“Edu­quem bé si des­prés no­més vo­ta la mei­tat de la gent?”

Da­ni­el Wil­son, director del Pro­ject Ze­ro de Har­vard

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - CARINA FARRERAS Bar­ce­lo­na

Da­ni­el Wil­son li­de­ra un dels fars més pres­ti­gi­o­sos de l’edu­ca­ció, el Pro­ject Ze­ro, cen­tre d’in­ves­ti­ga­ció de Har­vard des del 1967, i que ha es­tat di­ri­git, en­tre d’al­tres, pel pa­re de les in­tel·li­gèn­ci­es múl­ti­ples, Howard Gar­de­ner. Com a bon fa­ro­ner ob­ser­va la ma­ror que ha ai­xe­cat el vent de les no­ves tec­no­lo­gi­es di­gi­tals que es­tà trans­for­mant ver­ti­gi­no­sa­ment la ma­ne­ra en què tre­ba­llem i ens re­la­ci­o­nem. En aquest mar, les es­co­les sot­so­bren bus­cant el nou rumb que ha de por­tar els nens d’avui a adults adap­tats a la so­ci­e­tat de de­mà: “L’evi­dèn­cia és que ja no po­dem en­se­nyar com ho fè­iem el se­gle pas­sat”. Wil­son va im­par­tir una con­fe­rèn­cia al sim­po­si internacional Bar­ce­lo­na, Edu­ca­ció, Can­vi, or­ga­nit­zat re­cent­ment per Blan­quer­na, Jesüi­tes Edu­ca­ció i el col·le­gi Mont­ser­rat. En la con­fu­sió del mar agi­tat, fa llum so­bre di­ver­sos as­pec­tes com el nou rol del mes­tre. Ha de ser un cre­a­dor de con­di­ci­ons per­què l’alum­ne apren­gui i ha de can­vi­ar la mi­ra­da cap al nen, que és un in­di­vi­du com­plet, no no­més un es­tu­di­ant de de­ter­mi­na­des ma­tè­ri­es. El desafiament, sos­té Wil­son, és que els alum­nes ve­gin que el que apre­nen els aju­da a com­pren­dre el món. Per­què “de qui­na ma­ne­ra edu­quem avui per­què no­més la mei­tat de la po­bla­ció es ve­gi im­pel·li­da a ele­gir go­vern?”, re­fle­xi­o­na.

Què veu des de dalt del seu far?

És un temps apas­si­o­nant i pe­ri­llós. No ha­via pas­sat mai una co­sa sem­blant, que tan­ta gent tin­gui ac­cés al co­nei­xe­ment. Mi­li­ons de per­so­nes po­den apren­dre el que abans es­ta­va re­ser­vat a uns quants i tots po­dem apren­dre qual­se­vol co­sa grà­ci­es a les no­ves tec­no­lo­gi­es. No hi ha pre­ce­dents en la his­tò­ria de l’evo­lu­ció hu­ma­na d’una eta­pa si­mi­lar. S’ima­gi­nen l’alt po­ten­ci­al que hi ha de ta­lent, cre­a­ti­vi­tat i co­nei­xe­ment? Pe­rò al­ho­ra és un temps molt pe­ri­llós. Re­sul­ta molt di­fí­cil dis­tin­gir la ve­ri­tat de la men­ti­da i ai­xò pot ser ex­plo­tat des de la mal­dat. La pre­gun­ta que ens hem de fer és com po­dem do­nar su­port als jo­ves per po­ten­ci­ar el seu ta­lent pe­rò aju­dant-los a ad­qui­rir sen­tit crí­tic i capa­ci­tat d’anà­li­si.

Quin pa­per tin­dran els pro­fes­sors en aquests can­vis?

Més fo­na­men­tal que mai. El rol del mes­tre ara és fa­ci­li­tar l’apre­nen­tat­ge. No dic que dei­xi de do­nar co­nei­xe­ment. Ai­xò és el que es dis­cu­teix quan es par­la de les me­to­do­lo­gi­es d’in­no­va­ció, una dis­cus­sió ri­dí­cu­la i es­tè­ril. Es­clar que cal do­nar co­nei­xe­ment! Si no­més s’ex­pe­ri­men­ta el con­cep­te de la gra­ve­tat, l’alum­ne no sa­brà mai les ba­ses ci­en­tí­fi­ques. Pe­rò el pa­per prin­ci­pal del mes­tre no és do­nar aques­tes ba­ses ci­en­tí­fi­ques, ai­xò és una pe­ti­ta part de la se­va fei­na, la se­va tas­ca és es­ti­mu­lar la cu­ri­o­si­tat, les ga­nes d’apren­dre i for­mar l’es­pe­rit crí­tic.

Ai­xò sig­ni­fi­ca can­vi­ar les pràc­ti­ques pro­fes­si­o­nals tra­di­ci­o­nals. Can­vi­ar és di­fí­cil, sem­pre hi ha ris­cos i cos­tos. La le­gi­ti­mi­tat cap a on es va, al prin­ci­pi, no es­tà gai­re clara. I fa por. A més es fa ne­ces­sà­ria la co­o­pe­ra­ció i ai­xò ex­po­sa el mes­tre a una vi­si­bi­li­tat que l’in­co­mo­da. “Com em ve­uen? Com em veig jo a mi ma­teix?” Cal re­cor­dar-los els va­lors de la se­va vo­ca­ció per­què es­ti­guin dis­po­sats a can­vi­ar. Pe­rò si vo­lem cre­ar una cul­tu­ra d’apre­nen­tat­ge els pro­fes­sors l’han de prac­ti­car. Han d’ex­plo­rar, ex­pe­ri­men­tar, cre­ar, co­o­pe­rar, com­par­tir... com el seus alum­nes.

