El pro­fes­si­o­nal i l’ama­teur

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Francesc-Marc Ál­va­ro

Al­bert Ri­ve­ra i Ma­ri­a­no Ra­joy es van reu­nir ahir, as­se­guts en unes bu­ta­ques tan blan­ques i da­vant una tau­la tan blan­ca que és ine­vi­ta­ble re­cor­dar la sa­la d’es­pe­ra del den­tis­ta. És pro­ba­ble que la tro­ba­da fos igual d’in­cò­mo­da per al cap de Go­vern es­pa­nyol que l’ex­trac­ció d’un quei­xal sen­se anes­tè­sia. Els dos po­lí­tics es de­tes­ten, com és ben sa­but.

Ri­ve­ra ba­sa to­ta la se­va es­tra­tè­gia per gua­nyar les elec­ci­ons ge­ne­rals a apa­rèi­xer com el cam­pió en la de­fen­sa de la uni­tat d’Es­pa­nya i l’as­sot dels in­fi­dels in­de­pen­den­tis­tes. L’ope­ra­ció és sim­ple i pri­mà­ria i, per tant, no­més ne­ces­si­ta mol­ta re­pe­ti­ció: el lí­der de Cs acu­sa Ra­joy de tou i, al fi­nal de qual­se­vol de­bat, exi­geix “tam­bé dos ous durs”, com els ger­mans Marx, si­gui dit amb per­dó. Man­te­nir l’apli­ca­ció del 155 és el mis­sat­ge que el di­ri­gent ta­ron­ja vo­lia col·lo­car ahir i el ga­llec li va dir que no. En­ca­ra que Cs es­tà ocu­pant el car­rer dels ca­ma­ra­des de Vox (on Pe­dro Sánc­hez tam­bé es­tà en­trant), no es trac­ta úni­ca­ment d’una dis­cre­pàn­cia en­tre una no­va dre­ta ex­tre­ma i po­pu­lis­ta i la de­rec­ho­na de to­ta la vi­da. Es trac­ta –en re­a­li­tat– de la com­pe­tèn­cia en­tre ama­teurs i pro­fes­si­o­nals. Mi­reu-ho ai­xí, sis­plau. Si ho feu, com­pren­dreu mol­tes co­ses.

Quan Francesc de Car­re­ras i d’al­tres es van in­ven­tar el per­so­nat­ge, no pen­sa­ven que ar­ri­ba­ria tan lluny. Ri­ve­ra va ser dis­se­nyat per a ús ex­clu­siu en l’es­ce­na ca­ta­la­na. Agi­ta­ció i pro­pa­gan­da con­tra el pu­jo­lis­me cre­pus­cu­lar i el so­ci­a­lis­me ma­ra­ga­llis­ta. Des­prés, les cir­cums­tàn­ci­es i el des­gast de po­pu­lars i so­ci­a­lis­tes van pro­pul­sar la jo­ve pro­me­sa a la car­re­ra pel tro­feu gros, des­prés de ser bene­ït per di­ver­sos pa­tri­cis que vo­li­en mo­der­nit­zar la fa­ça­na i efec­tu­ar una re­no­va­ció con­tro­la­da i lam­pe­du­si­a­na­ment co­ol.

Man­te­nir el 155 és el mis­sat­ge que el di­ri­gent ta­ron­ja vo­lia col·lo­car ahir i el ga­llec li va dir que no

El fe­no­men va co­men­çar dis­fres­sant-se de Suá­rez, des­prés va te­nir el seu mo­ment Ren­zi, ara pro­va d’imi­tar Ma­cron i, en re­a­li­tat, s’ha tu­ne­jat de Ma­ri­ne Le Pen. Als que de­ma­na­ven un Po­dem de dre­tes –so­bre­tot des de Bar­ce­lo­na– no els fa gai­re grà­cia el gir que ha aga­fat la his­to­ri­e­ta. No és pro­pi de mo­de­rats apa­gar un in­cen­di amb ben­zi­na.

Veig les imat­ges de la reu­nió de Ri­ve­ra i Ra­joy. Un es postu­la amb l’àn­sia de po­der de l’ama­teur dis­po­sat a tot, l’al­tre el su­por­ta amb la par­si­mò­nia dis­pli­cent del pro­fes­si­o­nal de l’Es­tat. Fal­ten dos anys per a les ge­ne­rals. Max We­ber ja ho va pen­sar per nos­al­tres, fa un se­gle: “En­ca­ra que el po­der és el me­di ine­lu­di­ble de la po­lí­ti­ca o, més exac­ta­ment, pre­ci­sa­ment per­què ho és, i l’àn­sia de po­der és una de les for­ces que la im­pul­sen, no hi ha de­for­ma­ció més per­ni­ci­o­sa de la for­ça po­lí­ti­ca que ga­lle­jar de po­der com un nou­vin­gut o com­plau­re’s va­ni­to­sa­ment en el sen­ti­ment de po­der”. Si aquell po­der en­ca­ra no es té (i és no­més ex­pec­ta­ti­va, de­mos­cò­pia i ner­vis), l’exer­ci­ci re­sul­ta en­ca­ra més gro­tesc. Ma­ri­a­no Ra­joy és, sens dub­te, un ti­pus amb sort.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.