El ve­rí de Juncker

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ -

Com que érem pocs, doncs res, allò de l’àvia..., en for­mat se­nyor de Lu­xem­burg, ben apol­tro­nat a la se­va ta­la­ia de po­der, pre­di­cant con­tra el “ve­rí” del na­ci­o­na­lis­me a càr­rec de l’em­bo­lic ca­ta­là. La prè­di­ca s’ha fet en un lloc cu­ri­o­sa­ment ade­quat, la Uni­ver­si­tat de Sa­la­man­ca, on a l’ín­clit l’han no­me­nat doc­tor ho­no­ris cau­sa, fe­liç­ment acom­pa­nyat del pre­si­dent Ra­joy i els mi­nis­tres Das­tis i Mén­dez de Vi­go. I és ai­xí com la veu po­lí­ti­ca d’Eu­ro­pa ha re­tru­nyit en les so­fer­tes ore­lles ca­ta­la­nes, que afe­gei­xen, a les por­res po­li­ci­als i a les ju­di­ci­als, les por­res di­a­lèc­ti­ques. El que dè­iem, érem pocs i ha pa­rit Juncker.

Per des­comp­tat, el pre­si­dent de la Co­mis­sió Eu­ro­pea té el dret a dir el que vul­gui, i més en la qües­tió ca­ta­la­na, que in­dis­cu­ti­ble­ment s’ha con­ver­tit en la qües­tió eu­ro­pea. Però la res­ta de mor­tals tam­bé te­nim el dret de po­sar-nos ver­mells da­vant la se­va so­no­ra hi­po­cre­sia. Ve­gem. Es trac­ta del se­nyor Juncker, lí­der po­lí­tic d’un pa­ís de 550.000 ha­bi­tants que, du­rant el seu man­dat, va pro­ta­go­nit­zar el fa­mós Lu­xem­bourg Le­aks, se­gons el qual 340 mul­ti­na­ci­o­nals van pac­tar amb el du­cat pa­ga­ments fis­cals in­fe­ri­ors

Se­rà que l’eva­sió i la res­ta de mar­tin­ga­les fis­cals no són un ve­rí per a les de­mo­crà­ci­es?

a l’1% per re­duir la se­va fac­tu­ra fis­cal en al­tres pa­ï­sos eu­ro­peus. Els acords eren ade­qua­da­ment se­crets i van ser­vir per­què les mul­ti­na­ci­o­nals s’es­tal­vi­es­sin mi­li­ons d’eu­ros en im­pos­tos. Una me­na de pa­ra­dís fis­cal ca­ri­beny, però sen­se mar i amb fred. I tot va pas­sar quan Juncker era el pri­mer mi­nis­tre. Se­rà que ai­xò de l’eva­sió, el tram­peig i to­tes les mar­tin­ga­les fis­cals no són un ve­rí per a les de­mo­crà­ci­es i per al po­ble? Se­rà que no, to­tal Lu­xem­burg té la ren­da per cà­pi­ta més al­ta d’Eu­ro­pa i tri­pli­ca la mit­ja­na. No de­uen ne­ces­si­tar sa­ni­tat pú­bli­ca i aques­tes me­nu­da­lles.

Però n’hi ha més. Lu­xem­burg va ser un du­cat re­but en he­rèn­cia per Car­les V, pas­sat a Fe­lip II i que va es­tar en mans de la co­ro­na es­pa­nyo­la fins al..., tat­xan..., 1714, quan el trac­tat de Ras­tatt (lli­gat al trac­tat d’Utrecht) el va ubi­car amb els Àus­tri­es. És a dir, Ca­ta­lu­nya i Lu­xem­burg van ser al ma­teix pa­quet de la guer­ra de Suc­ces­sió, ells amb més sort que nos­al­tres i sen­se la den­sa his­tò­ria po­lí­ti­ca de se­gles de Ca­ta­lu­nya. Tot su­mat i re­su­mint, re­sul­ta que l’ex-pri­mer mi­nis­tre d’un pa­ï­set de mig mi­lió de per­so­nes, in­de­pen­dent gai­re­bé de ca­su­a­li­tat, fe­liç­ment as­sen­tat en una col·lec­ció d’en­ti­tats ban­cà­ri­es –que es de­uen de­di­car a fer ca­ri­tat– i amb les se­ves mar­tin­ga­les fis­cals a es­ce­na, et­zi­ba, al cos­tat de tres ex­po­nents del na­ci­o­na­lis­me es­pa­nyol més acèr­rim, que el na­ci­o­na­lis­me és un ve­rí i… ens mi­ra a nos­al­tres. Quins be­molls! Pel ca­mí, obli­da la his­tò­ria, les cau­ses, les re­pres­si­ons, l’ori­gen del con­flic­te i, so­bre­tot, l’ADN cí­vic del na­ci­o­na­lis­me ca­ta­là, i ne­ga to­ta cul­pa al na­ci­o­na­lis­me es­pa­nyol. És a dir, Vis­ca Es­pa­nya, la pa­e­lla i el fla­menc! És l’Eu­ro­pa del po­der, el xec, el iot i el ci­gar, tan ple­na de ver­go­nyes com fal­ta­da de cons­ci­èn­cia.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.