Què hem de sa­ber per cre­ar aquest cli­ma d’apre­nen­tat­ge en en­torns que no el te­nen gens? Hem vist dos fac­tors clau que es re­pe­tei­xen a tot el món. En pri­mer lloc, el pro­fes­sor s’ha de sen­tir se­gur a l’ho­ra d’ar­ris­car-se. Ha de po­der co­me­tre er­rors sen­se ser qües­ti­o­nat. I, en se­gon lloc, ha d’en­ten­dre que de­ma­nar aju­da se­rà ne­ces­sa­ri. Els mestres tan­quen la por­ta de l’au­la i tre­ba­llen in­di­vi­du­al­ment. Ai­xò ja s’ha aca­bat. Han de tre­ba­llar junts.

Aques­ta trans­for­ma­ció afec­ta to­ta l’edu­ca­ció for­mal.

En un es­tu­di es va pre­gun­tar a mi­lers de pro­fes­si­o­nals, en­gi­nyers, ar­qui­tec­tes, ad­vo­cats, pe­ri­o­dis­tes... on ha­vi­en après l’es­sèn­cia de la se­va pro­fes­sió. No­més una pe­ti­ta part va res­pon­dre que a la uni­ver­si­tat. El 80% va cons­truir el seu ba­gat­ge grà­ci­es als col·le­gues, als in­ter­can­vis in­for­mals, a pràc­ti­ques a la fei­na... Oi que no la sor­prèn si pen­sa en la se­va prò­pia ex­pe­ri­èn­cia? L’edu­ca­ció tras­pas­sa les pa­rets dels cen­tres que la cer­ti­fi­quen. El que im­por­ta és apren­dre i la capa­ci­tat per fer-ho.

Què cal en­se­nyar i com s’ha d’ava­lu­ar?

Ens obli­dem que edu­quem és­sers hu­mans com­plets, no uns alum­nes de llen­gua o de ma­te­mà­ti­ques. Mi­ri, és un des­as­tre que al meu país no­més vo­ti el 46% de la po­bla­ció. Qui­na me­na d’edu­ca­ció hem do­nat per­què la gent no es­ti­gui im­pli­ca­da en l’elec­ció del seu go­vern? L’apre­nen­tat­ge de les as­sig­na­tu­res com la llen­gua o les ma­tes no­més re­pre­sen­ta una pe­ti­tís­si­ma part del de­sen­vo­lu­pa­ment d’un in­di­vi­du. Han d’exis­tir, hem d’ava­lu­ar-les? Es­clar que sí! Ara bé, és el més im­por­tant? Doncs no. I aques­tes ava­lu­a­ci­ons, sent una ín­fi­ma part, fan molt des­gra­ci­a­des mol­tes cri­a­tu­res de tot el món. Dei­xem de fer-ho ai­xí! Cen­trem-nos en la qua­li­tat de les ex­pe­ri­èn­ci­es a l’au­la. Que els alum­nes ve­gin que el que apre­nen els aju­da a com­pren­dre el món i el que fan i di­uen im­pac­ta en el seu en­torn. I que s’ava­luï en aquests ter­mes: Com és aquest nen? Com ha pro­gres­sat

en la se­va sin­gu­la­ri­tat? Com es mou en la co­mu­ni­tat? I la res­pos­ta no hau­ria de ser l’opi­nió d’un tu­tor si­nó la con­clu­sió d’un con­junt de mestres, des­prés d’ana­lit­zar tot el que el nen ha fet: tre­balls, exà­mens, di­bui­xos, ex­po­si­ci­ons, ac­tu­a­ci­ons, re­la­ci­ons en el grup... Per ai­xò jo dic que els mestres han de ser com antropòlegs.

Exis­teix un mo­del d’in­no­va­ció de­ter­mi­nat?

No, de­pèn dels va­lors de ca­da col·lec­ti­vi­tat. Pe­rò no val in­no­var per in­no­var. Qual­se­vol can­vi ha d’es­tar fo­na­men­tat en els va­lors en què creu aque­lla co­mu­ni­tat. I es­tà bé la di­ver­si­tat per po­der ele­gir. És ri­que­sa. Hi ha pa­res que con­fi­en en les es­co­les in­no­va­do­res i d’al­tres en les es­co­les tra­di­ci­o­nals i tot ai­xò es­tà bé. Ai­xò sí, hi ha co­ses que to­tes, tin­guin el pro­jec­te que tin­guin, han d’abor­dar, com són els idi­o­mes, el li­de­rat­ge, la col·la­bo­ra­ció...

MESTRES O ANTROPÒLEGS “L’ava­lu­a­ció per ma­tè­ri­es ens do­na no­més una ín­fi­ma part del que un nen aprèn”

CUL­TU­RA DE L’APRE­NEN­TAT­GE

“Els pro­fes­sors tam­bé han d’ex­plo­rar, ex­pe­ri­men­tar, cre­ar, co­o­pe­rar...”

ANA JIMÉNEZ

Da­ni­el Wil­son

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.