L’aug­ment de sou

En re­a­li­tat, el que vol la me­va ami­ga és que li tor­nin el sou que co­bra­va abans de la cri­si

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Cla­ra Sanc­his Mi­ra

Una ami­ga es­tà de­ci­di­da a de­ma­nar un aug­ment de sou. Que in­sen­sa­ta. Ja sé que és pe­ri­llós, diu. En re­a­li­tat, el que vol és que li tor­nin el sou que co­bra­va abans de la cri­si. Un dia la van tru­car i li van dir que mi­rés al seu vol­tant, i en­ten­gués que l’hi ha­vi­en de bai­xar. Ella era al me­tro amb el mò­bil a l’ore­lla, i va mi­rar al seu vol­tant i li va sem­blar que sí, que els al­tres tam­bé te­ni­en ca­ra d’ha­ver pa­tit una re­ta­lla­da sa­la­ri­al. I co­ses pit­jors. A al­guns se’ls no­ta­va l’aco­mi­a­da­ment als ulls. Ho en­tenc, va con­tes­tar, i fins i tot li va sem­blar una bo­na no­tí­cia re­bre aque­lla tru­ca­da. Que t’abai­xin el sou és for­mi­da­ble per­què t’as­se­gu­ra el lloc per un temps. És una me­ra­ve­lla. Un se­nyal d’afec­te.

Però la me­va col·le­ga creu que ha ar­ri­bat l’ho­ra de la se­va re­cu­pe­ra­ció sa­la­ri­al. Re­cu­pe­ra­ció és la pa­rau­la, o és que els go­ver­nants no s’om­plen la bo­ca amb la re­cu­pe­ra­ció eco­nò­mi­ca?, diu. El sou dels tre­ba­lla­dors ra­sos es­tà per ter­ra per sos­te­nir la gres­ca dels més alts; la bret­xa sa­la­ri­al té mol­tes ca­res. La ba­ra­lla con­tra la desi­gual­tat ga­lo­pant co­men­ça per una ma­tei­xa, diu. Però se la veu ner­vi­o­sa. I vol as­sa­jar amb mi el que li di­rà a la se­va cap. Té aquest cos­tum. Li agra­da as­sa­jar la vi­da, re­pe­tir a vi­va veu amb al­gú els di­à­legs que ima­gi­na men­tal­ment per a les si­tu­a­ci­ons di­fí­cils. Ho fa amb to­ta me­na d’as­sump­tes, fins i tot els més sen­si­bles, per en­tre­nar di­fe­rents va­ri­a­bles de res­pos­ta. Es trac­ta de viu­re l’es­ce­na abans que pas­si, diu, pro­var fu­tu­ri­bles. I em de­ma­na que jo fa­ci el pa­per de cap. Tu es­tàs as­se­gu­da al teu des­patx i jo en­tro i t’ho dei­xo anar amb un som­riu­re, diu, és im­por­tant que el meu es­tat d’ànim trans­me­ti vic­tò­ria. En­da­vant.

Bon dia, he vin­gut a veu­re’t per­què ja fa temps que el Go­vern va anun­ci­ar el fi­nal de la cri­si, diu amb un som­riu­re que fa pe­na de veu­re-la. La mi­ro en si­len­ci de dalt a baix, com dei­xant-la en pi­lo­tes. I he pen­sat que ha ar­ri­bat el mo­ment que em tor­neu a pa­gar el que co­bra­va abans, diu, que tam­poc no és que fos molt. Con­ti­nuo mi­rant-la en si­len­ci. Fa més de deu anys que tre­ba­llo aquí, diu, jo crec que m’ho me­rei­xo. Saps qu­ant temps tri­ga­rí­em a obli­dar-te?, dic. No. Du­es ho­res. No­més du­es? Per va­lu­o­sa que si­gui la te­va fei­na, que ara no re­cor­do qui­na és exac­ta­ment, l’es­com­bra de la vi­da t’es­com­bra­ria de cop, i aquí no que­da­ria ni la te­va ab­sèn­cia. La me­va cap no di­ria ai­xò, diu. La te­va fei­na la fa­ria un al­tre, mi­llor o pit­jor, tant és, i tu et per­dri­es en la pol­se­gue­ra dels re­cords, no se­ri­es ni un re­cord. La me­va cap no par­la en to me­ta­fò­ric, diu. Saps per a què ha ser­vit aques­ta cri­si? Per de­bi­li­tar-te i que men­gis de la me­va mà; aquí de tu no en que­da­ri­en ni les en­gru­nes, ai­xí que no et do­nis tan­ta im­por­tàn­cia. No te la do­nis tu, la me­va cap par­la nor­mal, diu. I m’aco­mi­a­da de l’as­saig.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.