“L’im­por­tant de la vi­da és ar­ri­bar a la nit”

La Vanguardia (Català) - - VIURE - Da­vid Sum­mers, com­po­si­tor i lí­der d’Hom­bres G ISA­BEL CLARÓS Bar­ce­lo­na

Da­vid Sum­mers ana­va per a ci­ne­as­ta com el seu pa­re, Ma­nu­el Sum­mers, però fa més de 30 anys que es­tà so­bre els es­ce­na­ris li­de­rant Hom­bres G, la ban­da que va re­vo­lu­ci­o­nar el pop es­pa­nyol as vui­tan­ta amb te­mes com De­vu­él­ve­me a mi chi­ca, Ve­ne­zia o Mar­ta ti­e­ne un mar­ca­pa­sos. Ara, als seus 53 anys, ha es­crit un lli­bre de re­fle­xi­ons, Hoy me he le­van­ta­do dan­do un sal­to mor­tal (Ali­en­ta), que va sor­tir a la ven­da di­marts, del qual diu: “No­més pre­tenc ex­pli­car a tra­vés de la me­va ex­pe­ri­èn­cia per­so­nal com han es­tat aquests úl­tims 35 anys fent tombs i anant a les pal­pen­tes per la vi­da”, diu a la in­tro­duc­ció.

Vos­tè s’ai­xe­ca fent un salt mor­tal?

Tots ens hau­rí­em d’ai­xe­car fent un salt mor­tal, pen­sant que el dia pot ser es­pe­ci­al i me­ra­ve­llós. El meu pa­re sem­pre em de­ia que el més im­por­tant de la vi­da era ar­ri­bar a la nit i ado­nar-te que has pas­sat un bon dia, que has fet co­ses po­si­ti­ves.

Es­criu al seu lli­bre: “Pro­ba­ble­ment ja m’he fet més gran del que es­pe­ra­va”. Sí, però no prou per es­criu­re unes me­mò­ri­es ni per alli­ço­nar. Al lli­bre l’únic que ex­pli­co és que fa més de 32 anys que vi­at­jo pel món i m’han pas­sat mol­tes co­ses que no li pas­sen a la gent nor­mal i he vis­cut es­de­ve­ni­ments que no m’es­pe­ra­va i ex­pli­co com els he ges­ti­o­nat jo. Ai­xò no vol dir que si­gui el mi­llor, però a mi m’ha fun­ci­o­nat. Què pen­sen de vos­tè en Daniel i la Lu­cía, els seus fills de 17 anys? El meu fill se sent molt or­gu­llós de mi. Vol ser mú­sic i es­col­ta Hom­bres G. Sem­pre em fa pe­tons i els meus amics em di­uen que tinc mol­ta sort per­què els seus ja no els en fan. I la me­va fi­lla pre­fe­reix una mú­si­ca més alternativa.

El seu grup té mol­tes fans.

Sí, abans es dei­xa­ven por­tar per la bo­ge­ria i es tre­ien els sos­te­ni­dors i ens els ti­ra­ven a l’es­ce­na­ri i ara ens els ti­ren però amb l’eti­que­ta. És més afec­tu­ós. Te­nir fans és el

mi­llor que et pot pas­sar, els grans ar­tis­tes en te­nen; en can­vi a Es­pa­nya te n’acu­sen.

¿De­vu­él­ve­me a mi chi­ca és po­lí­ti­ca­ment cor­rec­ta?

Su­fre, ma­món va sor­tir el 1985 i la sort i el mo­ment so­ci­al van fer que fos un èxit. Ara es­tem sot­me­sos a l’au­to­cen­su­ra de la correcció po­lí­ti­ca i fra­ses com “Voy a ven­gar­me de ese ma­ri­ca” o “Voy a des­tro­zar­le

ESCRIPTOR S’ha es­tre­nat amb el lli­bre de re­fle­xi­ons ‘Hoy me he le­van­ta­do dan­do un sal­to mor­tal’

el coc­he” no les per­me­tri­en.

A qui li ti­ra­ria ara pols pi­ca­pi­ca?

A mol­ta gent. Ara hi ha molt de xim­ple. No pots dir res sen­se que se’t ti­ri un col·lec­tiu a so­bre.

Hom­bres G va con­viu­re amb la mo­vi­da.

No, Hom­bres G va po­sar fi a la mo­vi­da. Quan vam ar­ri­bar, el 1985, fe­ia els úl­tims es­pe­ter­necs. Era un mo­vi­ment ur­bà, de pen­ti­nat i mol­ta xim­ple­ria, i els grups no ve­ni­en dis­cos, ai­xí que no era ad­mis­si­ble que nos­al­tres ven­gués­sim 700.000 cò­pi­es del pri­mer àl­bum. Com que no érem de cap tri­bu ens van dir pi­jos, per­què ac­tu­à­vem amb una sa­mar­re­ta i uns pan­ta­lons en comp­tes de ves­tir-nos de ca­ra­llot.

Can­tant o com­po­si­tor?

M’agra­da cre­ar, abo­car el meu cor i des­pu­llar-me emo­ci­o­nal­ment. De ve­ga­des em sal­ten les llà­gri­mes. Com­ponc per a Hom­bres G i per a al­tres ar­tis­tes com Luz Ca­sal, a qui vaig es­criu­re Te de­jé marc­har. Can­tar en di­rec­te em di­ver­teix, però és cir­cums­tan­ci­al.

Per què van tor­nar el 2002 des­prés de 10 anys de si­len­ci?

Ens van cri­dar per a una úni­ca gi­ra de re­tro­ba­ment. Vam ac­cep­tar per­què ens do­na­ven una pas­ta fas­ti­go­sa. Però, ens ho vam pas­sar tan bé, que vam de­ci­dir con­ti­nu­ar i d’ai­xò ja en fa 15 anys, gai­re­bé el do­ble que en la pri­me­ra eta­pa.

Com vos­tè diu al lli­bre: “Bé, i ara... què?”.

Sem­pre he anat im­pro­vi­sant en la me­va vi­da, però fins al no­vem­bre del 2018 ho tinc ocu­pat amb ac­tu­a­ci­ons.

“Ti­ra­ria pols pi­ca-pi­ca a mol­ta gent, però ara dius al­gu­na co­sa i se’t ti­ren a so­bre”

ÀLEX GARCIA

Da­vid Sum­mers ahir a Bar­ce­lo­na, on va pre­sen­tar el seu pri­mer lli­bre i en va sig­nar exem­plars

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.