Pau­li­ne Drey­fus

ESCRIPTORA

La Vanguardia (Català) - - SUMARI - Bar­ce­lo­na

La no­vel·la de Pau­li­ne Drey­fus El ban­que­te de las bar­ri­ca­das re­me­mo­ra l’àpat que va te­nir lloc en un ele­gant ho­tel pa­ri­senc, el Meu­ri­ce, en ple Maig del 68 en oca­sió d’un pre­mi li­te­ra­ri. I ho fa en clau de di­ver­sió i sà­ti­ra.

Ara fa exac­ta­ment 50 anys de tot allò. La no­vel·la de Pau­li­ne Drey­fus, El ban­que­te de las bar­ri­ca­das (Ana­gra­ma), re­me­mo­ra una his­tò­ria re­al, el ban­quet que va te­nir lloc en un ele­gant ho­tel pa­ri­senc en ple Maig del 68 en oca­sió d’un pre­mi li­te­ra­ri. I ho fa en clau de di­ver­sió i sà­ti­ra.

“El maig d’aquell 1968 jo en­ca­ra no ha­via nas­cut, co­sa que m’ha per­mès es­criu­re sen­se nos­tàl­gia, amb una mi­ra­da dis­tan­ci­a­da, bus­cant la iro­nia. Però al dar­re­re de la sà­ti­ra, de la co­mè­dia, vo­lia plan­te­jar una re­fle­xió so­bre la uto­pia”, ex­pli­ca l’escriptora fran­ce­sa.

La no­vel·la co­men­ça el 22 de maig d’aquell his­tò­ric i re­vo­lu­ci­o­na­ri mes. Men­tre Pa­rís es pa­ra­lit­za a l’om­bra de la va­ga ge­ne­ral, el per­so­nal del se­nyo­ri­al ho­tel Meu­ri­ce op­ta per l’au­to­ges­tió, i des­pat­xa el director. “Par­tei­xo de fets re­als. Tot el que po­so al lli­bre vol man­te­nir la uni­tat de temps i fons: pas­sa en 24 ho­res i a l’in­te­ri­or d’aquell ho­tel que en­ca­ra exis­teix. Per cert, ca­da ve­ga­da que el vi­si­to pen­so que ara el per­so­nal de l’ho­tel ves­teix més chic que els cli­ents. Hem per­dut l’ele­gàn­cia de la Fran­ça del pas­sat”.

Aquell dia van or­ga­nit­zar el ban­quet del pre­mi Ro­ger-Ni­mi­er (“re­cor­da­to­ri d’una pos­si­ble ci­ta per a grans es­crip­tors fran­ce­sos de dre­tes, es­nobs i an­ti­se­mi­tes”, apun­ta Jor­ge Her­ral­de, que ens il·lus­tra so­bre “els hús­sars”), i per les sa­les del lu­xós ho­tel i les se­ves sei­xan­ta ha­bi­ta­ci­ons es van cre­uar per­so­nat­ges pe­cu­li­ars.

L’au­to­ra n’ha ima­gi­nat al­guns i n’ha evo­cat d’al­tres: la mi­li­o­nà­ria nord-ame­ri­ca­na me­ce­nes del pre­mi, els mem­bres del ju­rat en­tre els quals fi­gu­ra Paul Mo­rand (“con­tra­dic­to­ri, amb de­ci­si­ons po­lí­ti­ques poc afor­tu­na­des però gran es­crip­tor”), hos­tes dis­tin­gits com Sal­va­dor Da­lí (“que es va que­dar dos me­sos a viu­re dins de l’ho­tel amb el seu oce­lot Ba­bou, que men­ja­va fi­let i llen­gua­do al res­tau­rant gas­tro­nò­mic del Meu­ri­ce i es pi­xa­va a les cor­ti­nes!”), Ga­la (“an­ti­pà­ti­ca, se­ca, no em va in­teres­sar gai­re com a per­so­nat­ge”) o J. Paul Getty. I, per des­comp­tat, el jo­ve es­crip­tor de 22 anys que va ser gua­nya­dor del pre­mi, de nom Pa­trick Mo­di­a­no, com va pas­sar re­al­ment aquell any.

Pau­li­ne Drey­fus va en­vi­ar la no­vel·la que ens ocu­pa a Mo­di­a­no, però en­ca­ra es­tà es­pe­rant que con­tes­ti. “Li vaig es­criu­re du­es ve­ga­des per pre­pa­rar la no­vel·la, pren­dre un ca­fè amb ell, pre­gun­tar. Res. Des­prés li vaig en­vi­ar un exem­plar, hi vaig afe­gir una de­di­ca­tò­ria –‘A l’he­roi in­vo­lun­ta­ri del meu lli­bre’–, però res. Em di­uen que ai­xò és molt de Mo­di­a­no, que és tan tí­mid i tan­cat que sem­pre fa el ma­teix. No va te­nir l’ele­gàn­cia de con­tes­tar-me, però pre­fe­rei­xo pen­sar que qui ca­lla con­sent”, afe­geix l’escriptora, ava­la­da en aques­ta cre­en­ça pel seu edi­tor: “Quan a Mo­di­a­no li van do­nar el No­bel te­mi­en que per la se­va ti­mi­de­sa ex­tre­ma se­ria in­ca­paç d’anar a re­co­llir-lo i pro­nun­ci­ar sen­se tar­ta­mu­de­jar un par­la­ment. Fi­nal­ment ho va fer, i ho va fer bé”.

