An­net­te Be­ning

ACTRIU

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - GABRIEL LERMAN Los An­ge­les

An­net­te Be­ning ofe­reix una por­ten­to­sa in­ter­pre­ta­ció a Las es­tre­llas de ci­ne no mu­e­ren en Li­ver­po­ol, film en el qual do­na vi­da a l’es­tre­lla Glo­ria Gra­ha­me, que al fi­nal de la se­va vi­da va man­te­nir una re­la­ció tem­pes­tu­o­sa amb un jo­ve ac­tor.

D’aquí pocs di­es fa­rà 60 anys, una edat que no sol afa­vo­rir les ac­trius de Hollywood. Tot i ai­xò, sem­bla que qui ha es­tat no­mi­na­da a l’Os­car qua­tre ve­ga­des i ha gua­nyat dos Glo­bus d’Or es­tà pas­sant pel seu mi­llor mo­ment. Aques­ta set­ma­na ar­ri­ba fi­nal­ment a les nos­tres car­te­lle­res Las es­tre­llas de ci­ne no mu­e­ren en Li­ver­po­ol, de Paul McGui­gan, en què en­car­na l’actriu Glo­ria Gra­ha­me en els seus mo­ments fi­nals, i a l’agost la veu­rem en una no­va adap­ta­ció de La

ga­vi­na, de Txék­hov. Me­sos més tard es­tre­na­rà Li­fe it­self. I, per si no fos prou, a part d’aca­bar el ro­dat­ge del de­but com a director de Ch­ris­toph Waltz, Ge­or­ge­town, en aquests mo­ments ro­da sen­gles pa­pers a Cap­tain Mar­vel i The tor­tu­re re­port.

Què en sa­bia, de Glo­ria Gra­ha­me, abans de fer aques­ta pel·lí­cu­la? Ja l’ha­via es­tu­di­at quan vaig fil­mar Els es­ta­fa­dors, per­què Step­hen Fre­ars m’ha­via sug­ge­rit que l’ob­ser­vés, per­què aque­lla pel·lí­cu­la era una es­pè­cie de ci­ne­ma ne­gre mo­dern. Ales­ho­res vaig veu­re mol­tes pel·lí­cu­les se­ves. Però quan va ar­ri­bar el mo­ment de ro­dar aquest film, em vaig as­se­gu­rar d’ha­ver-les vist to­tes. Va ser tot un pla­er, i vaig apren­dre molt so­bre ella. És l’únic ma­te­ri­al de què vaig dis­po­sar, per­què no va fer gai­res en­tre­vis­tes pro­fun­des al llarg de la vi­da i a YouTu­be no hi ha res so­bre ella.

Co­nei­xia la his­tò­ria que ex­pli­ca el film?

Es­clar. Bar­ba­ra Broc­co­li, que és una de les pro­duc­to­res de la pel·lí­cu­la, va ser ami­ga de Pe­ter Tur­ner 40 anys. Va conèi­xer en Pe­ter i la Glo­ria quan en­ca­ra es­ta­ven junts. Quan la Glo­ria va mo­rir, en Pe­ter va que­dar molt trau­ma­tit­zat per l’ex­pe­ri­èn­cia. Al prin­ci­pi s’ha­vi­en dis­tan­ci­at, i des­prés ella va tor­nar a la se­va vi­da, o si­gui que van aca­bar te­nint una re­la­ció molt se­ri­o­sa. Va ser per ai­xò que en Pe­ter va es­criu­re aquell lli­bre tan me­ra­ve­llós, que re­co­ma­no a tot­hom, per­què a les se­ves pà­gi­nes es pot apre­ci­ar el que aque­lla re­la­ció va sig­ni­fi­car per a ell. Fa uns 20 anys vam par­lar amb la Bar­ba­ra de por­tar aquell lli­bre al ci­ne­ma, i fins i tot re­cor­do ha­ver ar­ri­bat a lle­gir un guió du­es dè­ca­des en­re­re. Amb la Bar­ba­ra érem molt ami­gues, per­què te­ní­em fills de la ma­tei­xa edat. La ve­ri­tat és que ella en al­gun mo­ment va per­dre els drets, i fa un qu­ant temps els va re­cu­pe­rar. Aques­ta ve­ga­da es­ta­va de­ci­di­da a fer la pel·lí­cu­la. I dit i fet.

Com veu la re­la­ció que te­ni­en la Glo­ria i en Pe­ter? Crec que va ser molt com­pli­ca­da, bas­tant tem­pes­tu­o­sa. A la pel·lí­cu­la ex­pli­quem la his­tò­ria des del punt de vis­ta d’en Pe­ter, i aques­ta és la Glo­ria que pre­sen­tem. Ella en­ca­ra té uns quants pa­rents vius, o si­gui que po­dria ha­ver in­ves­ti­gat més, però no vaig vo­ler mo­les­tar-los. El seu fill, Tim, que és un dels per­so­nat­ges que apa­reix al fi­nal de la pel·lí­cu­la, va es­tar amb nos­al­tres men­tre vam fil­mar. Evi­dent­ment, jo te­nia mi­lers de pre­gun­tes

so­bre què va pas­sar quan la Glo­ria era més jo­ve i te­nia una vi­da tan com­pli­ca­da. Però vaig pre­fe­rir guar­dar-me-les per a mi.

