El lle­gat d’Abd el-Krim

La Vanguardia (Català) - - SUMARI -

Ig­na­cio Mar­tí­nez de Pi­són es­criu so­bre la re­gió del Rif: “Al­hu­ce­mas no ha dei­xat de ser no­tí­cia des que fa un any es va ini­ci­ar una ca­de­na de mul­ti­tu­di­nà­ri­es ma­ni­fes­ta­ci­ons que es van sal­dar amb l’em­pre­so­na­ment de mig mi­ler de per­so­nes (...) Tot va co­men­çar quan un pei­xa­ter lo­cal va mo­rir tri­tu­rat per un ca­mió de les es­com­bra­ri­es men­tre pro­va­va de re­cu­pe­rar la mer­ca­de­ria que li ha­via es­tat con­fis­ca­da”.

Va co­men­çar a in­teres­sar-me el nord del Mar­roc quan, en l’úl­tim curs uni­ver­si­ta­ri, em vaig pro­po­sar de fer una te­si doc­to­ral so­bre les no­vel·les sor­gi­des a l’abric del Des­as­tre d’An­nu­al, del ju­li­ol del 1921. L’ano­me­na­da guer­ra de l’Àfri­ca ha­via ins­pi­rat al­guns dels mi­llors lli­bres es­pa­nyols del se­gle XX, dels quals jo lla­vors co­nei­xia els tres prin­ci­pals: Imán, de Ra­món J. Sen­der, El blo­cao, de Jo­sé Dí­az Fernán­dez, i La ru­ta, d’Ar­tu­ro Ba­rea, se­gon vo­lum del seu me­mo­ra­ble La for­ja de un re­bel­de. Avi­at les me­ves vi­si­tes do­mi­ni­cals al mer­cat de Sant An­to­ni em per­me­tri­en afe­gir al­guns tí­tols més a la llis­ta. En­tre ells, a l’al­tu­ra dels tres es­men­tats, des­ta­ca Qua­tre go­tes de sang, del reu­senc Jo­sep Ma­ria Prous i Vi­la, un im­pres­si­o­nant di­e­ta­ri que, se­gu­ra­ment per la da­ta en què va ser pu­bli­cat (1936), no va gau­dir mai del fa­vor dels lec­tors i que fa sis anys es va pu­bli­car en cas­te­llà a l’edi­to­ri­al de dos bons amics, Mal­colm Ote­ro Bar­ral i l’enyo­rat Jo­an Bar­ril. Aquell pro­jec­te de te­si va aca­bar que­dant en res (un pa­rell d’ar­ti­cles eru­dits i poc més) però el meu in­terès per la zo­na es va man­te­nir, i uns anys des­prés vaig es­criu­re du­es no­vel·les am­bi­en­ta­des al Pro­tec­to­rat, una en la con­vul­sa dè­ca­da dels anys vint i l’al­tra en els anys im­me­di­a­ta­ment an­te­ri­ors a la des­co­lo­nit­za­ció, que es va pro­duir el 1956.

En la guer­ra de l’Àfri­ca no­més mo­ri­en els des­pos­se­ïts. En un cos­tat, mo­ri­en els es­par­ra­cats guer­ri­llers ri­fenys que s’ha­vi­en al­çat en ar­mes per de­fen­sar-se d’una in­va­sió es­tran­ge­ra i, a l’al­tre, els dis­sor­tats es­pa­nyo­lets que, per no po­der pa­gar la quo­ta que els des­lliu­ra­va de mar­xar al front, ha­vi­en es­tat ar­ren­cats de les se­ves vi­les i en­vi­ats a l’es­cor­xa­dor en una ter­ra llu­nya­na i hos­til. Els ho­mes d’Ab­del-Krim van as­set­jar l’exèr­cit es­pa­nyol, més nom­brós i més ben ar­mat, fins que, des­prés del desem­bar­ca­ment a la ba­dia d’Al­hu­ce­mas, l’exèr­cit del dic­ta­dor Pri­mo de Ri­ve­ra els va in­fli­gir la der­ro­ta de­fi­ni­ti­va i va for­çar la se­va ren­di­ció. Pel ca­mí van que­dar dese­nes de mi­lers de ca­dà­vers.