Un dels per­so­nat­ges d’El ban­que­te de las bar­ri­ca­das afir­ma que “la re­vo­lu­ció no pot anul·lar un pre­mi li­te­ra­ri” men­tre ens des­criu el po­pu­lar Ber­nat Pi­vot bur­lant-se de la po­ca ha­bi­li­tat ora­tò­ria d’aquell jo­ve in­ex­pert que s’em­por­ta­va el guar­dó. I la se­va au­to­ra in­sis­teix que va vo­ler re­flec­tir la in­ten­si­tat del Maig del 68 en el tes­ti­mo­ni d’aquells 480 tre­ba­lla­dors de l’ho­tel que te­nen la se­va par­ti­cu­lar llui­ta de clas­ses. “Quan la gent re­cor­da el Maig del 68 en el pri­mer que pen­sa és en es­tu­di­ants pel car­rer, llam­bor­des vo­lant, obrers... A mi m’in­teres­sa­va una al­tra mi­ra­da. Nin­gú no s’ima­gi­na que en un ho­tel d’aques­ta ca­te­go­ria s’hi pu­gui co­lar l’es­sèn­cia de la re­vo­lu­ció”.

L’au­to­ges­tió sem­pre desem­bo­ca en el fra­càs? Per Drey­fus, no ne­ces­sà­ri­a­ment. El lli­bre ator­ga a les ma­ni­fes­ta­ci­ons d’aquell mes de maig his­tò­ric la ca­te­go­ria de re­pre­sen­ta­ció, el ve­ri­ta­ble es­pec­ta­cle al car­rer, l’es­ce­na­ri en­tre nos­al­tres. Res­ca­ta le­mes de l’èpo­ca (“Prou ac­tes, pa­rau­les”) i anèc­do­tes hi­la­rants, pas­sant per la fra­se de Mao a tall de man­tra: “La re­vo­lu­ció no és una fes­ta de ga­la”.

Per Drey­fus, les con­se­qüèn­ci­es d’aquell maig van ser de­fi­ni­ti­ves. “És ve­ri­tat que De Gau­lle va ser re­e­le­git, però ales­ho­res aque­lles tres set­ma­nes del Maig del 68 –no­més van ser tres set­ma­nes!– ja ha­vi­en trans­for­mat la so­ci­e­tat fran­ce­sa per sem­pre. Les lleis de l’avor­ta­ment i de la ma­jo­ria d’edat als 18, per exem­ple, en van ser con­se­qüèn­ci­es di­rec­tes”. I afe­geix, com a anèc­do­ta, que una lec­to­ra li va ex­pli­car al­gun pe­tit gest, com ara que “des­prés del Maig del 68 les ne­nes van po­der anar a l’es­co­la sen­se mit­jons”.

Es lle­geix, la no­vel·la, com es vi­si­o­na un epi­so­di d’Hér­cu­les Poi­rot, de ma­ne­ra en­tre­tin­gu­da i coral. Però al dar­re­ra d’aques­ta lleu­ge­re­sa, aquest re­gis­tre cò­mic, per­viu un subs­trat d’anàlisi po­lí­ti­ca. Però l’au­to­ra no ac­cep­ta pa­ral·le­lis­mes amb mo­vi­ments ac­tu­als: “El 1968 va afec­tar tots els sec­tors, tots; als in­dig­nats els veig un moviment més res­trin­git”.

A les pà­gi­nes fi­nals de la no­vel·la els per­so­nat­ges, que tor­nen a la re­a­li­tat des­prés de di­es emo­ci­o­nants i con­vul­sos, te­men que l’Ho­tel Meu­ri­ce dei­xi de ser el glo­ri­ós i ex­clu­siu es­pai que va ser un dia i es con­ver­tei­xi en “ho­tel de bal­ne­a­ri en tem­po­ra­da bai­xa”.

Pau­li­ne Drey­fus re­co­neix que, tot i que no s’ha psi­co­a­na­lit­zat mai, ho hau­ria de fer: “El meu pa­re era ju­eu, la me­va àvia va mo­rir a la guer­ra i la me­va ma­re era col·la­bo­ra­ci­o­nis­ta. Sig­mund Freud s’ho pas­sa­ria bé amb mi”.

L’au­to­ra va en­vi­ar l’obra al No­bel Mo­di­a­no, he­roi in­vo­lun­ta­ri del lli­bre, però no li va res­pon­dre

LLIBERT TEI­XI­DÓ

Pau­li­ne Drey­fus va re­cor­dar a l’Ins­ti­tut Fran­cès: “A Fran­ça hem in­ten­tat re­viu­re el 1968 sen­se èxit”

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.