Què li ha en­se­nyat aques­ta pel·lí­cu­la so­bre l’amor?

Mol­tes co­ses. Una de les co­ses que vaig apren­dre és que l’amor pot te­nir di­fe­rents for­mes. A la Glo­ria nin­gú no la va es­ti­mar mai com en Pe­ter, un ho­me es­pe­ci­al i ben plan­tat. Ella era una do­na molt du­ra, i ell, molt pa­ter­nal. Ve­nia d’una fa­mí­lia molt gran, i era el pe­tit de molts ger­mans. En un pri­mer mo­ment, ella es va fas­ci­nar amb la fa­mí­lia d’en Pe­ter, se sen­tia molt es­ti­ma­da i ac­cep­ta­da per ells a Li­ver­po­ol. Ella no ha­via tin­gut aquell afec­te fa­mi­li­ar, co­sa que va fer que tot el que es­ta­va vi­vint fos molt més ex­tra­or­di­na­ri. Si et fi­xes en les se­ves pel·lí­cu­les, ella sem­pre era la no­ia do­len­ta, la do­na fa­tal. Li pe­ga­ven to­ta l’es­to­na. Ai­xò em va cri­dar molt l’aten­ció. Per ai­xò el fet de tro­bar-se amb tant afec­te a Li­ver­po­ol va ser molt sor­pre­nent per a ella.

Li re­sul­ta di­fí­cil tro­bar bons pa­pers en aques­ta eta­pa de la se­va vi­da? Soc molt afor­tu­na­da sim­ple­ment per es­tar tre­ba­llant. No és una co­sa que fa­ci sem­pre, per­què em prenc molt temps lliu­re per es­tar amb la fa­mí­lia. Però, si sur­to a bus­car al­gu­na co­sa per fer al ci­ne­ma, sem­pre en tro­bo al­gu­na. Tinc mol­tes opor­tu­ni­tats, i es­tic molt agra­ï­da.

Com es pre­pa­ra per a les pel·lí­cu­les? Quin és el seu mè­to­de? Vaig anar al con­ser­va­to­ri per­què per a mi re­al­ment era una ne­ces­si­tat. Pri­mer vaig anar a una es­co­la uni­ver­si­tà­ria on vaig ob­te­nir un tí­tol en te­a­tre i des­prés vaig con­ti­nu­ar amb els meus es­tu­dis d’in­ter­pre­ta­ció. Al con­ser­va­to­ri hi ha­via una com­pa­nyia de re­per­to­ri, el meu som­ni, i al cap de poc temps

GLO­RIA GRA­HA­ME “Si et fi­xes en les se­ves pel·lí­cu­les, ella sem­pre era la no­ia do­len­ta, la do­na fa­tal”

d’in­gres­sar-hi em vaig in­cor­po­rar a aquell grup. To­tes les tèc­ni­ques que uti­lit­zo es­tan ba­sa­des en Sta­nis­lavski, que és el mè­to­de que en­se­nya­ven els meus pro­fes­sors i que con­sis­teix a uti­lit­zar la cons­ci­èn­cia per ali­men­tar l’in­cons­ci­ent, que és la mi­na d’or. Al con­ser­va­to­ri em de­ien una ve­ga­da i una al­tra que ha­via de dei­xar-me por­tar pel meu ins­tint, però al­ho­ra t’ar­ri­ba una to­na d’in­for­ma­ció in­tel·lec­tu­al. Ai­xò t’aju­da amb les te­ves tèc­ni­ques, però en de­fi­ni­ti­va l’ob­jec­tiu és no te­nir res al cap quan et llan­ces a fer una es­ce­na, al­menys res in­tel·lec­tu­al, per­què pu­guis viu­re el mo­ment en què es­tàs par­lant amb al­gú, es­col­tant-lo, mi­rant-lo. Crec que la raó per la qual gau­dei­xo d’ac­tu­ar és per­què soc molt efi­ci­ent per obli­dar-me de tot quan faig les me­ves es­ce­nes, fins i tot de les tèc­ni­ques que vaig apren­dre. En el cas de la Glo­ria, és una per­so­na re­al: la pots mi­rar. I, mal­grat que no hi ha­gi gai­re res es­crit so­bre ella, a me­su­ra que em vaig sub­mer­gir en la his­tò­ria, se’m va co­men­çar a fi­car als os­sos. Tot i ai­xí, no dei­xo d’obli­dar-me que no soc Glo­ria Gra­ha­me, que soc jo en la me­va prò­pia vi­da, però tot pas­sa per llan­çar-se a ima­gi­nar.

BCN FILM FEST / ACN

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.