­ta es va veu­re atra­pat en el joc del cam­pió, una fan­far­ro­ne­ria mar­ca de ca­sa Lorenzo, pro­pi de la se­va edat i els seus llo­rers ob­tin­guts amb un pa­rell a so­bre d’una mo­to. Mi­me­tit­zat amb els seus en­tre­vis­tats (es ves­teix com ells), els por­ta un so­fà ches­ter a ca­sa se­va: els dos pri­mers els vam veu­re a Sál­va­me. El pit­jor (per a Ris­to) és que el van con­tra­pro­gra­mar amb Jor­di Évole. I la bri­llant fic­ció i el ta­lent d’aquest úl­tim va fer tre­mo­lar el pa­ís men­tre Ris­to ar­ru­fa­va les celles, trac­ta­va d’in­qui­e­tar els seus per­so­nat­ges i acon­se­guia es­vair un in­terès que ni tan sols va ser avor­rit. Men­tre Évole amb la fic­ció obria mi­ra­des, a Me­ji­de ni li vam veu­re la se­va.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.