El po­blat sor­git el 1925 per fa­ci­li­tar les tas­ques del desem­bar­ca­ment va créi­xer avi­at fins a con­ver­tir-se en una ciu­tat. Va ser ba­te­ja­da com a Vi­lla San­jur­jo en ho­nor d’un dels ge­ne­rals que van co­man­dar l’ope­ra­ció mi­li­tar, i des del 1956 es diu Al­hu­ce­mas. És una ciu­tat pe­ti­ta, de poc més de cin­quan­ta mil ha­bi­tants, una d’aque­lles ciu­tats que gai­re­bé mai no sur­ten als di­a­ris. Al­hu­ce­mas, tot i ai­xò, no ha dei­xat de ser no­tí­cia des que fa un any s’hi va ini­ci­ar una ca­de­na de ma­ni­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­di­nà­ri­es que es van sal­dar amb l’em­pre­so­na­ment de mig mi­ler de per­so­nes. Re­cor­dem que tot va co­men­çar quan un pei­xa­ter lo­cal va mo­rir tri­tu­rat per un ca­mió de les es­com­bra­ri­es men­tre pro­va­va de re­cu­pe­rar la mer­ca­de­ria que li ha­via es­tat con­fis­ca­da. El suc­cés va des­en­ca­de­nar una ona­da de pro­tes­tes que rei­vin­di­ca­ven mi­llo­res sa­ni­tà­ri­es i edu­ca­ti­ves per a la re­gió del Rif. La ges­tió del Go­vern, que lla­vors va res­pon­dre amb una com­bi­na­ció de mà du­ra i con­ces­si­ons par­ci­als, va ser desau­to­rit­za­da fa pocs di­es pel rei Mo­ha­med VI, que va re­co­nèi­xer de for­ma ex­plí­ci­ta el fra­càs de la se­va Ad­mi­nis­tra­ció amb la des­ti­tu­ció ful­mi­nant de tres mi­nis­tres. Sí, ara els ma­ni­fes­tants sa­ben que te­ni­en raó, però ai­xò no els per­me­trà re­cu­pe­rar el temps pas­sat a la pre­só i pot­ser ni tan sols ser­vi­rà per mi­llo­rar les con­di­ci­ons de vi­da de la zo­na.

Que una mort ac­ci­den­tal pro­vo­qués una re­ac­ció tan in­ten­sa i du­ra­do­ra vol dir al­gu­na co­sa. Als ri­fenys no els fal­ten mo­tius per sen­tir-se mal­trac­tats. A fi­nals del 1958 es va des­en­ca­de­nar un mo­vi­ment po­pu­lar no gai­re di­fe­rent del d’aquest úl­tim any. Lla­vors els ma­ni­fes­tants re­cla­ma­ven, en­tre al­tres co­ses, la cre­a­ció d’ocu­pa­ció i la re­duc­ció d’im­pos­tos. La re­vol­ta del Rif es va pro­lon­gar fins que el fe­brer de l’any se­güent va ser su­fo­ca­da per l’exèr­cit, que no va te­nir con­tem­pla­ci­ons i va bom­bar­de­jar la zo­na amb na­palm.

Tren­ta i tants anys des­prés, la his­tò­ria es re­pe­tia, no­més que ara la guer­ra quí­mi­ca no es des­lliu­ra­va amb gas mos­tas­sa si­nó amb na­palm i la bru­tal agres­sió no la du­ien a ter­me tro­pes es­tran­ge­res si­nó l’exèr­cit na­ci­o­nal ma­teix. El pit­jor de tot és que qui es­ta­va al co­man­da­ment de les ope­ra­ci­ons era un jo­ve prín­cep que no­més dos anys des­prés ac­ce­di­ria al tron. Ai­xí va que­dar es­ta­blert el des­tí d’aque­lles pro­vín­ci­es, que Has­san II cas­ti­ga­ria du­rant les gai­re­bé qua­tre dè­ca­des del seu reg­nat, con­dem­nant-les a la mar­gi­na­ció i la in­di­gèn­cia. Les co­ses van can­vi­ar des­prés de la co­ro­na­ció el 1999 de Mo­ha­med VI, que des del prin­ci­pi es va es­for­çar per cau­te­rit­zar les fe­ri­des que el seu pa­re ha­via dei­xat ober­tes. Qu­al­se­vol que ha­gi vi­at­jat per la zo­na deu ha­ver no­tat la trans­for­ma­ció. L’an­tic aban­do­na­ment go­ver­na­men­tal ha es­tat subs­ti­tu­ït per un no­ta­ble es­forç in­ver­sor, que tot i ai­xò s’ha cen­trat so­bre­tot als vol­tants de Tàn­ger i Te­tu­an. Els ha­bi­tants de llocs com Al­hu­ce­mas han vist com no­va­ment la pros­pe­ri­tat pas­sa­va de llarg per da­vant de les se­ves ca­ses: d’aquí la per­sis­tèn­cia de les pro­tes­tes.

Mo­ha­med VI s’ha es­for­çat des del prin­ci­pi per cau­te­rit­zar les fe­ri­des que el seu pa­re ha­via dei­xat ober­tes

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.